Amb en Víktor, un dia més en la vida de Kíiv

Aquest text és un relat personal escrit per Tomáš Bella de la vida quotidiana a la capital d’Ucraïna. Bella és el cap de l’edició digital del diari eslovac Denník N, un dels diaris amb els quals VilaWeb va creant un grup estable de col·laboració a escala europea. Bella ha treballat a Kíiv aquest mes de febrer, juntament amb quatre companys més del diari, ajudant els mitjans ucraïnesos a bastir sistemes més robusts de publicació i subscripció. L’article original el podeu llegir ací: “Jedeň deň v živote Viktora z Kyjiva”

“L’he vist! Avui ha passat volant sobre casa i després he sentit com abatien el míssil…” Aquesta és l’explicació del meu col·lega quan ha arribat a la redacció. S’ha tret l’abric i ens ho ha explicat a raig, gairebé sense ni mirar-nos, mentre el penjava.

Arriba dues hores tard a una reunió que teníem, però evidentment ningú no li demana explicacions. Quan sona l’alerta aèria, el transport públic de la ciutat deixa de funcionar. A ell avui l’ha enxampat dins l’autobús, que simplement s’ha quedat aturat a l’autopista. No hi havia manera de continuar, ni tan sols a peu.

Podria haver cridat un taxi, això és veritat. Però la tarifa s’enfila pels núvols quan sona l’alarma d’atac aeri. En el seu trajecte, concretament, pot passar perfectament de tres euros a quinze, un preu que ell no es pot permetre.

La meva experiència de la vida normal a Ucraïna és còmicament inadequada, perquè jo puc sortir del país quan vulgui, no tinc cap familiar lluitant en una trinxera i he pagat per dormir en un hotel que té generadors. De manera que si hi ha un atac aeri (si passa, els treballadors han de córrer al refugi) potser perdré el meu esmorzar, però no pas la connexió a internet. Però d’ací estant he vist com és la vida, un dia normal, de la gent de Kíiv i ho vull explicar.

No hi ha fum? Continua dormint

El dia normal del nostre kiïvià típic –diguem-li Víktor– comença a les dues de la matinada, quan les sirenes sonen per primera vegada i es desperta perquè li ha arribat una alerta oficial al mòbil que hi ha un atac. La primera reacció d’en Víktor és continuar al llit i obrir el Telegram per saber per què ha arribat l’alerta.

En l’any que fa que dura la guerra, en Víktor ha desenvolupat una rutina per a decidir si continua al llit o no: si sent el soroll de les bombes caient a prop o veu fum des de la finestra, s’alçarà i anirà al refugi. Bé, dir-ne refugi és molt de dir, perquè és un pàrquing soterrani i prou, però és molt millor ser allà que no pas al pis més alt de l’edifici, que és on ell viu.

Si els mitjans expliquen que s’han disparat míssils des dels vaixells de la Mar Negra i sembla que van cap a Kíiv, en Víktor deixarà el llit i baixarà al refugi, després d’haver comprovat a quina hora s’espera que hi hagi l’impacte –avui diu que el míssil arribarà d’ací a una hora i deu minuts. Però si l’alarma s’ha disparat “només” perquè han pres el vol avions MIG russos d’una base bielorussa –que és el que passa més sovint–, aleshores continuarà al llit i dormirà. El perill és baix i avui els titulars deien això, de manera que ha tornat a tancar els ulls.

Al matí la ràdio

En Víktor s’alça al matí. Fa bon temps i, malgrat l’alarma de la matinada, la llum funciona. De manera que fa un cafè abans de sortir de casa.

Si agafa el cotxe, encén la ràdio anant cap a la feina. No hi ha anuncis, tret de crides constants a donar suport als orfes de la guerra, als militars, a les organitzacions que ajuden les víctimes i els soldats que són al front.

Entre els anuncis, hi ha una finestra lingüística: “Aprenem ucraïnès”. Avui la paraula triada és “rasclet”, que en ucraïnès es pronuncia hrabli –els russos no tenen la h vocal, és a dir, que pronunciarien grabli.

Després de tres cançons vagament patriòtiques (“Putin, bye”), el presentador de l’emissora entrevista el comandament de la defensa aèria local. Quants míssils ens van disparar ahir exactament? Com pot ser que l’exèrcit no els tombés tots? El militar mira de donar una explicació, però el periodista insisteix a preguntar com és que no van aconseguir tombar tots els míssils. Diu “racistes” quan es refereix als russos.

La feina, mig buida

En Víktor arriba a la feina, la redacció és mig buida, ha estat mig buida durant mesos. Hi ha companys, periodistes, lluitant al front. Tres dels seus col·legues fan teletreball de Polònia estant. Hi ha un col·lega que diuen que encara treballa, però ningú no sap què fa ni on és. Però ara no en faràs un drama, d’això: estem en guerra, caram! Si algú falla a una reunió, simplement assumeixes que té una bona raó per a no haver vingut… I si algú no vol venir a treballar a un edifici que pot ser un objectiu, doncs ho acceptes i prou.

L’empresa té el seu propi refugi, però en Víktor no hi ha baixat mai. Es discuteix amb els col·legues calculant la diferència entre la probabilitat que un míssil el mati allà mateix o de ser mort en un accident de cotxe.

Comprar a les fosques

De tornada a casa en Víktor s’atura al supermercat. No ho fa sovint, gairebé sempre encomana alguna cosa de menjar que li porten a casa. No vol anar a la guerra, però ara no saps si t’hi enviaran demà. A Kíiv únicament pots estar segur que trobaràs soldats a la sortida del metro lliurant ordres de mobilització al primer que passi –fins i tot contravenint les regles oficials.

Per això, tot aquest any en Víktor ha caminat cada dia per la ruta més pròxima i discreta possible entre la feina i casa. Avui s’ha arriscat una mica més per anar al súper, però s’ha trobat que la llum no funcionava.

Els compradors fan com si res i continuen comprant a la llum dels mòbils, delerosos d’arribar a la caixa abans no s’acabi la bateria del caixer. Alguns encara aconsegueixen de pagar i marxar, però de sobte la bateria s’apaga, i, per tant, també la compra.

Els generadors són el nou so de la ciutat

Si torna amb el cotxe cap a casa, cada dia es posa content de veure que obren noves botigues i bars, que són plens de gent, i que ja han posat en marxa els generadors que tots tenen al costat de la porta. El seu soroll insistent i rítmic és la nova banda sonora de la ciutat.

A voltes es troba amb un col·lapse de trànsit i, curiosament, quedar-hi atrapat el posa de molt bon humor: vol dir que cada dia torna més gent a Kíiv. Els sis primers mesos de la guerra no hi havia mai un col·lapse al carrer; semblava que els cotxes s’haguessin esfumat.

Compte amb qui puges a l’ascensor

En Víktor arriba finalment al seu edifici. I quan la porta de l’ascensor s’obre, ell es queda un segon més del que era habitual pensant si puja amb aquell veí que té al costat i ha obert la porta o no. D’ençà que va començar la guerra, cada nit és igual: quan puges a l’ascensor no saps si t’hi estaràs vint segons o vuit hores, depèn si la llum se’n va just quan ets dins. A la seva finca, i en moltes més, han deixat dins l’ascensor un paquet de primers auxilis per si de cas. Hi ha una ampolla d’aigua, un paquet de galetes, mocadors i una medicació “per als nervis”. Per si de cas.

Quan tanca la porta del seu pis, en Víktor seu i agafa la consola. Passarà hores jugant-hi. Odia els hiverns de Kíiv. Abans procurava de passar unes setmanes de l’hivern al sud, on el clima és més càlid, però ara els homes no poden viatjar, de manera que només li queda la realitat virtual per a escapar una mica.

A les vuit en punt sonarà el telèfon. Sa mare. Com cada dia. En Víktor assumeix que és massa gran per a parlar cada dia amb la mare, però, caram, estàs en guerra. I què faràs? No contestar si la mare truca? Fer-la patir per si t’ha passat res?

Sona encara la darrera sirena d’alarma del dia, però ell s’ha adormit i gairebé ni se n’assabenta. “No et pots imaginar les coses a què t’acostumes enmig d’una guerra”, em dirà l’endemà quan ens tornem a trobar a la redacció.