25.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:10
El Tribunal de la Unió Europea va emetre ahir una sentència històrica que avala que Irlanda no accepte una demanda polonesa per una euroordre perquè els tribunals polonesos avui no són ni independents ni democràtics. La sentència, de fet, va més enllà i estableix tota una sèrie de condicions que cada estat membre de la Unió hauria de complir perquè es pogués dir que la seua estructura judicial és democràtica i independent.
La Cort assenyala que cal que els tribunals exercisquen les seues funcions de manera totalment autònoma, al marge d’intervencions i pressions externes, i que cal que siguen imparcials, la qual cosa implica mantenir una distància igual entre les parts en els procediments i els seus respectius interessos. Això, a l’estat espanyol, no es respecta, com s’ha evidenciat durant la instrucció del jutge Pablo Llarena del judici contra el govern de Catalunya.
Encara més. El comunicat continua dient que ‘aquestes garanties d’independència i imparcialitat requereixen normes, en particular quant a la composició dels tribunals i el nomenament, la durada del servei i els motius d’abstenció, rebuig i acomiadament dels seus membres’. Novament, Espanya no passa el barem que l’alt tribunal europeu marca com a límit democràtic.
I per acabar-ho d’adobar, el tribunal recorda que ‘el requisit d’independència també significa que el règim disciplinari que regeix els seus membres ha de tenir presents les garanties necessàries per a evitar qualsevol risc que aquest règim s’utilitze com a sistema de control polític del contingut de les resolucions judicials’.
La sentència coneguda ahir és molt important i, encara que faça referència específicament a Polònia, el fet de definir un sistema judicial independent posa en el punt de mira sistemes com l’espanyol, que fallen completament.
L’intent de definir què és la independència judicial té un sentit que em resulta particularment ambivalent, per trist: simplement, això no s’hauria ni de definir. Perquè cal suposar que tots els estats membres de la Unió Europea, sense necessitat que ningú els ho recorde des de dalt, haurien de funcionar així.
Però aquí rau, precisament, la importància extrema de la sentència. La Unió Europea reconeix finalment que dins seu hi ha països, estats, que ja no són democràtics o que no compleixen els preceptes democràtics que els mateixos tractats europeus reclamen per incorporar-se a la Unió. I això canvia completament el joc.
D’una banda, perquè la Unió haurà de pensar seriosament què fa en aquestes circumstàncies. No és tolerable que, per entrar-hi, s’exigisquen uns requisits que quan s’és dins ja no valguen. Però sobretot, la sentència obre la ment respecte als abusos contra els drets civils no solament de Polònia sinó de més estats, en el cas que ens interessa més, d’Espanya.
Quan l’estat espanyol reclamava als altres que l’euroordre contra els exiliats es complimentés sense discussió, ho feia defensant la tesi que les justícies europees són homologables entre si. Però després de la bufetada belga i alemanya a Llarena, la sentència del més alt tribunal europeu d’ahir tanca definitivament el debat. Perquè diu als jutges que no es fien automàticament dels seus col·legues dels altres estats i que prenguen les decisions respectant la democràcia i els drets, no el poder dels estats. I això, a la vista de tot això que vivim precisament nosaltres, és un pas endavant –de fet, una ordre– molt i molt important.
