01.07.2024 - 21:40
La batalla contra l’amnistia ha esclatat. Desobeint de manera flagrant la llei, el Suprem espanyol ha refusat d’amnistiar el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació i ha acordat de mantenir vigents les ordres de detenció a l’estat espanyol en contra seu. A més, la sala penal tampoc no aplica l’amnistia als dirigents independentistes condemnats a penes d’inhabilitació, entre els quals hi ha el vice-president Oriol Junqueras.
La rebel·lió arriba molt pocs dies després d’haver fet el PSOE i el PP a Brussel·les un gran pacte sobre el poder judicial –dins el qual sembla que no entrava una cosa tan senzilla com aconseguir que els tribunals complesquen la llei. I poques hores després d’haver insinuat Pedro J. Ramírez –un periodista sense escrúpols, però generalment ben informat de què passa a Madrid– tot cofoi en un article que es titula “Puigdemont timado y amarrado” que hi ha una maniobra pactada entre tots dos partits per mantenir fora de joc el president per mitjà d’aquestes decisions judicials increïbles.
No vull fer cabal especialment a això que diu Pedro J. Ramírez, un home que no ha dubtat mai a mentir a favor de la causa. Però és evident que la realitat és la que és i això sí que és indiscutible. Després de tota la feina feta a favor de l’amnistia, després de la difícil negociació i redacció del text i després –sobretot– del preu pagat per Esquerra i Junts, per endavant, la realitat indiscutible és que la llei, avui, no s’aplica. I prou. No sembla que passe res.
Evidentment, ara començarà un periple judicial que pot arribar a ser d’anys perquè la mesura s’aplique. És obvi que si el cas acaba arribant mai a Europa, els espanyols rebran una nova patacada. Però, mentrestant, ells van fent i aniran fent. Per a Pedro Sánchez la situació no pot ser més còmoda: és president del govern gràcies a una llei que no es compleix, però, tal com han quedat avui les coses, el retorn de Puigdemont depèn, bàsicament del Constitucional espanyol; per tant, de Sánchez mateix. I negociar amb un ostatge és molt còmode. Puigdemont pot assumir el risc de tornar i ser detingut –Turull va dir ahir que passaria això. Però, si ho fa, qui es posarà en risc i se la jugarà és ell. Per més pactes que haja fet i més coses que negocie en secret i amb mitjancers internacionals a Suïssa.
Al final de tot, l’episodi del pacte amb Sánchez en canvi de l’amnistia recorda molt allò que ja va passar el 2017. Entre la classe política independentista continua pesant massa la idea que a Madrid n’hi ha uns de bons i uns de dolents i que al final et pots entendre amb els uns perquè cal frenar els altres. I això, per no dir directament que és una mentida, és un error d’apreciació greu.
Ells, i dic ells amb la intenció que ho deia Joan Fuster, són un. I a l’efecte de la repressió dels drets nacionals catalans i dels drets civils dels independentistes, tant se val l’un com l’altre.
Per tant, confiar que els del PSOE són uns espanyols més presentables que els del PP és d’una ingenuïtat colossal. Quan els convé, solament quan els convé i durant el temps imprescindible, es fan els bons i prometen que faran les coses d’una altra manera. Però tot plegat és pura escenografia interessada. Perquè a l’hora de la veritat, i em remet als fets, no tenen cap escrúpol per a protagonitzar la repressió o per a aprofitar-se’n –Salvador Illa tant encapçalava del bracet de Vox i el PP la manifestació de Barcelona contra la República com espera ara de ser president aprofitant-se que el Suprem colla Puigdemont.
Mentre no entenguem, i mentre no assumim amb els fets, que això és un conflicte nacional –nació contra nació– en què allà no podem tenir aliats sinó solament, i en tot cas, interessos, no hi ha gran cosa a fer. Perquè ens torejaran sempre amb colps de muleta, veròniques i chicuelinas –o com caram es diga això que fan amb els bous… I quan puguen ens clavaran l’espasa al coll a quatre mans –que, en la necessitat de fer-ho, els uns i els altres, que no s’enganye ningú, estan completament d’acord.
PS1. Però, dit tot això, és cert que van passant coses i que l’alegria amb què anaven tots junts el 2017 ja no és ben bé la mateixa. Josep Casulleras, per exemple, ens explica en aquest documentadíssim article com per primera vegada una magistrada del Suprem ha fet un vot particular en què avisa de la barbaritat que es comet i les conseqüències que pot tenir.
PS2. Un jove de vint-i-vuit anys pot ser el pròxim primer ministre francès i el primer d’extrema dreta d’ençà del règim de Vichy. Niha Masihi i Annabelle Timsit ens expliquen en aquest article qui és Jordan Bardella.
PS3. VilaWeb deu la seua existència als 25.000 subscriptors que el fan possible, però en necessitem més. Vosaltres també podeu ajudar-nos. Encara no ho sou? Aneu a aquesta nova pàgina i descobrireu tots els beneficis de fer-vos de VilaWeb.
