Amb Rodoreda a la Violeta

El passat dia 8 m’havien convidat a fer una xerrada sobre ‘La plaça del Diamant’ a la Violeta, un dels centres culturals de Gràcia, on tants n’hi ha. No hi havia estat mai, tot i ser del barri del costat, ja que el centre, tal com és ara, fa poc que va obrir, un cop els veïns van haver aconseguit que l’historiat edifici del carrer de Maspons tornés a estar a disposició al barri. Construït el 1893 per qui després seria arquitecte municipal, Jaume Gustà i Bondia, ara renovat en instal·lacions i reformat amb simplicitat i bon gust, la Violeta era un casino de barri, que tenia bar i que a poc a poc aniria acollint futbolins, sales de billar, un teatre… Fins que va caure en el desús que corca tants espais públics de Barcelona i diria que de tot Catalunya. Espais pensats per a la vida en comú, l’esbarjo i, també, l’aprenentatge i en definitiva les ganes de saber i de viure més. Va ser una experiència singular, que no m’esperava pas.

Només d’arribar al carrer de Maspons, a tocar de la plaça de l’ajuntament de l’antiga vila, el meu amfitrió, Xavier Aldavert, es va disculpar per no haver-me proposat un altre dia que no el 8 de març, diada de la dona (deixem estar això de ‘treballadora’, que massa feina falta entre les dones, i no parlem dels salaris, entre un 19% i un 25% més baixos que els dels homes que en tenen). Hi havia tants altres actes convocats que potser no tindríem gaire requesta. Havíem acordat la xerrada a mitjan gener, com a acompanyament d’una experiència holandesa: un grup d’alumnes dels últims cursos del departament de disseny i il·lustració de l’Institut d’Arts ArtEZ de la ciutat de Zwolle (Països Baixos), que des del 2010 fan un intercanvi amb Jiwar (un altre centre cultural de Gràcia, també molt actiu), havien fet una estada al barri i havien elaborat, amb els materials més diversos, un conjunt de treballs, d’inspiració lliure, no una il·lustració, sobre la novel·la de la Rodoreda. Els resultats s’exposen encara a la Violeta fins dijous, dia 31. I no hi havíem pensat, que el 8 de març podria ser un dia massa ocupat…

Dues senyores miraven els treballs holandesos sobre la Colometa, el barri de Gràcia, la guerra, la vida en una ciutat gran, el cel i els colors. Eren el meu únic públic. Estoica, els vaig dir de començar. No havien llegit la novel·la, n’havien sentit parlar, és clar, i havien vist la sèrie de la tele. I ve’t aquí que, quan ja feia un quart d’hora que havíem començat, s’obre la porta de la sala i hi entren una trentena de persones, de diverses edats, dones i homes, joves i vells. Ah, que bé. Això ho canviava tot. Em vaig adonar que potser la majoria no eren del país. Tots, això sí, parlaven el català. No havien llegit la novel·la, però em van començar a fer preguntes d’immediat, amb unes ganes de saber i de conversar d’aquelles que fan feliç qualsevol conferenciant.

Feien preguntes amb molt de sentit: sobre l’exili, sobre com podia escriure Rodoreda en català si vivia a Ginebra, com s’ho havia fet per sobreviure, el sentit i el simbolisme dels coloms que els deia que poblen la novel·la. O com és que era tan polifacètica, quan vaig comentar que també pintava i que estic convençuda que si s’hi hagués volgut dedicar s’hauria fet un nom com a modista a París. L’exili et fa sovint polifacètic, per nassos, em penso que vaig dir, com si jo en tingués experiència directa (tot i que només la tinc pels llibres, el cinema, les cançons). Un noi jove i una dona més gran van fer que sí amb el cap.

Aquest públic tan agraït, em va dir després el meu amfitrió, que coneix l’exili, el desarrelament i les ganes enormes de tornar-se a arrelar, són un dels grups d’intercanvis lingüístics (em penso que es diu així) que es reuneixen a la Violeta. Uns són nascuts aquí, uns altres hi acaben d’arribar fa més o menys temps. Era la primera vegada, parlant de la Rodoreda per a un públic no especialitzat, i mira que fa temps que en faig, d’aquestes trobades, que ningú no em feia preguntes ximples sobre la seva vida privada, la seva ‘vida de dona’ –com li deien per Barcelona en vida… Nouvinguts, migrants, refugiats, exiliats, polifacètics de la vida. Lectores i lectors nous.