Aamer Anwar: ‘Cal actuar abans no comenci el judici o ja serà massa tard’

En l’acte de presentació del llibre de Josep Casulleras La batalla de l’exili es va destacar la participació de l’advocat escocès de Clara Ponsatí, Aamer Anwar. Bon coneixedor de la realitat de Catalunya, Anwar va insistir repetidament a dir que el problema no és solament judicial sinó que té un apartat polític, que és la lluita per la independència del país com a manera d’evitar noves violacions dels drets humans.

Això és com una sentència de mort
En la primera intervenció, Josep Casulleras li demana per quina raó diu que aquest és el cas de la seva vida.

Anwar comença explicant que quan ell estudiava lleis sempre somniava poder intervenir en un cas que fes història. Per això diu que quan va veure què passava el primer d’octubre de l’any passat va quedar desconcertat. Esperava coses així a l’Àfrica o a l’Aràbia Saudita, però no pas a Europa. De manera que quan li varen proposar d’assumir la defensa de Clara Ponsati va dir de seguida que sí i va entendre tot seguit que aquella era l’oportunitat per a canviar la història.

Perquè, diu Anwar, pensant en els principis de justícia, llibertat i igualtat, que a ell l’havien mogut sempre quan era activista i com a advocat, amb el temps ha après que aquestes coses no te les regalen amb una safata en cap tribunal sinó que la gent se les guanya. L’advocat de Ponsatí afirma que està content que no hi hagi la pena de mort, però també diu que el va impressionar de veure que es demanaven trenta-cinc anys de presó per a la consellera, fet que equival,  diu, a una pena de mort. Per a una dona que ha passat la vida lluitant per la seva gent, una acadèmica, que no va fer sinó lluitar pel dret de vot, perquè els catalans poguessin reclamar els seus drets.

Anwar aleshores fa broma dient que Ponsatí li ho discutia, això, i afirmava que ella seria viva, però després insisteix en el caràcter injust de la possible sentència i diu que fins i tot un sol dia a la presó seria massa temps.

La intervenció acaba amb l’advocat afirmant que per ella Catalunya ara és com una segona casa i això és gràcies a la gent. I remarca que cada vegada que els polítics, que el president, li pregunten què faria, ell respon: ‘Vosaltres teniu el poder, vosaltres teniu l’oportunitat de canviar la història.’  I que aquest poder resideix en el poble de Catalunya, del qual Anwar es confessa enamorat.

Contra la persecució política, cal lluitar-hi políticament
En la segona intervenció, l’advocat de Clara Ponsatí recordà que l’any passat va ser convidat a parlar en la Universitat Catalana d’Estiu. I que, en aquells dies, va anar a Barcelona. Justament era a la Rambla el 17 d’agost, quan hi va haver l’atac. Anwar recorda aquell moment, la impressió de pluralitat i llibertat que li oferia Barcelona, i explica un moment concret: quan el seu fill li va demanar una gorra del Barça i tot d’una es va trobar enmig de l’atemptat. Va córrer i es va trobar aturat veient que una mare acabava de perdre el seu fill.

Després va explicar la gran impressió que li va produir la reacció de la societat catalana amb el ‘No tinc por’ i contà que quan va acudir a Prada per fer la conferència a què havia estat convidat va comentar que ell volia ajudar, que voldria ajudar.

Aleshores va arribar el primer d’octubre, que afirma que va viure amb ‘horror’, veient allò que li semblaven ‘feixistes prepotents atacant la gent que només volia votar’. De manera que quan, setmanes després, va rebre una telefonada que li demanava si volia representar Clara Ponsatí va respondre de seguida que sí. Que era un honor. Allò li oferia l’oportunitat d’ajudar que ell volia tenir.

Però aleshores va veure les acusacions i no s’ho podia creure. Rebel·lió amb violència? Anwar diu que no s’ho creia, perquè l’única rebel·lió amb violència que ell havia vist aquell dia era la dels oficials de la policia espanyola que havien trencat el seu jurament de protegir la gent. Recorda que això ho va explicar a la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, i que encara no se’n sabia avenir.

L’advocat de Ponsatí recorda també que quan es varen posar a treballar en la defensa no podien trobar ni una sola línia en l’escrit d’acusació que realment contingués cap mena de prova contra el govern català. I que ben aviat, en les primeres quaranta-vuit hores de llegir els documents, es va adonar que allò era una persecució política. I va decidir que l’única manera de lluitar-hi era políticament, no solament als tribunals, sinó als carrers, i que calia portar el govern espanyol als tribunals.

Anwar explica que aleshores va veure amb sorpresa com els mitjans espanyols l’atacaven, especialment quan va parlar de l’existència del fantasma de Franco, que dictava els passos d’aquest judici. En conseqüència, afirma, per a ell participar en la defensa és un gran honor però també un gran desafiament. Al cap d’un mes –recorda– cap dels membres del seu equip no podia creure’s què feia l’estat espanyol en nom de la justícia. Tampoc no entenia la complicitat i el silenci dels dirigents europeus amb els seus col·legues espanyols i va sentir-se molt decebut amb uns polítics que alcen la veu contra Rússia o l’Aràbia Saudita, però que són incapaços de dir res contra un membre de la Unió Europea que abusa i reprimeix els drets més bàsics d’una democràcia i que amenaça la població, perquè enviar els polítics a la presó vol dir que poden enviar-hi qualsevol persona.

Anwar diu que, malgrat tot això, ‘el temps no va a favor nostre’, que cal aprendre del que ha passat i adonar-se que precisament a Espanya no li ha agradat gens l’estratègia de defensa internacional i que cal actuar abans no comenci el judici, al gener. O ja serà massa tard.

Diu també que cada vegada que ve a Catalunya els polítics li demanen què pensa que caldria fer i que ell sempre respon: ‘Els polítics sou vosaltres, vosaltres preneu les decisions, vosaltres vàreu ser votats, vosaltres teniu el mandat de la població que va votar per la independència, teniu els vostres companys a la presó i heu de fer alguna cosa de seguida.’ Per Anwar això significa que la gent faci servir el seu poder, perquè si no els polítics a la presó seran destruïts. ‘Però aquest poder no és al parlament sinó que és el de la gent del carrer, que no vol tornar a ser humiliada pels espanyols.’

Després de l’aplaudiment del públic, Anwar fa una darrera consideració, en aquest cas històrica. Recorda que l’imperi britànic va ser el més sanguinari del món i que va aprendre a dividir per governar i a endarrerir les coses. Van trobar-se amb moviments d’independència arreu del món i sempre reaccionaven demanant-los que fossin comprensius i intentant retardar-ho tot, amb l’esperança que es trencarien ells sols. Anwar acaba afirmant que els espanyols, ara, fan això a Catalunya. I que cal no repetir els mateixos errors ni caure en les mateixes paranys: ‘Vosaltres no podeu reconèixer la legitimitat de l’estat espanyol perquè actua de manera il·legal. No sou els catalans qui actueu de manera il·legal, sinó que és Espanya que vulnera la llei internacional. Per això ara és el moment en què els catalans heu de dir prou, que teniu una estratègia per a lluitar als tribunals, però que també en teniu una per a lluitar al carrer i aquesta és la independència.’

‘Heu  d’entendre el parany que posa Espanya…’
En la intervenció final, Anwar destaca que quan Pedro Sánchez va arribar al poder, a Escòcia i a Anglaterra es comentava que era un socialista i que, per tant, les coses serien diferents. Però ell responia que Sánchez potser era un socialista a Espanya però era un franquista d’extrema dreta a Catalunya.

Aleshores va recordar la seva intervenció a la Diada, quan es va demanar què pensaria Pedro Sánchez si un gàngster anava a casa seva, li agafava la dona i els fills per ostatges, li posava una pistola al cap i aleshores s’hi estaven un any sencer. I al cap d’un any el gàngster li deia que ara es farien un te i negociarien sobre com viure junts a casa seva. Això no seria cap negociació, diu Anwar, sinó terrorisme. Espanya fa terrorisme d’estat, perquè en el cor d’Europa manté ostatges polítics, presos polítics, i això no es pot acceptar. I afegeix que si acceptes que són presos polítics i ostatges, has d’estar preparat per tot allò que Espanya farà després, perquè ells volen repetir la història.

De manera que, hi insisteix: ‘Deixeu de mirar-nos a nosaltres per trobar la solució, deixeu de mirar Europa, perquè els dirigents europeus no faran res fins que vosaltres no us ajudeu a vosaltres mateixos. El poder el teniu els catalans’. I aquesta ha de ser l’estratègia per al judici, l’estratègia internacional. Anwar diu aleshores que els advocats volen guanyar el cas però que els polítics han d’entendre que la trampa amb què juga Espanya és precisament el procés judicial. ‘Espereu un any, espereu dos anys…’ Sobre això és rotund: ‘No podeu esperar que aquest procés judicial acabi a Europa. Heu de lluitar ara.’ I recorda les paraules que va dir fa setmanes al president Torra: ‘Només sereu lliures quan Catalunya serà independent perquè l’estat espanyol franquista no permetrà a aquesta gent de caminar lliurement.’ Torna a insistir en la necessitat d’una estratègia paral·lela als tribunals i als carrers i reclama que la força que ell va veure en la Diada es faci servir per lluitar per la independència. ‘Deixeu de mirar Angela Merkel o la Theresa May en la cerca de cap solució’, diu. I recorda que ell el primer d’octubre va veure no tan sols gent jove sinó gent de totes les edats defensant els seus drets. Cal continuar aquest camí –afegeix– i cal actuar de seguida. Si no, pot passar que els catalans perdin una gran oportunitat que no es repetirà en dècades.