27.12.2021 - 21:50
L’arquebisbe emèrit Desmond Mpilo Tutu, mort diumenge a 90 anys, es va guanyar el respecte i l’amor de milions de sud-africans i del món sencer com a flagell de l’apartheid i símbol dels drets humans.
Quan els sud-africans es van despertar el matí del 7 d’abril de 2017 per protestar contra la destitució del respectat ministre de Finances Pravin Gordhan per part del president Jacob Zuma, l’arquebisbe Tutu va sortir de casa, a Hermanus, i es va unir a les protestes. Tenia 86 anys i la seva salut era fràgil. Però portava la protesta a la sang. Per ell, cap govern no era legítim si no representava bé tot el poble. Encara conservava l’agudesa de paraula quan va dir: “Resarem per la caiguda d’un govern que ens representi malament.”
Sobre la base dels principis d’integritat ètica i moral, Tutu havia lluitat de manera valenta contra el sistema de l’apartheid i esdevingué un defensor dels drets humans i dels oprimits. Però l’arquebisbe Tutu no va deixar de lluitar pels drets humans quan l’apartheid va haver arribat al final formal el 1994. Va continuar criticant els polítics que abusaven del poder. I també es va afegir a diverses causes, com el VIH/SIDA, la pobresa, el racisme, l’homofòbia i la transfòbia.
La lluita pels drets humans no es va limitar a Sud-àfrica. Amb la seva fundació per la pau, que va néixer el 2015, va estendre la seva visió d’un món pacífic “en què tots valorin la dignitat humana i la nostra interconnexió”.
També es va mostrar implacable en el seu suport al Dalai Lama, qui considerava el seu millor amic. Va condemnar el govern sud-africà per negar al dirigent espiritual tibetà exiliat un visat per a participar en la Conferència Internacional de la Pau Desmond Tutu el 2011.
D’orígens humils
Els orígens de l’arquebisbe Tutu van ser humils. Va néixer el 7 d’octubre de 1931 a Klerksdorp, a la província del Nord-oest de Sud-àfrica, on el seu pare, Zachariah, era director d’una escola secundària. La seva mare, Aletha Matlare, era treballadora domèstica.
Una de les figures més influents durant els primers anys va ser el pare Trevor Huddleston, un lluitador convençut contra l’apartheid. La seva amistat va fer que el jove Tutu fos introduït a l’Església anglicana.
Després d’haver completat la seva educació, va passar una temporada breu ensenyant anglès i història a l’institut Madibane de Soweto, i després, a l’institut Krugersdorp, a l’oest de Johannesburg, on el seu pare feia de director. Allà va conèixer la seva futura esposa, Nomalizo Leah Shenxane.
És interessant que Tutu acceptés una cerimònia de casament catòlic, encara que ell fos anglicà. Aquest acte en una etapa molt primerenca de la seva vida ens dóna una pista del seu compromís amb la feina ecumènica en anys posteriors.
Va deixar l’ensenyament arran de la introducció de l’“educació bantú” per als negres el 1953, una llei que marcava que l’ensenyament per a la població nativa africana es limitava a produir força de treball no qualificada.
El 1955, va entrar al servei de l’església com a subdiaca. Es va casar aquell mateix any. El 1958, es va matricular a Teologia i, una vegada completats els estudis, va ser ordenat diaca de la catedral de Santa Maria de Johannesburg el 1960, i es va convertir en el seu primer degà negre el 1975.
El 1962, es va traslladar a Londres per continuar la formació teològica amb el finançament del Consell Mundial d’Esglésies. Va obtenir un mestratge en teologia i, després d’haver servit a diverses parròquies de Londres, va tornar a Sud-àfrica el 1966 per ensenyar al Seminari Teològic Federal d’Alice, al Cap Oriental.
Un dels fets menys coneguts de la seva biografia és que tenia un interès especial en l’estudi de l’Islam. Li hauria agradat dedicar-s’hi als estudis de doctorat, però finalment no ho va fer.
Les activitats en què va participar a començament de la dècada de 1970 van establir les bases de la seva lluita política contra l’apartheid, entre les quals, l’ensenyament a Botswana, Lesoto i Suazilàndia i, posteriorment, una destinació a Londres com a director associat per a Àfrica al Fons d’Educació Teològica, i la seva exposició a la Teologia Negra. També va visitar molts països africans, aquells anys. Finalment, va tornar a Johannesburg com a degà i rector de la Parròquia Anglicana de St. Mary el 1976.
Activisme polític
Va ser a St. Mary on Tutu es va enfrontar per primera vegada al primer ministre de l’apartheid, John Vorster, a qui va escriure una carta el 1976 denunciant el deplorable estat en què havia de viure la població negra.
El 16 de juny, Soweto va cremar en flames quan els alumnes negres dels instituts van protestar contra l’ús forçat de l’afrikáans com a llengua d’ensenyament, i van ser cosits a trets per la policia de l’apartheid.
El bisbe Tutu es va veure implicat en la lluita. Va pronunciar un dels seus discursos més apassionats i ardents després de la mort a la presó del dirigent de la consciència negra, Steve Biko, el 1977.
El seu paper com a secretari general del Consell Sud-africà d’Esglésies, i més tard com a rector de l’Església de Sant Agustí a Orlando West, a Soweto, el va portar a ser un crític ardent dels aspectes més atroços de l’apartheid. Entre aquests, l’expulsió forçosa de la població negra de les zones urbanes considerades blanques.
Premi Nobel
Amb el seu activisme polític creixent a la dècada de 1980, Tutu es va convertir en objectiu del govern de l’apartheid i es va enfrontar a amenaces de mort.
El març del 1980 li van retirar el passaport. Després de moltes protestes i intervencions internacionals, passats dos anys li van concedir un “document de viatge limitat” per a viatjar a l’estranger.
La seva tasca va ser reconeguda a tot el món i el 1984 li va ser concedit el premi Nobel de la pau per ser un líder unificador en la campanya per a posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica.
Va continuar rebent més premis. Va ser nomenat bisbe de Johannesburg el 1984 i arquebisbe de Ciutat del Cap el 1986. Els quatre anys següents, fins a l’alliberament de Nelson Mandela després de 27 anys de presó, l’arquebisbe va haver de treballar molt. Calia fer campanya perquè s’exercís pressió internacional contra l’apartheid mitjançant sancions.
Anys de democràcia
Després de 1994, va dirigir la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El seu principal objectiu era oferir als qui havien comès abusos contra els drets humans –a favor o en contra de l’apartheid– l’oportunitat de confessar, oferir una amnistia legal als qui s’ho mereixessin i permetre als perpetradors de reparar les víctimes.
Hi va haver dos grans moments de la vida personal de Tutu que van portar la seva visió teològica més enllà dels confins de l’Església. L’un va ser quan la seva filla Mpho va declarar que era gai i l’Església li va negar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Tutu va proclamar: “Si Déu, com diuen, fos homòfob, jo no adoraria aquest Déu.” El segon va ser quan va declarar que era partidari de la mort assistida.
Sud-àfrica ha tingut la sort d’haver comptat amb un home tan valent com Desmond Tutu, que va simbolitzar la idea del país com la “nació de l’Arc de Sant Martí”. Estic segur que Sud-àfrica sentirà la pèrdua de la brúixola moral d’aquest soldat de Déu valent durant generacions.
