04.10.2019 - 21:50
Tots els polítics diuen que volen fer campanyes ‘en positiu’, és a dir, destacant els avantatges de les seves propostes polítiques sense criticar gaire les dels altres, però la realitat ho desmenteix. Els polítics parlen constantment dels altres polítics. Més ben dit, solen parlar més dels adversaris que no dels aliats. Per què? Perquè l’estratègia mana: parlar de l’adversari fa que la base es mogui. Ho fan tots. No hi ha cap polític que sàpiga resistir la temptació de criticar l’adversari, perquè l’adversari és un concepte políticament massa útil.
Com que l’estratègia és universal, és difícil de fer comparacions entre partits diferents. Tanmateix, encara que no es pugui comparar el ‘què’ (perquè l’estratègia de parlar de l’adversari és general), sí que es pot comparar el ‘qui’: quin adversari seleccionen els partits, quan i per què canvien d’adversari, i quin resultat esperen de l’elecció d’un adversari o d’un altre.
Eleccions 28-A: la dreta és l’adversari
L’estratègia del partit socialista per a les eleccions del 28-A era declarar la dreta com a adversari. Això es pot quantificar tan sol mirant la freqüència amb què Pedro Sánchez, i més dirigents socialistes, esmentaven ‘la dreta’ durant la campanya. El gràfic següent mostra el percentatge de piulets mensuals que contenen les paraules ‘dreta’ o ‘dretes’, ‘derecha’ o ‘derechas’, dels principals polítics socialistes catalans i espanyols, fins a final del mes passat:
S’hi destaca l’augment fort en la freqüència de referències a la dreta els mesos anteriors a les eleccions de l’abril del 2019. Els socialistes esmentaven normalment la dreta en menys de l’1% dels piulets. Però, a partir del principi del 2019 (amb l’anticipació d’eleccions), aquest nombre va pujar fins a arribar a més del 9% el mes de les eleccions mateix. Aquesta estratègia devia ser coordinada, perquè individualment gairebé tots els polítics socialistes van augmentar força la freqüència d’esment de la dreta els mesos anteriors a les eleccions i sobretot el mes d’abril:
El canvi d’estratègia
Va funcionar? No. Els resultats de les eleccions del 28-A no foren satisfactoris per als socialistes (altrament, no haurien hagut de convocar-ne unes altres). Tot i haver guanyat més vots que cap altre partit a l’estat espanyol, l’estratègia de fer servir la dreta com a ‘adversari’ els va deixar en una posició incòmoda: havent-se erigit en el fre al tripartit ultra, només els quedaven les forces sobiranistes per a formar govern, i Sánchez no volia formar un govern que depenia de gent que volia l’autodeterminació de Catalunya.
Havent-se situat enfront de ‘la dreta’, ara no tenien possibilitat de formar-hi govern i van decidir de canviar d’estratègia. Com que no volen pactar amb partits sobiranistes i és molt poc probable que aconsegueixin majoria absoluta, només hi ha una possibilitat: pactar amb un dels partits que abans formaven part de la dreta. Per això, fer servir la dreta com a ‘adversari’ ja no és tan útil.
Quan no falten ni sis setmanes per a les eleccions del 10-N, aquest canvi és molt clar: ja no parlen de la dreta perquè és amb la dreta que hauran de pactar per formar govern. Mirem la freqüència d’esments de la dreta aquests darrers mesos:
El canvi d’estratègia és igualment clar individualment. Per exemple, ni Eva Granados, ni Josep Borrell ni Pedro Sánchez no han esmentat la dreta ni una sola vegada a Twitter entre el maig i el setembre. Els qui encara ho fan, l’esmenten amb una freqüència molt menor que abans del 28-A:
L’estratègia de no parlar de la dreta també s’observa als comptes oficials dels partits socialistes espanyols i catalans, on el percentatge de piulets que fan referència a la dreta han caigut dràsticament d’ençà de les eleccions, i no sembla pas que pugi aquestes setmanes prèvies al 10-N:
Conclusió
Ve la dreta, o no? Per què Pedro Sánchez ja no parla de ‘la dreta de les tres sigles’? Per què Miquel Iceta ja no parla de la possibilitat d’un govern ‘Francostein’? Per què tots els polítics socialistes, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, han deixat de referir-se a la dreta com a adversari polític? Per què han deixat de parlar-ne, de la dreta?
La resposta és clara: perquè per evitar que els grups polítics partidaris de l’autodeterminació influeixin en el govern d’Espanya, Sánchez haurà de pactar amb la dreta. I com que aquesta opció és poc popular entre els seus votants, s’ha d’esquivar la qüestió per no desmotivar-los. Però fer una campanya política sense adversari i sense dir clarament amb qui pactaràs és molt difícil, sobretot quan són eleccions repetides en què l’abstenció serà fonamental.
Si ja no poden fer servir els partits de dreta com a adversari perquè seran els seus futurs socis de govern, quin adversari poden utilitzar els socialistes per motivar els seus votants? Si l’estratègia de la ‘por’ que vindrà la dreta no ha funcionat prou bé, quina altra cosa podria fer prou ‘por’ perquè la gent anés a votar Sánchez? Aquestes darreres setmanes han deixat molt clara la resposta a aquesta pregunta: Catalunya, la seva ‘violència’, els seus ‘terroristes’, i el seu govern ‘insurrecte’.
