Amèrica i els morts

A la tardor, l’artista Suzanne Brennan Firstenberg va posar dempeus un projecte d’impacte: la instal·lació d’unes 240.000 banderes blanques en record i honor de les víctimes del virus al seu país, els Estats Units (que facin el que vulguin si no volen deixar de dir-se Amèrica, com si tot el continent fos seu, per mi són els Estats Units). Era el 23 d’octubre quan es van començar a plantar a l’esplanada de l’Armory Parade Ground, a Washington, davant de l’estadi RFK. S’havia d’acabar a primers de novembre però s’hi va estar tot el mes, totes les setmanes del mes de les eleccions que han tret del govern l’anterior president. Ací ho podeu veure. El precedent del Field of Flags (‘Camp de Banderes’) que ha acompanyat la presa de possessió del nou president.

Si no és que és un plagi, el camp de les 200.000 barres i estrelles patriòtiques de la “festa de la democràcia televisada” de Biden (no va pas poder ser més, pandèmia obliga). Però com que l’artista no ha protestat, haurem de convenir que s’hi ha sentit afalagada. Més que plagi, doncs, el camp de banderes blanques transformat en camp de banderes patriòtiques és una altra cosa: propaganda convençuda dels seus drets. Una propaganda emparada en l’art d’avui, que ben mirat, com tan sovint ha passat en la història, és reversible i pot servir ara per a denunciar i ara per a fer propaganda. Emparada i, insisteixo, sense que ni l’artista ni ningú més n’hagi dit ni piu. Els deu semblar bé, podem concloure. Només que aquest dimecres, dia del ritu presidencial, ja eren 400.000, els morts (registrats).

Amèrica i els morts. Nosaltres i els morts, doncs.

No podem fer una gran cerimònia presidencial perquè, a més de venir d’un ensurt tremend aquí mateix al Capitoli,  som en temps de virus i no podem reunir gernacions, doncs apel·lem als morts del virus i plantem 200.000 banderes al Mall, davant del monument a Washington i del Capitoli fa quatre dies assaltat, caram. Un assessor llest i al dia hauria donat la idea de la Firstenberg, que havia fet allò de les banderes blanques a l’estadi RFK (Robert Fitzgerald Kennedy), que havia agradat molt a Nancy Pelosi quan la presidenta i speaker del congrés el va visitar, acompanyada del cuiner filantrop d’origen astur-català José Andrés i l’alcaldessa de Washington, Muriel Bowser. Un must.

En el discurs inaugural, el president ha recordat que aquests morts –no en va dir la xifra– són més que el conjunt de soldats estatunidencs morts en totes les guerres que han fet i desfet des de la constitució del país. Es va deixar els de la guerra civil, quan es van matar entre ells. Que al seu torn sumen la mateixa xifra global, que ja sembla una tornada: van fer més morts que el conjunt de soldats estatunidencs morts en totes les guerres que han fet i desfet des de la constitució del país. Si sumem les dues guerres civils –Biden no va acabar de gosar del tot de parlar així del present del país, en va dir “una guerra incivil”– haurem de convenir que els Estats Units són una potència fratricida.

Servei secret, franctiradors als terrats, el trànsit tallat arreu per policies, la ciutat buida i més de 25.000 soldats, per a assegurar la celebració. Cinc vegades més de soldats que les tropes que els Estats Units tenen encara a l’Irac, l’Afganistan i Síria. “Déu beneeixi Amèrica”, va cloure el discurs l’home. És una fórmula ritual, ja que el nom de Déu és en la constitució mateixa dels Estats Units, que apel·la a la benedicció divina. I tot seguit el vellard –les amistats que estan en la setantena em sabran dispensar, però és que aquest home sembla que en tingui més i tot dels setanta-vuit que té– va afegir: “I Déu beneeixi les nostres tropes.”

Bravo. Al final resultarà que Trump ha estat en aquesta ocasió el més elegant, que no s’hi va deixar veure. Mentrestant, els familiars i amistats dels més de 400.000 morts (registrats), la immensa majoria negres i pobres, s’ho miren, esbatanats els ulls.