11.10.2022 - 21:40
Quan Cristòfor Colom hi va desembarcar el 1492, Amèrica era poblada d’ençà de feia desenes de milers d’anys. No va ser el primer a descobrir el continent. En canvi, el seu va ser l’últim de molts descobriments.
En total, s’ha descobert Amèrica almenys set vegades. Per tant, sis d’aquestes “descobertes” no ho eren tant, al cap i a la fi. Els descobridors hi van arribar per mar i per terra i van aportar-hi gens nous, llengües noves i tecnologies noves. Alguns hi van romandre, van explorar i van construir imperis. Uns altres van tornar a casa i van deixar poques pistes d’haver-hi estat.
De l’últim al primer, ací teniu la història dels descobriments d’Amèrica.
7. Cristòfor Colom: 1492 dC
El 1492, els europeus podien arribar a l’Àsia per la Ruta de la Seda, o bé navegant per la Ruta del Cap al voltant de l’extrem sud de l’Àfrica. Es pensava que navegar cap a l’oest d’Europa era impossible.
Els antics grecs havien calculat amb precisió que la circumferència de la Terra era de 40.000 quilòmetres, fet que situava l’Àsia molt lluny a l’oest. Però Colom va errar els càlculs. Un error en la conversió d’unitats li va donar una circumferència de solament 30.000 quilòmetres. Aquest error, juntament amb més supòsits fruit de la il·lusió, va donar una distància de només 4.500 quilòmetres d’Europa al Japó. La distància real és de gairebé 20.000.
Per tant, els vaixells de Colom van salpar sense prou subministraments per arribar a l’Àsia. Afortunadament per a ell, va arribar a Amèrica. Colom, convençut que havia trobat les Índies Orientals, va anomenar la seva gent “indis”. Finalment, es va morir sense haver-se adonat del seu error. Va ser el navegant Amerigo Vespucci qui es va adonar que Colom havia trobat una terra desconeguda i el 1507 li van donar el nom d’Amèrica en honor seu.
6. Polinesis: 1200 dC
Cap al 2500 aC, un poble mariner va navegar provinent de Taiwan per trobar noves terres. Van navegar cap al sud per les Filipines, cap a l’est per la Melanèsia, i després cap al vast Pacífic Sud. Els polinesis eren mestres navegants que llegien el vent, les onades i les estrelles per travessar milers de quilòmetres d’oceà obert.
Amb unes canoes dobles enormes, els polinesis es van establir a Samoa, Fiji, Tonga i les illes Cook. Alguns van anar cap al sud, a Nova Zelanda, i es van convertir en maoris. Uns altres van anar cap a l’est, cap a Tahití, Hawaii, l’illa de Pasqua i les Marqueses. A partir d’ací, per fi van arribar a l’Amèrica del Sud. Després d’haver explorat la major part del Pacífic, van abandonar l’exploració i es van oblidar completament d’Amèrica del Sud.
Però hi ha proves d’aquest viatge extraordinari. Els sud-americans van adquirir pollastres dels polinesis, mentre que els polinesis poden haver recollit moniatos sud-americans. I van compartir alguna cosa més que menjar. Els polinesis orientals tenen ADN de nadius americans. Els polinesis no solament van conèixer els nadius americans, sinó que hi van procrear.
5. Nòrdics: 1021 dC
Segons les sagues vikingues, cap a l’any 980 dC, Èric el Roig, viking ferotge i venedor astut, va anomenar “Greenlàndia” un erm vast i glacial per incitar la gent a traslladar-s’hi. Aleshores, l’any 986, un vaixell de Greenlàndia va veure la costa del Canadà.
Cap a l’any 1021 dC, el fill d’Èric, Leif Ericsson, va establir un assentament a Terranova. Els vikings van lluitar contra el clima dur abans que la guerra amb els nadius americans finalment els obligués a tornar a Greenlàndia. Aquestes històries es van desestimar durant molt de temps i van ser considerades mites, fins a l’any 1960, quan els arqueòlegs van trobar restes dels assentaments vikings a Terranova.
4. Inuit: 900 dC
Just abans dels vikings, el poble inuit viatjava de Sibèria a Alaska en vaixells de pell. Caçaven balenes i foques, vivien en cabanes de fusta i iglús; es van adaptar bé al fred de l’oceà Àrtic i van vorejar-ne la costa fins a Greenlàndia.
Curiosament, el seu ADN és el més pròxim als nadius d’Alaska, cosa que vol dir que els seus avantpassats van colonitzar l’Àsia provinents d’Alaska i després van tornar a descobrir Amèrica.
3. Esquimoaleutes: 2000-2500 aC
Els inuits descendeixen d’una migració anterior: la dels parlants de les llengües esquimoaleutes. Són diferents d’unes altres llengües nadiues americanes, i fins i tot podrien tenir vincles llunyans amb llengües uràliques, com ara el finès i l’hongarès.
Això, juntament amb proves d’ADN, fa pensar que l’esquimoaleuta va ser una migració diferent. Van travessar la mar de Bering, de la Rússia actual fins a Alaska, potser fa 4.000 anys o 4.500, i en part es van desplaçar i barrejar amb immigrants anteriors: el poble na-dené.
2. Na-dené: 3000-8000 aC
Un altre grup, els na-dené, van travessar la mar de Bering fins a Alaska ara fa uns 5.000 anys, encara que hi ha estudis que diuen que es van assentar a Amèrica ara en fa 10.000.
El seu ADN no els relaciona amb la gent moderna del grup esquimoaleuta, sinó amb els nadius americans que parlen la família lingüística na-dené, com ara els navajo, els dené, els tlingit i els apatxes. Les llengües na-denés són les més pròximes a les llengües parlades a Sibèria, cosa que torna a indicar que són d’una migració diferent.
1. Primers americans: fa entre 16.000 anys i 35.000
Gairebé totes les tribus nadiues americanes (sioux, comanxes, iroqueses, cherokee, asteques, maies, quítxua, ianomanis, etc.) parlen idiomes semblants. Això fa pensar que les seves llengües van evolucionar a partir d’una llengua ancestral comuna, parlada per una sola tribu que va entrar a Amèrica fa molt de temps. La baixa diversitat genètica dels seus descendents suggereix que aquesta tribu fundadora era petita, potser de menys de vuitanta integrants.
Com hi van arribar? Abans que l’última edat glacial s’acabés, ara fa 11.700 anys, hi havia tanta aigua atrapada a les glaceres que el nivell de la mar va baixar. El fons de la mar de Bering es va assecar i això va crear el pont terrestre de Bering. Els primers pobladors van caminar de Rússia a Alaska. Ara, hi ha discrepàncies sobre el moment de la migració.
Els arqueòlegs van pensar que el poble de Clovis, que vivia fa 13.000 anys, van ser els primers pobladors d’Amèrica. Però les proves ara indiquen que els humans van arribar-hi molt abans.
Les troballes a Washington, Oregon, Texas, la costa est dels EUA i Florida són proves que la gent va arribar a Amèrica molt abans que el poble de Clovis. Les petjades a Nou Mèxic daten d’ara fa 23.000 anys. Les eines de pedra d’una cova mexicana poden datar de fa 32.000 anys. A Colorado, hi ha un mamut massacrat de Colorado és de fa 31.000-38.000 anys. I els rastres de foc situen els humans a Alaska fa 32.000 anys.
Algunes d’aquestes dates podrien ser incorrectes, però amb cada nou descobriment sembla com més va més improbable que ho siguin totes.
Una migració primerenca resoldria clarament un gran misteri. Fa 13.000 anys, una gran glacera, la capa de gel de Laurentide, va cobrir el Canadà de gel fins de tres quilòmetres de gruix. Si la gent va arribar a Amèrica del Nord aleshores, com van travessar el gel? La costa del sud-est d’Alaska, plena de glaceres i fiords, probablement era intransitable, i els primers americans segurament no tenien vaixells. Però fa 30.000 anys, la capa de gel no s’havia format del tot.
Abans no s’estengués el glaç, la gent podria haver caçat mamuts i cavalls a l’est, d’Alaska fins als territoris del nord-oest, després cap al sud, per Alberta i Saskatchewan fins a Montana. Sorprenentment, els humans poden haver-se assentat a Amèrica abans que a l’Europa occidental. És més: podria tenir sentit. L’Àrtic d’Alaska és dur, però Europa tenia neandertals potencialment hostils.
El final del descobriment
El 1492 va ser l’últim descobriment d’Amèrica. Després dels viatges de Colom, Magallanes i Cook, els descendents dispersos de la diàspora de la humanitat es van reunir finalment. A part d’algunes tribus no contactades, tot el món coneixia tot el món. El descobriment era impossible.
Però la història de l’assentament d’Amèrica encara s’escriu i la nostra comprensió evoluciona. L’esquimoaleuta podrien haver estat dues migracions diferents, no una de sola. Els gens insinuen la possibilitat d’unes altres poblacions fundadores primerenques. I, tenint en compte les poques proves que els polinesis i els nòrdics van deixar de les seves visites, és concebible que hi hagi hagut més migracions, de les quals no sabem res.
Ningú no pot tornar a descobrir Amèrica, però hi ha molta cosa a descobrir sobre el seu descobriment.
Nicholas R. Longrich és professor titular de paleontologia i biologia evolutiva de la Universitat de Bath. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.
