Amb llicència per a tocar

Ha tornat a passar. Ha hagut de ser un treball d’investigació que ha destapat un altre depredador sexual després de dècades d’impunitat. Aquesta vegada l’enxampat era professor d’educació física i entrenador de futbol de canalla, al Barça i fora del Barça. Antic director de la Masia, les petites promeses van tenir sort, una sort digna d’estudi, que les seues inclinacions fossin selectives i només els toqués ser tocats als de fora del paraigua blau-grana, inclosos uns mexicanets que el 2014 van fer saltar l’alarma i que aquí, entre els informadors ben pagats del club i els tres-cents mil periodistes esportius que narren fins a la urticària de l’últim mico de la pilota, ens va ensopegar badant.

En fi, un altre intocable amb llicència per a tocar, fins que l’evidència ha obligat la seua xarxa protectora a obrir forat. Però només una mica, perquè hi ha un patró, en aquests comportaments. I no em refereixo als dels depredadors, que també, sinó a l’entorn que mira cap a una altra banda, condició necessària per a poder mantenir les pràctiques abusives davant de centenars de parells d’ulls durant anys. I, en el cas dels infants, no són uns ulls qualssevol, no, que es tracta d’ulls nous, ulls aprenents, que dels misteris dels adults només en veuen el començament. Uns ulls que, en termes oftalmològics, mai més no hi veuran tan clar, i en la resta de termes, mai més no tindran menys filtres que a la primera edat.

Ja només per això, el seu testimoni cristal·lí es mereix una credibilitat augmentada, al costat de la incredulitat que despleguen els adults carregats de diòptries experimentades, contaminades, interessades en els propis interessos. Adults que, per poc món que tinguin a l’esquena, són prou coneixedors de les perversions humanes, de les subtilitats, maquinacions i manipulacions de què són capaços els seus semblants. En matèria d’innocència perduda, doncs, porten dècades d’avantatge a les criatures. Només per això, per aquest grau que els dóna la veterania, les seues excuses en casos d’abusos són menys excusables. I per això, fer veure que no han passat, fer-se cecs als indicis, participar del “no és el que sembla” del predador, també hauria de tenir conseqüències: penso, per començar, en aquella pràctica tan elegant de la dimissió.

Entenguem-nos: per a un adult que ja sap de què va, la vida, no hi ha cap marge d’interpretació, en el costum d’un professor de ficar-se a les dutxes dels alumnes. No cal anar més lluny, ni cal que passi més d’una vegada. No cal que t’hagi de venir més d’una mare, per exemple, a queixar-se que a la seua filla l’han fet despullar a classe. Sabent que un de cada cinc menors són víctimes d’abusos sexuals, sabent que només se’n denuncien un 15%, el mínim indici és com el temps: or. No es tracta d’esperar que siguin més, es tracta d’agafar la calculadora. No hi ha cap cas aïllat, senyor director, senyora directora, i si ho és, és perquè l’heu agafat a temps. Ja n’hi ha prou, quan us enxampen un protegit, de fer veure que heu nascut ahir, jo no sabia, jo no em pensava, si ho hagués sabut, jo no havia vist. Ja n’hi ha prou, de prendre’ns per idiotes.

El patró, dèiem. L’hem vist contínuament, només va canviant l’escenari: als centres religiosos, als laics, al món de les arts escèniques, del lleure infantil, de l’esport d’elit, de l’amateur, el poder fent pinya amb l’abús de poder: direccions que han ignorat les denúncies, que han negat la protecció de les víctimes o que les han escarnit. Que van tenir una xerradeta amb l’abusador i txic-txac, s’ha desfet “el malentès”, “li van dir que no ho tornés a fer”; “es va comprometre a canviar d’actitud”, això ho copio dels diaris. Superiors que han emparat la seua inacció en la manca de denúncies formals, i d’altres que, quan n’hi ha hagut de formals, s’han acarnissat amb els denunciadors. Entorns laborals que també són personals i que han ofert credibilitat per defecte a l’abusador, en defensa d’un bé publicitari i superior: el centre, la institució, la reputació de, el bon nom de. Perquè, al final, ells es queden i la canalla va passant, sempre començant de zero, sempre per estrenar.

Més patrons, i aquest ja l’hauríem d’anar superant: oh, és que el denunciat era tan estimat, admirat, tenia tant de carisma, sempre t’ajudava, sempre saludava. No, si et sembla, anirà tot lo dia abaixant pantalons i tocant-se la carn d’olla davant de tothom. El depredador és un artista en això seu, un seductor expert, prestidigitador, a més d’un dotat de la confusió, i és en aquesta nebulosa que es regira la culpa de les seues víctimes –era molt bon profe, com havia de pensar que m’estava fent mal?–, i on també descansa la consciència escarxofada de la seua xarxa de complicitats.

Per tant, ja no s’hi val a dir que no ho sabem. Que no sabem com actuen els predadors de canalla, si més no els de fora de l’entorn familiar. Sabem per on es mouen, quines feines els atrauen, que fer-s’hi estimar i guanyar-se simpaties els dóna llicència per a tocar. I sabem que han de passar anys, perquè les seues víctimes gosin reconèixer-se com a tals i denunciar.

Per tant, sabent tot això, més enllà de la prevenció, que ja donem per suposada, potser s’hauria de treballar la prospecció: no sé si amb sondatges externs tipus test, si amb bústies anònimes amb còpia a diferents jerarquies, si amb visites regulars de psicòlegs especialitzats, no en tinc ni idea. Però allà on rebenten les estadístiques, cal tenir la calculadora al cap. Més que res, perquè no hagin de ser els periodistes, que hagin de fer la feina dels dipositaris de la confiança de les famílies. Més que res, perquè sabem que ara mateix està passant, amb infants que són infants ara, és una simple qüestió de probabilitats. Perquè més val que ens hàgim de penedir d’un excés de zel avui, que tornar a lamentar-nos de no haver-hi fet prou d’aquí a vint anys.