Ambició

«No té dret a escriure tan bé amb només trenta-cinc anys.
Em vénen ganes de pegar-li»

Saramago sobre Gonçalo M. Tavares

S’ha de ser Tavares, s’ha de ser tu, per escriure Breus notes sobre literatura-Bloom i refregar-nos la teva ambició literària per la cara. És la paraula que em ve més vegades al cap després de llegir-ne cada pàgina: ambició. N’hi haurà que hi veuran mestratge i molts només hi sabran detectar pretensió, molts. Jo hi veig algú que mira sempre amunt perquè ja sap molt bé per on camina, t’hi veig a tu, el valent que va escriure Un viatge a l’Índia. Hi veig algú que explica què és la literatura per a ell ara que ja ho sap i que encara no ho sap, perquè des del moment que ho sap ha de deixar de saber-ho per tornar-hi i així anar pujant esglaons per mirar sempre més amunt, pujar esglaons de vegades de dos en dos, sovint de tres en tres, algun cop aferrant-se amb braços i cames a la barana per no trepitjar l’escala i enlairar-se fins més enllà del terrat que hauria de ser el límit si la teva ambició en tingués cap.

«No em miris quan hi arribo, mira’m quan avanço», em dius –perquè m’ho dius a mi, que aquest diccionari manifest tuteja qui el llegeixi amb un llapis a la mà i tot el temps del món per deixar-se canviar per una frase, perquè «Tavares és un escriptor de frases», diu Bagunyà en un pròleg dels que s’han de llegir encara que només sigui per anar-se escalfant a la banda i no engegar en fred a la lletra A, que comença amb el concepte abstracte, i ja t’engalta que «no confonguis un escriptor amb un operari de mudances». Que et miri quan avances, em deies, perquè escriure és avançar i no arribar, perquè escriure és perseguir i no atrapar, escriure com ho entens tu, que no fas servir un «llenguatge de diumenge», «que no avança», que no escrius ni una sola «frase canina», les «preparades per obeir l’amo, el lector», que no fas literatura-placebo («la que entusiasma durant una setmana el lector»), que reivindiques la literatura-Bloom encara que a la Nota inicial reconeguis que potser no has escrit mai res purament Bloom, que: «potser ni tan sols aquest diccionari sigui un Bloom pur. I em sembla que així està bé». Així està bé, és clar que està bé, està perfecte, perquè Bloom és el que hi ha més enllà del terrat, amunt, cap allà on mires mentre jo et miro avançar però no arribar.

«Només has de fer servir les tècniques que et fan imperfecte, és a dir: que et fan buscar altres perfeccions», perquè Bloom és la meta i hem quedat que l’important era avançar i no arribar, que es tracta de batallar per cada frase, de no fer-ne cap que no sigui per ella sola un món, de no empaitar la perfecció perquè, com dius per cloure el llibre, «tot el que és imperfecte és un començament». «Tot el que és és una possibilitat de ser», i escriure és fer que les coses siguin, que siguin d’una manera diferent que a la realitat, però que siguin en una realitat que és la literatura, «alguna cosa més enllà del bé i del mal extraliterari», una cosa carregada d’una energia «que és el futur», «el que passarà en el món a causa de la seva existència».

Podria seguir, seguir donant-te la raó, reproduint les teves frases, les teves instruccions, i fent que sí a cops de cap, subratllant una de cada dues frases, dibuixant fletxes grosses al marge, separant la vista del llibre per pair el món que hi ha en cada frase, perquè «cada frase és una oportunitat per iniciar un món», però ho deixaré aquí perquè ja t’he entès. Amb el que t’he dit fins ara potser haurem venut un parell d’exemplars més del teu diccionari, Gonçalo (et puc dir Gonçalo?), però hem quedat que la literatura no és vendre llibres, que tampoc és seduir lectors, que «la mort en la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents», i tu ara no has de poder saber què vindrà després d’aquesta frase o jo ja no caldria que seguís escrivint, perquè «un text literari previsible no és un text literari. És una guia turística».

«Cada frase ha d’actuar en el text com si el lector s’hagués de morir l’instant següent» i posem que tu ara ets el meu lector i ja et sento aquella ranera dels últims segons i et miro als ulls i et dic que jo també miro d’avançar encara que no tingui tan clar com tu on poso els peus, que jo també vull arribar al terrat, al meu terrat que no és el teu, que les escales fins ara les pujava d’una en una, agafant-me a la barana i mirant què trepitjava, però ara seguiré pujant amb les mans lliures, els braços oberts, la mirada amunt, i si un esglaó balla, si poso malament el peu, què hi farem, caure, caure, prendre mal, aixecar-se i tornar a fixar la vista al cel que s’intueix rere el vidre del celobert, que si convé surto al carrer a buscar un roc i trenco aquest vidre ara mateix per veure el cel encara que sigui de lluny, que les puc baixar, les escales, i després les torno a pujar corrent encara que em falti l’aire i arribi on era abans amb les mans al ventre i la boca oberta com un peix fora de l’aigua. Ho has vist, oi, que fa estona que no dic cap frase teva, que ara ja són totes meves? Les teves frases són claus que obren les portes on s’amaguen les meves, claus petites com la del cadenat d’un diari secret, una clau que es perd, que dius la guardo aquí i així segur que me’n recordaré i no te’n recordes fins que no la busques i la trobes quan potser el que necessitaves era una altra cosa, la trobes i un cop la toques comença a obrir portes, la teva frase, i llavors en surt una de meva, com aquesta de la clau, que això ho dic jo i no tu, però ho dic jo perquè tu has dit una altra cosa abans que m’ha portat aquí, ho dic perquè t’he llegit amb un llapis a la mà i disposada al canvi, perquè per al que sí que estic preparada és per llegir-te, fins i tot quan em refregues la teva ambició en negreta en forma d’un diccionari manifest que les llibreries haurien de tenir en una vitrina de vidre tancada amb clau com els licors cars als supermercats dels barris baixos, perquè si algú et vol llegir passi primer la prova de demanar-ho, de dir-ho en veu alta.

He posat un punt pensant en aquell lector que deies que pot estar a punt de morir, no l’hauria posat però m’ha vingut la seva imatge, al llit, suat i gris, fent pipades d’aire resclosit, i he posat el punt pensant que tu no ho faries, que tu mires amunt i vols que et mirem avançar, i que jo et miro i veient-te trobo claus que m’obren portes i em fan pujar un parell d’esglaons i que llegir-te fa que això canviï i gosi aventurar-me escala amunt de coma en coma posant en risc la meva vida i la dels que em llegeixen, perquè «tot el temps que es perd és temps que es perd» i aquesta frase torna a ser teva, que t’has entestat a dir-ho tot i jo també et clavaria un calbot ara que el Saramago ja només t’ho pot fer des del més enllà que tu i jo sabem que és amunt i s’hi arriba amb ambició.