L’ambigüitat dels octubres

  • Els cops d’estat no els fan les masses pacífiques, sinó els aparells de l’estat quan hi giren en contra la violència que els ha delegat en monopoli

Joan Ramon Resina
17.06.2025 - 21:40
Actualització: 17.06.2025 - 22:37
VilaWeb
00:00
00:00

“Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.” És la frase més citada de Lluís Companys. Poques vegades, però, se’n cita la continuació:  “Per això cal supeditar-ho tot a la seva defensa.”

La frase de Companys és més ambigua que no sembla i suggereix unes quantes preguntes. En primer lloc, és ben segur que totes les causes justes tinguin qui les defensi? I quin és el criteri per a establir la justícia d’una causa? Són incomptables els conflictes per causes estimades justes pels seus defensors; de fet, si hi ha causes és precisament perquè hi ha desacord en la justícia dels fins o dels mitjans emprats per defensar-les. Les intencions s’encausen quan hi ha discòrdia i és llavors que sorgeixen els advocats i els detractors. I encara: hi ha cap causa que justifiqui perdre el món de vista? Perquè, què vol dir supeditar-ho tot? Absolutament tot? La vida, l’honor, la virtut, el senderi, sense reserves ni restriccions? Com a la divisa de la Guàrdia Civil?

Companys era un polític exaltat, un punt fanàtic. Avui en dirien un maximalista. És clar que la guerra és una conjuntura de màxims i mentre dura els mòbils de la vida civil se subordinen a l’imperatiu de victòria. Però Companys no pronuncià aquella frase durant la guerra civil sinó al discurs d’investidura com a president de la Generalitat el darrer dia del 1933. Per tant, en vigència de la legitimitat republicana, aleshores representada pel govern del Partit Republicà Radical presidit per Alejandro Lerroux. Un partit hostil a l’autonomia catalana, que previsiblement aprofitaria qualsevol excusa per a revocar-la. Tot apunta, doncs, que amb aquell discurs ardorós Companys s’avançava a una confrontació amb les dretes espanyoles, que arribà el 6 d’octubre de l’any següent, quan el govern de la Generalitat es rebel·là arran de la incorporació de la CEDA al govern espanyol i provocà el seu empresonament i condemna posterior. Aquella provocació sense suc ni bruc i la resposta militar de Madrid eren el preludi d’uns fets molt més dramàtics que, encara no haurien passat dos anys, canviarien la història de Catalunya per sempre més.

Als catalans la justícia de la nostra causa ens sembla tan diàfana que ens sorprèn la indiferència i ens descol·loca l’antipatia que inspira a ciutadans d’altres països i ho atribuïm a mala fe o ignorància. Però si el país no té gaires defensors, no deu ser que la injustícia que pateix no és excepcional ni el dolor prou convincent? Una injustícia que no es percep, és pròpiament una injustícia? Vull dir: l’encotillament polític i la depredació econòmica de Catalunya per part de l’estat centralitzat, justifica de fer-ne una causa internacional? No és pas la meva intenció atenuar els greuges històrics ni els actuals, simplement posar en relleu que el patetisme no ajuda a guanyar adeptes. 

Finalment, sembla obligatori preguntar a quin “nosaltres” es referia Companys. Quin n’era l’abast? La primera persona del plural englobava tota la societat catalana o solament el partit? Certament, d’ençà de les eleccions d’abril del 1931 l’Esquerra Republicana de Catalunya havia esdevingut hegemònica. Però, malgrat aplegar una clara majoria de la cambra, encara ressonava el sinistre eslògan d’aquelles eleccions: un “mori Cambó” de pèssims averanys. Aviat la part del catalanisme representada per la Lliga i designada com a catalanisme de dretes fou objecte de persecució, i en no pocs casos d’extermini, durant les jornades revolucionàries del 36. Per al país en conjunt les conseqüències serien terribles i duradores.

Abusar dels pronoms és habitual en el discurs polític, car les ideologies fomenten la il·lusió de totalitat, i algunes el totalitarisme. Quan un partit, que per definició representa sols una part de la societat, guanya la representació institucional d’un país, els dirigents es consideren obligats a professar un catolicisme espuri i prometen governar per a tothom. Entesa en sentit literal, la promesa és trivial i falsa en el sentit de fer-ho a satisfacció de tots. En política la pretensió de catolicitat és espúria fins i tot quan sols es tracta de bastir aliances. Per això sorprèn la facilitat amb què alguns polítics es contradiuen entremig de dues frases. En una entrevista recent en aquest diari, el batlle de Girona, Lluc Salellas, proposava una entesa municipalista per la independència “oberta a tothom” i a la qual “tothom hi està convidat”. Quan li van demanar si també hi podria ser Aliança Catalana, l’alcalde respongué que amb aquest partit no hi havia res a compartir. La proposta naixia morta per dictamen estrictament gramatical.

Com tota proposta immoderada, la frase de Companys, en què el president demanava de supeditar-ho tot a una finalitat política, amagava la inferència del sacrifici absolut. Era una invitació encoberta a la violència, que ell mateix posà en pràctica el Sis d’Octubre en un conat de revolució destinat a fracassar. Dic conat, perquè la bullanga, que se saldà amb uns pocs morts i la capitulació del govern, no passà d’un pronunciamiento civil. Una revolució és un moviment de masses que, per via de la força, impossibilita la continuïtat del poder constituït i en revoca la legitimitat. El referèndum del primer d’octubre de 2017, que alguns consideren una revolució –i els més fantasiosos una de triomfant– tenia l’element que faltà el 6 d’octubre del 34, ço és, un veritable moviment de masses. Però li mancà, per ventura, l’ús de la violència –i aquesta mancança, més que no pas un defecte, fou la clau de l’èxit moral i de l’admiració, poca o molta, que suscità internacionalment. 

Igualment malapta és la caracterització del Primer d’Octubre com a cop d’estat. Els cops d’estat no els fan les masses pacífiques, sinó els aparells de l’estat quan hi giren en contra la violència que els ha delegat en monopoli. Per tant, ni cop d’estat ni revolució. Els catalans que desafiaren el règim espanyol amb un referèndum d’autodeterminació empraren mitjans que eren il·legals d’acord amb una interpretació molt restrictiva de la legalitat, però pulcrament legalistes en l’àmbit de la legislació internacional. El referèndum fou un desafiament moral a un estat immoral, portat a terme invocant els principis democràtics elementals. No és ni tan sols apropiat de qualificar-lo de revolució democràtica, en el supòsit que el concepte no sigui un empelt mític com el centaure o l’esfinx. Car la revolució, com sabia Lenin, sols és viable quan l’autoritat no es troba en disposició d’exercir el poder pels mitjans de què disposa, cosa que, si fou possible a Rússia l’octubre del 1917, era del tot contrària a les condicions existents a Espanya un segle més tard. 

Desafiar el poder de l’estat i votar massivament el referèndum fou una fita per a l’autoestima dels catalans. Però creure que l’estat es doblegaria davant la força de l’opinió i es deixaria impressionar per l’escenificació d’una declaració sense cap força coactiva era creure en un miracle. I quan el miracle no es produí, la gent cercà un boc expiatori. Impotent davant la violència estatal i contrari a submergir el país en una revolta sense perspectives d’èxit, el president Puigdemont es trobà entre l’espasa i la paret, o més ben dit, entre el ridícul i la tragèdia. Pot discutir-se si fou encertat o no declarar la independència, però una vegada declarada no hi havia cap manera humana de defensar-la amb una força inexistent. Tret, és clar, que des de l’esfera de les vel·leïtats s’argumenti que la sort premia els agosarats. I és veritat que l’atzar, que per definició és inescrutable, no es pot descartar mai; però tampoc no és raonable d’esperar de qui té la curatela d’un país, que està indignat però no pas desesperat, que se’n jugui l’avenir en un vaitot. 

Massa sovint els catalans han patit les conseqüències de decisions que semblaven valentes i admirables, com la d’aquell altre octubre del 1934. Sols els caps de trons creuen que aguantant a peu dret la violència es podia aconseguir l’objectiu del referèndum, simplement perquè era de justícia. Però era manifest, i els fets ho han demostrat, que confiar que l’estat hi renunciés, o que excedint-s’hi provoqués la implosió del règim, era una esperança suïcida. El govern català no tenia cap atot contra la repressió més que la força de l’opinió, i aquesta restà astorada però no pas enfurismada als països de la Unió Europea i extremament hostil a Espanya.

Com tantes altres vegades, la causa dels catalans es trobà sense defensors, i l’única sortida digna era l’exili combinant-lo amb la resistència en una llarga cursa d’ultrafons. En bona mesura, el desconcert de molta gent i la fragmentació ulterior del moviment independentista ve de l’hàbit d’emprar generalitats com ara “llibertat”, “justícia”, “dret” i fins i tot “independència” a tall d’expressions de bona voluntat amb què ningú està en desacord, però ignorant la complexitat de les situacions i ometent la responsabilitat que pesa sobre qui ha de prendre decisions en circumstàncies que no es deixen generalitzar.

VilaWeb fa trenta anys. Ens feu un regal?

Cada dia oferim el diari amb accés obert, perquè volem una societat ben informada i lliure.

Ajudeu-nos a celebrar-ho fent una donació única i sense cap més compromís.

(Pagament amb targeta o Bizum)

Recomanem

dldtdcdjdvdsdg
301234567891011121314151617181920212223242526272829303112345678910
dldtdcdjdvdsdg
301234567891011121314151617181920212223242526272829303112345678910
Fer-me'n subscriptor