10.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 11.04.2023 - 07:36
Ahir es va filtrar a la premsa madrilenya que l’Audiència espanyola, seguint els informes de la Guàrdia Civil en la causa secreta del jutjat número 6, atribueix a Marta Rovira la planificació i execució del Tsunami Democràtic, l’onada de protestes que van seguir la sentència del Tribunal Suprem contra els presoners polítics l’any 2019.
Parlem d’una filtració; per tant, d’una operació interessada en què algú proporciona una informació a un mitjà perquè la utilitze amb el propòsit de crear un clima d’opinió. De fet, no sabem què diu l’informe complet de la Guàrdia Civil ni qui involucra, ni fins a quin nivell. No sabem quina classe de proves afirmen tenir; per tant, en darrera instància no sabem si res d’allò que diuen és verificable o no. I, sobretot, no sabem amb quina intenció el poder judicial o la Guàrdia Civil –perquè les dades difícilment poden eixir de ningú més– han decidit de filtrar una part d’aquest informe secret, i precisament ara.
Ahir era dia festiu als Països Catalans, però no a Espanya, de manera que la “notícia” encetava l’activitat política madrilenya després del retorn de les seues vacances de Setmana Santa. I ho feia amb tota la intencionalitat del món. El titular d’El Confidencial, que és l’artefacte que fan servir habitualment aquesta gent, era mil·limetrat en la intenció i en la diana: “L’Audiencia Nacional atribueix a alts càrrecs d’ERC el disseny i els aldarulls de Tsunami”.
Ja fa temps que en diversos fòrums es va repetint que hi ha dues coses especialment insòlites en la justícia espanyola. Una és com es pot arribar a allargar una causa política, com poden passar anys i anys d’un procés judicial que la segona característica insòlita de la justícia espanyola –que tot es filtra a la premsa afí– converteix en una arma política a curt termini. Va ser el cas de Laura Borràs, el procediment contra la qual anava apareixent i desapareixent d’acord amb el seu recorregut polític pel congrés i amb l’interès de marcar-la. I és el cas del Tsunami, de què ja s’han anat publicant unes quantes filtracions, sempre interessades segons el moment polític.
Per comprovar-ho n’hi ha prou de visitar les hemeroteques. El 2019 el mateix mitjà publicava un article titulat “Tsunami Democràtic, la nova marca de Puigdemont domiciliada en un paradís fiscal”, en què el president exiliat era situat en la cúpula de la invenció. El 2021 també El Confidencial afirmava que, segons un informe massa semblant al publicat ahir, era Josep Lluís Alay qui estava al corrent de tot allò que passava amb el Tsunami. I encara un poc després li tocava rebre a la CUP, concretament a David Fernàndez, amb la publicació d’un altre informe filtrat, que sempre és el mateix, que acusava la CUP i el president Puigdemont d’estar al darrere del Tsunami. En algunes altres ocasions ja s’havien fet acusacions sobre Marta Rovira i sobre més persones com Oriol Solé o Xavier Vendrell, quan convenia empastifar-los a ells, per la raó que fos. Allò que convinga a cada moment i contra qui convinga en cada moment.
De manera que, vist tot això en conjunt, és evident que ara, l’abril del 2023, algú ha decidit que a qui toca posar en la diana mediàtica és a Esquerra i, més concretament, a Marta Rovira. No especularé sobre les raons de tot això, perquè crec que en operacions com aquesta seria fer-los el joc. En canvi, pense que cal denunciar l’ús polític d’una investigació judicial que es va allargassant sense menar enlloc, mentre se’n van utilitzant els efectes quan convé i per a allò que convé.
Josep Costa ha repetit prou vegades, i crec que té raó, que tot això tan sols es pot entendre amb la mentalitat d’un segrestador. La justícia, aquell concepte moral que implica tractar cada persona i cada afer d’una manera imparcial, ací no hi pinta res. Perquè es tracta de fer servir l’amenaça per a modular, per a coartar les actuacions polítiques d’una colla de persones o organitzacions sotmeses periòdicament a la incertesa sobre la seua llibertat personal. Tan sols això. I és per aquest motiu que la causa s’allarga anys i anys. Per això es manté secreta, tot i que no n’hi ha cap necessitat, i per això de tant en tant es diu a la premsa afí que difonga açò o allò, segons com convinga –tant si és veritat com si no, tant si és contradictori amb allò que has publicat tu mateix abans o no. Espanya funciona així i per això val més anar-se’n.
PS1. I una altra raó per a anar-se’n és l’escàndol de les infrastructures. Ahir un altre tren AVE es va trobar atrapat a Sants durant més d’una hora i va haver-hi retard en tres línies de rodalia, justament en la tornada dels dies de festa. Sobre això, ahir publicàrem aquest article que explica com es pot demanar que Renfe et torne els diners en casos com aquest. Perquè sí que te’ls tornen, però et compliquen de mala manera el camí per a reclamar-los.
PS2. Avui Marta Rojals ens obsequia amb un altre article simplement extraordinari: “Jo, terrorista”. D’aquells que posen paraules a allò que costa de dir, i que cal difondre i fer córrer pertot arreu. Quina manera d’escriure!
