Amb molta contundència, de la Farga (Junts pel Sí) a l’Auditori (CUP)

Aquest cap de setmana he anat als actes centrals de Junts pel Sí i de la CUP. Del primer, dissabte a l’Hospitalet, ja en vam parlar ahir. Del segon, ahir a l’Auditori de Barcelona, en parlarem uns paràgrafs més avall. D’entrada, reconec que ahir vaig mirar un trosset de l’acte del PP a Badalona per ‘la nostra’. Uns minuts només. Ja sé que hi havia la consigna de no mirar la retransmissió de propaganda imposada per la junta político-electoral espanyola. Però volia saber com es respirava en aquests actes.

I puc assegurar que el contrast amb els actes de Junts pel Sí i CUP era sideral. Quina cosa més tediosa i artificial que va fer el PP a Badalona. Amb unes quantes taules allargades i ben separades per omplir l’espai petit i esquifit que havien triat per fer-hi l’acte central de la seva campanya. És ben bé que allò que els mou i els alimenta no és la força de la gent, sinó els aparells i les estructures polítiques, econòmiques i mediàtiques de l’estat espanyol. Són incapaços d’omplir la Meridiana i per això necessiten un cop de mà d’un àrbitre que s’ha convertit en jugador descarat.

Després de la indigna jugada bruta de la tarda, al vespre es va fer el debat electoral de TV3 i Catalunya Ràdio. Qui hagués seguit els debats anteriors va poder veure fins a quin punt els discursos i les consignes estan assajades. Amb una mica de temps, es podria fer un muntatge amb els debats de televisió espanyola, 8TV, la Sexta i el d’ahir per comprovar com hi ha frases que s’han pronunciat amb els mateixos punts i les mateixes comes cada vegada. Especialment han estat repetitius Inés Arrimadas, Miquel Iceta, Xavier Garcia Albiol i Ramon Espadaler. No és pas il·legítim. Però debatre és una altra cosa. Cal escoltar els altres i argumentar respostes i propostes. Un debat no hauria de ser un espai de propaganda. I vaig veure per les xarxes socials molta gent que es cansava i canviava de canal o tancava el televisor. És ben bé que no se sap si aquests debats fomenten la participació o, per contra, fan créixer l’abstenció.

Tinc la impressió que la qüestió de la Unió Europea no hi va ser tan omnipresent com dies anteriors. Potser perquè Antonio Baños i Raül Romeva van encertar la resposta: si Catalunya és expulsada de la UE, és perquè l’estat espanyol i la resta d’estats europeus han reconegut el nou estat. Si no, allò que s’expulsaria fóra una comunitat autonòmica. Cosa força improbable perquè d’això sí que no n’ha dit mai res ningú. I si la Catalunya independent té el reconeixement dels vint-i-vuit estats europeus –cosa que seria una gran notícia–, els interessos comercials, econòmics i geostratègics d’aquests estats anirien en la línia d’una adhesió exprés del nou estat a la UE. Pam!

Com deia al principi, dissabte vaig ser a l’Hospitalet. Ahir vaig proposar de mirar el discurs d’Eduardo Reyes perquè havia fet vibrar l’audiència d’una manera molt especial. Avui us proposo d’escoltar el fragment final de la intervenció d’Artur Mas. Poques vegades hem vist el president parlant amb aquesta contundència i energia:

I ahir va ser el torn del gran acte de la CUP a l’Auditori. L’espai es va omplir de gom a gom i, fins i tot, van quedar assistents a fora que van seguir l’acte en una pantalla gegant a l’exterior. L’acte va començar amb una metàfora: un castell de cartes gegant amb les cares de ‘les forces del mal’, que va ser enderrocat per un grup de persones representant les lluites populars. Va ser un acte llarg (dues hores i escaig), farcit de discursos i d’homenatges. Va ser especialment curiós de tornar a mirar el curtmetratge famós amb aquells milers de cupaires que no deixaven d’expressar emocions (aplaudiments, xiulets, remors, rialles…) a cada fragment del vídeo (podeu veure-ho al minut disset de l’últim vídeo que us deixo al final).

De tots els discursos que es van fer, en vull destacar un que va sobresortir. És el que va fer el cap de llista per Lleida, Ramon Usall. Tot i ser jove (uns 38 anys), Usall ja és un referent de l’esquerra independentista. És conegut especialment per l’activitat literària i pel fet de ser impulsor d’Edicions el Jonc. Usall va fer un discurs molt ben travat i molt punyent pel qual van passar Salvador Seguí, Francesc Macià, Màrius Torres, Manuel de Pedrolo, Maria Mercè Marçal… Us convido a mirar-lo en aquest vídeo:

Per la força i pel simbolisme, també crec que val la pena de destacar el discurs que va fer Sabino Cuadra, diputat d’Amaiur al congrés espanyol. Va convidar els catalans a obrir la porta de la llibertat. Una porta, va dir, que els permetrà de passar-hi a ells a continuació. Vegeu el seu discurs ací:

I si voleu veure l’acte sencer, amb les intervencions de David Fernàndez, Quim Arrufat, Isabel Vallet, Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta, Marta Vall-llosera, Maria Mestre, entre molts més, ací el teniu: