29.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 30.06.2020 - 08:13
L’elecció de Louis Aliot com a nou batlle de Perpinyà ha caigut com una dutxa d’aigua freda, encara que tots sabíem que era una probabilitat a tenir seriosament en compte. Amb això l’extrema dreta mana per primera vegada en dècades en una de les nostres ciutats. Ho fa, ho ha fet, guanyant les eleccions sense les sigles que li són pròpies, aprofitant-se de la divisió dels altres i moderant el discurs i les formes –i el sociòleg Gautier Sabrià ens dóna avui les claus concretes del com i el perquè en aquesta entrevista més que interessant que li fa Clara Ardèvol i que us recomane molt que llegiu si voleu anar més enllà del tòpic.
Però, en qualsevol cas, vénen sis anys que la capital del nord estarà, no pas per raons positives sinó negatives, en el punt de vista de tothom. Tot i que cal aclarir, especialment per als lectors del sud, que encara no tot és tancat i barrat. Encara resta una mena de tercera volta, l’elecció a la presidència de la comunitat metropolitana Perpinyà-Mediterrània, una institució que consta de trenta-sis municipis, que serà molt i molt difícil que puga ser guanyada per l’extrema dreta i que, per les àmplies competències que té, pot esdevenir un contrapoder de fet de les polítiques de l’ajuntament encapçalat per Aliot.
Perpinyà, de tota manera, haurà de fer una reflexió profunda sobre què ha passat. Dissortadament, no és un cas únic, encara que siga el més important. Al nostre país el fenomen té alguns paral·lelismes cridaners, alguns només, amb el cas de Badalona, per exemple. I arreu d’Europa és ben evident que la crisi i la desorientació monumental de l’esquerra facilita a l’extrema dreta un procés de normalització del seu discurs que és molt preocupant i perillós. Aquesta reflexió l’han de fer els perpinyanesos i ara, malauradament, hauran de fer-la a fons. Tanmateix, això de cap manera no lleva responsabilitat a la resta del país, que ara ha d’abocar-se més que mai en suport de la Perpinyà oberta, digna i tolerant.
En relació amb això, la sacsada negativa que hem tingut aquest diumenge hauria de ser una oportunitat. Amb motiu de l’acte del Consell per la República, el febrer passat, molts catalans del sud van descobrir una ciutat de Perpinyà, i no cal dir una Catalunya Nord, que anava molt més enllà dels tòpics fàcils i el desconeixement fomentat que els havien venut. I ara cal aprofitar això que ha passat en aquestes eleccions per a enfortir-la, conscients de la importància única que té per a tots.
Hi ha una Perpinyà que es va afirmar la mateixa nit electoral cantant ‘L’estaca‘ quan va saber-se el resultat electoral. Hi ha una Perpinyà que fa decennis i decennis que treballa cada dia, sovint en condicions molt complicades, per avançar al pas de la llibertat. Hi ha una Perpinyà que forma part de nosaltres, aquesta Perpinyà on ‘els nostres’ fa anys i panys que treballen incansablement per ells, però també per tots. Crec que no caldria ni recordar que el Primer d’Octubre no s’hauria pogut fer sense el seu suport i l’esforç per a fer transitar les urnes, però per si de cas ací teniu el reportatge que vàrem publicar sobre els cent cinquanta ciutadans del nord que van fer possible el referèndum.
No es tracta, per això, de cridar avui a la solidaritat amb Perpinyà, com si la fidelíssima fos una ciutat llunyana, Ara ens hem de conjurar per ella tanta gent com siga possible, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Perquè som tots, no solament els ciutadans de Perpinyà, que necessitem que la capital del nord recupere el pols i s’eixample. Perquè som tots, i no tan solament ells, que vivim com una ferida oberta el resultat d’aquesta elecció. Som tots, i no sols ells, que l’hem de capgirar. Perquè som tots en definitiva, i no únicament ells, que volem compartir un futur de llibertat i dignitat que no sabrà mai res de fronteres artificials i al qual ni França ni Espanya no podem consentir, ni consentirem, que posen límit.
PS. Dia horrorós avui a Hong Kong. La Xina ha aprovat la polèmica llei de seguretat i els demòcrates de la ciutat han anunciat el seu pas a la clandestinitat. Fa mesos vaig entrevistar un dels joves que va protagonitzar els enfrontaments en defensa de les llibertats i avui les seues paraules em semblen més significatives que mai: ‘A Hong Kong ara la política és a vida o mort’
