Els Amics de les Arts: “Els pares normals no existeixen; és una utopia”

Els Amics de les Arts fan un pas més en la seva carrera i estrenen el seu primer musical, Pares normals, al teatre Poliorama. El seu somni d’ençà que van començar s’ha fet realitat. Han fet un musical de nova creació. Res d’aprofitar les cançons més conegudes per construir una història. Tot nou: dramatúrgia, escenografia i cançons. Malgrat que no pujaran a l’escenari, d’alguna manera hi són ben presents. “La gent que ja l’ha vist, ens ha dit que no hi som de cos present, però que hi ha alguna cosa en les cançons que fa que se’ns reconegui. Les melodies desprenen els Amics de les Arts”, explica Ferran Piqué.

Són conscients que el teatre no viu el millor moment, però estan acostumats a brillar en els moments més difícils. Confessen que quan van començar la carrera discogràfica també els van dir que arribaven al pitjor moment, atès que gairebé no es venien discs. I, en canvi, els ha anat d’allò més bé. De manera que es prenen aquest projecte com un nou desafiament. Volen demostrar que els musicals en català també poden triomfar, i fins i tot volen que s’arribi a exportar.

—El 2005 ja dèieu en una entrevista que un dels vostres somnis era fer un musical. Ha costat d’arribar fins ací…
—Joan Enric Barceló [J. E. B.] Ha costat molt!
—Ferran Piqué [F. P.]: Les coses bones es fan esperar.
—J. E. B.: Exacte. Calia trobar els companys de viatge adequats. Érem molt conscients que no ho podíem fer tots sols. Sabíem que requeria un equip dels millors i una proposta artística a l’altura d’allò que volíem. Havíem rebut propostes per a fer musicals dels Amics de les Arts amb les nostres cançons més conegudes, però no ens interessava. Crèiem que competia amb nosaltres directament, perquè vivim de fer concerts, i no en volem deixar de fer mai. Toquem un repertori que té la seva vida, amb un univers diferent que és la ronda i el disc. Per tant, per a fer un musical, hi havia tres condicions: la primera, fer-lo de nova creació, fer un espectacle nou. Després, que les cançons ajudessin a explicar la història. I, finalment, fer-lo envoltats dels millors. Fins que no hi ha hagut aquestes tres condicions, no l’hem fet.
—Dani Alegret [D. A.]: També era molt important que fos de gran format. Que tinguéssim música en directe.
—J. E. B.: I fer-lo al millor lloc. Sabíem que aquest espai era el millor de Barcelona per a fer-lo.
—F. P.: El teatre Poliorama!

—S’ha venut com el musical dels Amics de les Arts, però cal deixar clar que no sonaran les vostres cançons més conegudes, ni sereu sobre l’escenari.
—F. P.: Ni hi actuem, ni hi ballem, ni hi toquem… per sort per l’espectacle! L’única cosa que podríem fer bé seria cantar. En això ens defensaríem força bé. Però, per la resta, tenim uns actors que ho defensaran mil vegades més bé. També tenim una banda molt bona. Podríem tocar? Sí, però és incompatible amb la nostra agenda; hem de fer unes altres coses, com ara un disc i una ronda. Pel bé de l’espectacle ja va bé que ens hàgim encarregat únicament de crear-lo, que és el que volíem.
—J. E. B.: N’hem estat creadors, directors musicals i productors. Ja hem fet prou coses!
—F. P.: La gent que ja ho ha vist ha dit que no hi som de cos present, però que evidentment hi ha alguna cosa en les cançons que fa que se’ns reconegui. Les melodies desprenen els Amics de les Arts.

—Confesso que quan vaig escoltar la primera cançó del musical vaig pensar: “Es nota que són ells.” Però més endavant hi ha coses sorprenents, com ara un reggaeton.
—F. P.: El repte no era anar fent cançons i crear un musical, sinó que en una escena havia de passar alguna cosa i ho havíem de transformar en una cançó. Per tant, segons cada situació, ens havíem d’imaginar com explicar-ho. Hi ha una escena que no la podíem fer de cap manera que no fos un reggaeton.
—D. A.: La llibertat musical és molt més gran per a nosaltres com a creadors. Podem fer cançons molt curtes, hi ha una cançó que dura un minut. Podem fer cançons molt més llargues, com ara la cançó final.
—J. E. B.: Ajuntar cançons.
—D. A.: Les cançons beuran les unes de les altres. Hi ha una cançó que canta la protagonista que té la mateixa melodia i lletra que la que canta l’altra protagonista femenina. Això no ho podem fer, en un disc, i aquí ens ho podem permetre. La llibertat s’ha ampliat.

—Els vostres seguidors no han de patir que en el pròxim disc hi hagi un reggaeton?
—F. P.: No, el disc ja el tenim fet, i us asseguro que no n’hi ha.
—J. E. B.: Hem de deixar d’estigmatitzar la paraula reggaeton, no passa res. És un gènere musical més. No podem fer com quan els nostres avis eren joves i va sortir el rock’n’roll, que la gent es posava les mans els cap. Mira ara, és molt acceptat. Estic convençut que passarà igual amb el reggaeton. La música urbana, el reggaeton i el hip-hop dominen el món, i n’hi ha per estona. Per tant, va bé que des de la nostra òptica, que no aspirem a fer-ne mai en els nostres discos, puguem acostar-nos-hi.
—D. A.: No sé si en Joan té alguna sorpresa que no ens ha dit, però en principi no tenim cap reggaeton en el nou disc…
—J. E. B.: No…
—F. P.: Entrem en un debat… El reggaeton va associat també a unes lletres sexistes i masclistes. Si parlem només del ritme…
—J. E. B.: Alguns artistes, no? Tampoc no són tots.
—F. P.: Dic que hi va associat.
—J. E. B.: Però cada cop menys.

—No voldria ser la causant d’una discussió entre els Amics de les Arts.
—D. A.: Quin debat que has obert! [Riu.]
—F. P.: A veure, potser ens trobaran en un reggaeton, però tenim clar que mai serem al costat del sexisme o del masclisme.

—No sabem gaire de què va l’obra. Hi ha un cert secretisme.
—D. A.: La idea era aquesta, que no se’n sabés pràcticament res. La millor cosa que pot fer algú que vol veure Pares normals és venir sense informar-se’n, amb la confiança que en sortirà més feliç. Que vingui i faci aquest viatge amb nosaltres.

—Sí que es pot dir que parla de la relació entre pares i fills?
—J. E. B.: Parlem de la relació materno-filial i paterno-filial. Quan et transformes en pare, entens més bé els teus. I t’adones que els veies com figures quasi totèmiques quan eres petit, i en realitat anaven molt a les palpentes. S’anaven adaptant a allò que els havies implicat. El viatge que faran els espectadors és un viatge paral·lel al que hem fet tots tres aquests darrers anys, quan hem estat pares. En el fons, és una carta d’amor els nostres pares. Els volem dir que sabem que ho van fer tan bé com van saber. Segurament no van ser perfectes, però van ser ells. Els agraïm tot el que van fer, i els diem que procurarem fer igual. Intentaré fer-ho bé, sabent que és impossible ser un pare normal. És impossible fer-ho a gust de la persona que tenim allà, un nen que té unes altres inquietuds i no pot entendre segons què. Hi havia tot d’emocions al voltant d’aquesta idea i, quan li posem el focus, pensem que és collonut. T’emociones, rius, plores… Una mica l’esperit de les comèdies romàntiques americanes. L’altre dia parlàvem que podria ser una mena de Love Actually. Per què mirem aquestes pel·lícules? Són molt humanes. Hi ha contradiccions tota l’estona. Rius i plores. Passes d’un estat a un altre en molt pocs segons. Quan volíem fer aquest musical vam dir: “Si som capaços d’aconseguir això en una obra de teatre, serà tot un èxit.” I passa. L’altre dia vam ensenyar l’obra per primera vegada, i al moment final de l’obra, la gent espontàniament va aixecar-se abans d’hora i es va posar aplaudir i a cridar. Als actors els va canviar la cara. Tota la platea empenyia. Quan ho has viscut una vegada, tens clar que cada dia hauràs de perseguir que torni a passar.

—Els pares normals no existeixen?
—D. A.: No, i ara! Els pares normals no existeixen.
—F. P.: Ja està bé així. És una utopia. Tothom els ha volgut tenir, i fins i tot ho ha volgut ser, però no existeixen. Tal com es diu a l’obra: vist de prop, ningú no és normal. I no és dolent que sigui així.

—Tenir uns pares que són els Amics de les Arts, tampoc no deu ser gaire normal…
—F. P.: Pels meus fills, sí! [Riu.]
—D. A.: És clar, pels nostres és el més normal del món.
—J. E. B.: Els nostres fills ho viuen amb molta naturalitat. Han nascut així. Per sort, els vam tenir quan el grup ja funcionava.

—Heu decidit de fer un musical quan el teatre català no viu el millor moment. Costen d’omplir, les sales.
—D. A.: Som especialistes en aquestes coses. Quan vam començar la carrera discogràfica, ja ens deien coses així. Recordo que quan vam treure el primer disc, va venir un artista molt conegut, no en direm el nom, i ens va dir: “Està molt bé això que feu, però heu arribat en el pitjor moment. Ara ja no es venen discos… No es fan diners.”
—J. E. B.: La bona època ha passat, va dir.
—D. A.: Vam començar així la carrera discogràfica i Déu n’hi do com ens ha anat de bé. Per tant, trobo bé que també comencem la nostra carrera de teatre musical així.
—F. P.: Per què no fer una obra de creació en català de nou format?
—D. A.: A la vida s’ha d’apostar fort, si no…

—També diuen que no surten els números amb els musicals en català.
—F. P.: No hi estic d’acord. Es fa molt de teatre musical en català. I ara ho tenim més clar que mai. En el càsting que vam fer, van venir molts actors de musical. Si existeixen és perquè hi ha molt de teatre musical, encara que sigui de petit format. I el teatre musical en català de gran format ha existit i existeix, però l’hem de fer present i més gran. Perquè, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. I encara més… Això s’exportarà.
—J. E. B.: Quan portes un musical americà, vas sobre segur en algunes qüestions. Tens un text, uns gags, unes cançons i una publicitat. Per exemple, Cantant sota la pluja té una campanya de màrqueting només per dir-se com es diu.
—F. P.: No n’has d’explicar res.
—J. E. B.: Nosaltres provem de fer el triple salt mortal, perquè ho hem fet sempre així. Sempre hem apostat a doble o res. I és amb vocació de fer una cosa exportable. I per què no podem ser nosaltres els productors i que ens exportin els altres? Per què no ens poden adaptar els altres? Per què no els tradueixen ells, els musicals fets en català?
—F. P.: Per què sempre hem d’importar? No podem exportar? Penso que sí.

—El Petit Príncep en seria un exemple.
—D. A.: Exacte!
—F. P.: I no parlo de nosaltres, parlo de tota la indústria del teatre. Hi ha molt de talent, al nostre país.
—J. E. B.: Si al grup de música, que és on més en lliguem una mà a l’esquena quan cantem en català, perquè no es tradueix, optem per cantar en la nostra llengua, per què no hauríem d’optar-hi al teatre? Si cal, ja es traduirà. Si ve algú d’Espanya o del Regne Unit que diu que ho traduïm, ja ho traduirem.
—F. P.: Si obrim aquesta porta, segur hi haurà un altre musical que ho farà en català. Cal que siguem creadors. N’hem d’estar orgullosos.
—D. A.: No ho concebem de cap altra manera que no sigui fer-ho en la nostra llengua.

—És curiós que encara ens sorprengui tant que fem les coses en català.
—F. P.: És això.
—J. E. B.: La cosa important és que allò que ofereixis sigui de qualitat.
—F. P.: Ha d’emocionar. La gent ha de sortir diferent de com ha entrat. Fem teatre musical perquè volem provocar coses a l’espectador. I crec que ho aconseguirem.

—Abans dèieu que us havíeu envoltat dels millors. Hi ha noms molt potents i reconeguts a la direcció, sobre l’escenari i a la dramatúrgia. Com us ho heu fet?
—D. A.: No ho sabem ben bé, però estem molt contents. [Riuen.]
—F. P.: Amb paciència. Si el 2005 ho haguéssim volgut tirar endavant, no ho hauríem aconseguit. Hem trobat el moment adequat. Hi hem arribat amb paciència i perseverança. De mica en mica vas formant un equip. Quan t’uneixes amb Minoria Absoluta, a en Marc Artigau li interessa una mica més. I si hi ha en Marc Artigau, els Amics de les Arts i Minoria Absoluta, a en Sergi Belbel li interessa una mica més. I si hi ha en Sergi Belbel, als actors, com ara l’Enric Cambray, els interessa més. I així, acabes creant un equip dels millors. L’altre dia van donar els premis Butaca. Va ser al·lucinant la quantitat de premis que ha rebut gent de la companyia. Hi ha gent molt bona.
—D. A.: I això va lligat a una altra cosa que ens ha dit molta gent i que trobo molt bonic. L’altre dia m’ho deia en Sergi Belbel: “Vaig dir que sí al projecte perquè vaig sentir les cançons i me’n vaig enamorar. Les vostres cançons han fet que ho dirigeixi.” Quan et diuen això, al·lucines. Perquè és la garantia que s’hi ha afegit perquè l’ha commogut i en vol formar part.
—J. E. B.: Tenim un equip de gent que no ha de demostrar que és bona. I no solament els que són davant, també els de darrere, la part tècnica.

—És molt diferent fer una cançó per a un disc que per a un musical? Són una dotzena de cançons que cal que vagin juntes.
—F. P.: És molt diferent.
—J. E. B.: Hi ha una llibertat afegida que és molt gratificant. Com a lletrista, et trobes que les cançons poden tenir una altra vida. Per exemple, pots fer que, tot d’una, parlin. En una cançó pop ho podríem fer, però no és habitual. Aquí és la cosa més normal del món. No cal que rimi, mentre tingui ritme i respecti un seguit de normes. És molt divertit.

—Abans parlàveu de Love Actually i la setmana passada vau treure una nadala. Us ha envaït l’esperit nadalenc?
—J. E. B.: No [riu]. Quan componíem el nou disc, que publicarem al març, hi havia una cançó en què si canviàvem una mica un vers, passava a ser una nadala. Sempre tendim a fer discos una mica més curts, perquè pensem que el públic que ve vol escoltar tant els èxits com el disc nou, i, per tant, cal fer un equilibri. Vam decidir que aquesta cançó tenia una entitat pròpia i podia ser un senzill que llançaríem per Nadal. Vam modificar una mica la lletra i en va sortir una nadala. És una nadala laica, que parla que hi ha un moment en el sopar de Nadal que recordem els qui ja no hi són. Sempre des del punt de vista amable, com si fos un quadre que cada any que passa anem fent més bé. Hi ha moments en què, quan l’altra persona no hi és, no vols parlar-ne malament. En la memòria, amb els anys millora. Fem el personatge més amable i en construïm un record que és irreal, però és comú i compartit.
—D. A.: I el gènere en si ens agrada. La nadala moderna està molt bé. Als Estats Units és molt habitual que artistes de pop o rock facin les seves nadales. És una tradició que trobo preciosa, per què no fer-ho nosaltres?

—El disc surt al març, ja l’heu enregistrat?
—J. E. B.: Sí, de fet ara esperem a estrenar el musical, el 29 de novembre, per posar-nos a fer les mescles del disc.
—F. P.: La idea és que el primer senzill surti al gener.
—J. E. B.: Passat Reis tindrem notícies dels Amics de les Arts.

—Ens en podeu avançar res?
—J. E. B.: Podem?
—F. P.: Crec que…
—J. E. B.: Vinga Ferran, avança alguna cosa!
—F. P.: Ara estem centrats en Pares normals i ben aviat tindreu notícies nostres. El disc nou ve carregat!
—J. E. B.: No t’ha avançat res. Tu volies una altra cosa.

—És clar, una exclusiva, un titular!
—J. E. B.: El titular el puc dir jo?
—F. P.: Digues…
—J. E. B.: El primer senzill és un homenatge a les lletres catalanes. I fins aquí.