Amb la Mina, sis poetes i un quadre

En aquestes setmanes de confinament i virus  pensava parlar aquí d’uns quants llibres. Per correspondre, per provocar la lectura, perquè sóc del ram de la lletra. I si ho aconseguia i vostè no tenia el llibre a casa,  què? Si tot és tancat, si no és gaire cívic que t’ho portin a casa mentre no s’asseguri la protecció dels repartidors, si el llibre no caduca, si qui necessitem llegir en tenim un munt a l’espera a casa; i si aquesta és l’ocasió de rellegir? El privilegi de la conversa, les converses amb la gent que vols, les veus del telèfon, les cares, les mirades pel mòbil, per les pantalles, s’acompanya del privilegi de les converses a cau d’orella dels llibres. I de les imatges que mirem poc o mai. També havia pensat començar aquests articles confinats amb un quadre, després us el diré, com us diré un llibre. Hi ha temps per a tot, ben mirat, per a molts, aquests dies. Però engego amb la Mina, admirable cantant i més. 

Res com la música per recompondre’t. Llegeixo, miro pel·lis, endreço armaris i calaixos, llenço papers, destrio roba: tot ajuda a centrar-te. No parlo pels professionals del periodisme ni pels sanitaris ni per les persones que no saben on dormir, que no tenen casa, ni pels malalts ni pels presos ni pels treballadors obligats a anar a la feina mentre els governs no aclareixin a les empreses com s’han de fer les coses. La música et recompon quan tens el temps de deixar-te’n impregnar. Per als que esteu a casa, sense sortir al carrer més que el no res de temps del súper, la farmàcia, l’estanc, si esteu soles, sols, també si esteu en companyia, la música és el bàlsam. Ningú no pot explicar què és exactament ni com funciona, és l’art més abstracte que hi ha. Que bé. I justament és el més antic probablement per això. Per la veu humana. 

‘Les cançons són una salvació enmig de la bogeria’, deia el juliol passat Joan Baez, en una entrevista a Barcelona, quan va venir a fer l’últim concert, es retira. Sí senyora, sí que ho són. 

Fa dies que la Mina m’acompanya. Quan fa un mes em va agafar per buscar pel YouTube les seves cançons –ho saben les amistats– no hauria dit pas que ho feia per alguna cosa –sincronicitat, en diuen— més que l’òbvia llavors: la necessitava per a escriure. Em va agafar la vena i vaig quedar sorpresa de mi mateixa, quina dèria. Feia temps que no hi pensava ni la sentia però em va tornar amb la mateixa passió. Mina Mazzini, Mina, es va cansar del directe el 1978 i des de llavors que viu retirada, fins confinada, a Lugano. No ha tornat més als escenaris. Ara: no deixa de cantar ni de publicar àlbums, que venen milions de còpies. A primers d’aquest febrer el festival de San Remo celebrava setanta anys amb molta nostàlgia i es va dir que la diva potser s’hi deixaria caure: hi va aparèixer en holograma! Moderna sempre. 

Farà vuitanta anys aquest dimecres 25. Per això, vaig pensar, em venia al cap. Les seves cançons em tornaven a l’adolescència d’una banda i, d’una altra, quan vaig trobar a YouTube ‘Mina in Studio’, de cinquanta minuts, quan tenia seixanta anys, em representaven la sensualitat i l’elegància en el gest ara mateix, el zenit de la veu. Admiració. La teniu ací. 

I ara el virus. La música no sols rescata i recompon d’una manera que no cal ni explicar ni raonar. També és l’espai potser primer d’allò que els artistes senten abans que ningú, com la poesia, com les imatges. De vegades basta una cançó, com un poema. ‘Città vuota’, ciutat deserta, cantava la Mina el 1963. Ací la teniu. La dona que ens va dir que com a dones braves ens podíem expressar. Ara que els carrers són buits, què? Mina. Abans, ara. 

Un quadre. La música t’hi porta, a les imatges de l’art. Aquest, Els valors personals, René Magritte el va pintar el 1952. És per mirar-lo estona. Sempre ha estat per a mi un poema visual del recolliment que necessito: una habitació de parets de cel; ara ho és més, per resistir aquesta altra mena de confinament. Parets de cel. 

Un llibre, de poesia, com poesia són la música i les imatges de l’art. Sis poetes de Síria, subtítol del llibre Jo soc vosaltres (Godall Edicions ), edició a cura de Mohamad Bitari, poeta, traductor, periodista i dramaturg palestí de Síria exiliat a Barcelona, i traducció de Margarida Castells Criballés. Potser el teniu a casa, du quatre (o més) reimpressions des de l’abril de l’any passat que es va poder editar gràcies a un micromecenatge, quina alegria. Una iniciativa generosa del compilador Bitari, que dóna veu a camarades poètics vius. Celebro particularment això, que ens parlin els vius. Són Raed Wahesh, Rasha Omran, Talal Bu Khadar, Abdul·la Al-Hariri, Nisrín Akram Khouri i Wael Saaddedín. Esplèndid criteri guia de Mohamad Bitari: ‘… la guerra, la revolució o qualsevol altre context de la nostra obra forma part de la nostra vida, però no és pas la nostra vida. Tampoc no ho és la nostra relació amb el text poètic.’

Una relació que sempre se’ns ofereix en present, gràcies per això a la poesia, la música, l’art, a la conversa que procuren. 

De la poeta Rasha Omram (1964), ara resident al Caire:

Camino pels carrers,
travesso ciutats trinxades,
llegeixo noms de pobles que conec,
m’assec sobre voreres enrunades,
m’endinso fàcilment pels carrerons de viles assolades.
Aquí hi ha la mar, neutra;
allà, l’estepa.
M’enfilo al cim d’un turó,
aterro a una plana que s’estén fins a tocar el cel,
però, en un obrir i tancar d’ulls,
tan sols veig una ombra que s’allargassa a la paret
de la meva habitació, gairebé a les fosques.