Després de set anys, la tornada de Puigdemont sembla que és a punt de fer-se realitat. A Amer (Selva), el poble on va néixer, l’ambient d’aquests dies és d’incertesa, de por i d’una certa esperança que pugui tornar a trepitjar-ne els carrers. Durant tot aquest temps, la imatge que ha identificat la vila ha estat la gran pancarta amb la cara del president i l’eslògan “No surrender” (“Sense rendició”) penjada a la plaça de la Vila, l’epicentre del poble. Però a final de maig, va ser embrutada amb quitrà i la van substituir per l’actual, on pot llegir-se “Puta Espanya” en molts idiomes. L’acompanyen desenes d’estelades gastades penjades als balcons, i dos murals que demanen la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

És dimarts al matí d’un agost sufocant. A la plaça d’Amer no hi ha ni una ombra, i els amerencs s’arreceren sota les voltes de la plaça, cadascú a la terrassa del seu bar de confiança. Molta gent fa vacances, però, així i tot, la plaça es va omplint a poc a poc dels qui hi van a esmorzar, la majoria cafè amb gel i un entrepà. Són les nou del matí en punt. Després de les converses més banals sobre la calor que fa, l’oratge –hi ha qui diu que a la tarda ha de ploure– i la festa major –serà la setmana que ve, a partir del dia 14–, el tema següent de conversa és el que aquests dies plana sobre l’actualitat política catalana: el retorn de Carles Puigdemont, fill predilecte del poble. “Ell hauria volgut arribar aquí tranquil·lament”, diu una senyora en una taula amb mitja dotzena de persones més. L’aquí, tant pot ser Amer com Catalunya.

En una primera volta de reconeixement pel poble, t’adones que els veïns no gosen parlar. Són prudents i es mostren continguts. Com si, després de set anys esperant que arribés aquest moment, no s’atrevissin a dir-ne res per si per culpa d’això no s’acabés fent realitat. Però en un bar hi esmorzen Maria Planas i Angelina Arbat, veïnes d’Amer “de tota la vida”, que confessen que no els fa res fer declaracions. Tot i que seuen en taules diferents, no triguen a ajuntar-se i acomodar-se en una mateixa taula, sota la mirada de la resta de clients. Qualsevol s’hauria sentit observat; intimidat, fins i tot. Però sembla que elles hi estan avesades. Comencen dient: “No en parla ningú [del retorn].” Expliquen que els set anys d’exili de Puigdemont ha dolgut molt a la gent del poble. “Som gent que el coneixem de sempre, des de petit”, diuen. Planas, per exemple, recorda quan ella treballava a la centraleta telefònica del poble i el diumenge Carles Puigdemont li portava el berenar de la pastisseria familiar, on ella anava sovint a comprar. Un record més recent és el de quan el va anar a veure en un míting polític a Argelers, en aquestes eleccions passades. “Un cop allà, va dir-me: ‘Però què hi fas, aquí?’ Vaig dir-li: ‘Què vols que vingui a fer? A veure’t’!’ Va dir que estava molt content que hi hagués anat. I això sempre ho recordaré.”

Tot i que Planas té coll avall que Puigdemont tornarà demà per la investidura, Arbat no ho veu tan clar. En el fons, creu que no tornarà. Una idea que Maria Planas s’afanya a rebatre-li: “I tant, que vindrà. Encara que el detinguin, vindrà. Això és el que diuen, també a la televisió.” Planas també creu que si finalment Puigdemont acaba essent detingut, la situació desfermarà mobilitzacions a tot el Principat, especialment a les ciutats grans. I afegeix: “Si torna a Amer, la gent d’aquí estarà molt contenta. Estem desitjant veure’l. És fill d’aquí.”

Maria Rosa Vila, batllessa d’Amer –també va presentar-se a les llistes per Girona de Junts+ Puigdemont a les eleccions de Catalunya–, es manté prudent sobre la tornada del president. “No és prou clar què passarà. Ell és una persona de paraula i una persona que estima el país i que ha estat independentista tota la vida, des que era molt jove.” En cas de detenció, Vila espera que serveixi de revulsiu per a tornar a mobilitzar la gent, no tan sols la d’Amer. “Hem d’aprofitar aquesta oportunitat”, diu.

Mingo Berrio, veí d’Amer i membre del CDR de la vila, és dels qui han estat més actius aquests darrers anys defensant la causa independentista i denunciant la repressió de l’estat espanyol i l’exili de Puigdemont i la resta de presos polítics. Ens convoca al bar de sota la gran pancarta, però s’estima més d’enraonar tot passejant per Amer. Amb poques paraules, és capaç de definir l’ambient que es respira al poble: “Hi ha molta por, molta recança. També hi ha nervis i una mica de desencís. Estem nerviosos i esperançats. No sé com dir-ho, tenim aquesta doble sensació.” I afegeix: “Ell s’hi juga moltíssim i nosaltres també hi patim, però amb optimisme, perquè confiem en ell.”

Berrio explica que aquests darrers mesos, després d’aprovar-se i entrar en vigor la llei d’amnistia, el consell local va organitzar un pla pel retorn de Puigdemont. “En un dels primers consells que es van constituir, vam demanar de ser un dels primers pobles on passés el president, però ara tot s’ha aparcat per la precipitació de les eleccions i perquè no l’han amnistiat. No sé si vindrà, aquí”, diu. Tenint en compte que ahir mateix el president del parlament, Josep Rull, va proposar que la investidura de Salvador Illa fos demà, s’espera també que sigui el dia en què torni Puigdemont, tal com sempre ha promès. Així i tot, no hi ha res de cert i ningú no sap realment quan tornarà ni com. En canvi, els amerencs sí que veuen clar que serà una tornada molt diferent de la que s’havien imaginat.

Salvador Clarà, veí del poble i amic d’adolescència de Puigdemont, s’ho imaginava així: “M’imaginava que pel seu retorn, en lloc d’un cartell de ‘Puta Espanya’, hi hagués un ‘Benvingut, President’. No tan sols aquí sinó a tot arreu. Que el retorn hagués estat de país, però per ser de país, el president hauria d’haver vingut en llibertat i amb les condicions democràtiques mínimes i acceptables per a qualsevol europeu. Hi havia la possibilitat que això hagués pogut ser així, però tot ha estat culpa del pànic que ha tingut Esquerra per unes noves eleccions.” Clarà considera que si hi hagués hagut eleccions a l’octubre tot hauria estat molt diferent. “Amb una repetició electoral a l’octubre, en Carles hauria pogut fer campanya electoral amb igualtat de condicions. El resultat segur que hauria estat molt diferent.” Ara, amb la possible detenció de Puigdemont sobre la taula, Clarà és pessimista. “Farà mal veure’l a la presó. Si el tanquen a la presó, sentirem que ens hi tanquen a tots. Seria una derrota. Tot el que hem fet, i no hem arribat enlloc”, diu. Segons ell, l’arribada i l’empresonament de Puigdemont seria una foto enormement simbòlica. “No és la foto final del procés, però sí que és una patacada per al catalanisme. És simbòlic perquè no hi ha ruptura judicial. L’empresonament només vol dir que la justícia espanyola no ha canviat i que no hi haurà canvis constitucionals per més progressistes que hi hagi. També voldrà dir que no hem sabut arribar més enllà políticament”, conclou.

Aquesta desmotivació que descriu Clarà, Berrio la relaciona amb una desmoralització generalitzada de la societat envers la política. “Ara, que hi hagi desmoralització no vol dir que la gent hagi desistit ni que la gent hagi deixat de voler la independència. Evidentment que estem cansats i desmotivats, però la gent hi és igualment.” I afegeix: “La gent no ha deixat de ser independentista, però la repressió ha fet molt mal. Tots tenim amics i coneguts que els varen encausar, que estaven pendents d’un judici.” Berrio, doncs, es mostra –i es proclama– optimista: “Encara penso que això no s’ha acabat. No ho va dir ningú, que seria fàcil, però, tal com diu en Carles moltes vegades per a donar-nos ànims,  la independència de Catalunya no té retorn i cada vegada hi som més a prop.”

Al final del matí parlem amb Narcís Junquera, president del Consell Nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). És militant de les bases de Junts del 2016 ençà. Va afiliar-s’hi empès pel sentiment catalanista i nacionalista que, segons que diu, ha sentit sempre. Com la resta de veïns, Junquera confessa viure aquests dies amb certa por i incertesa. Allò que li fa més ràbia és haver acceptat que el puguin detenir. “Si l’empresonen, tinc l’esperança que hi haurà una onada de solidaritat nacional”, diu. L’actualitat política dins la JNC –explica– es viu amb incredulitat i decepció, especialment per la investidura imminent de Salvador Illa. Així i tot, no considera que sigui el final del procés. “Potser és el final del procés que va començar el 2010, però en cap cas és el final de la causa de la llibertat de Catalunya. Aquest és un desig personal compartit amb la gent d’Amer, casa del fill de Can Puigdemont.”

Abans de partir d’Amer, enfilem el carrer de Sant Miquel fins a arribar a la pastisseria Puigdemont. Veïns entren i surten carregats amb pastissets, pastes i capricis d’Amer. Familiars i treballadors són rere el taulell, i s’estimen més ser discrets i continuar despatxant. Malgrat tot, és un dia feiner i, tot i el focus mediàtic i polític que pugui tenir el poble, els veïns no han deixat mai de fer-hi una vida normal, del dia a dia.