Ariadna Gil: ‘Amb els Brontë he vist que hi ha famílies on tots són brillants. Què els han donat de petits?’

L’any 1847, l’anglesa Charlotte Brontë va escriure la novel·la Jane Eyre, i des d’aleshores s’ha convertit en una de les grans novel·les anglosaxones. De lectura obligada a molts països. Però a casa nostra són una obra i una autora poc conegudes. Charlotte Brontë, educada enmig del no-res, aïllada, va escriure amb un pseudònim masculí, Currer Bell, per evitar els prejudicis antifemenins. El mateix van fer les seves germanes, també escriptores, Emily i Anne. A partir del 23 de febrer, el Teatre Lliure posa en escena l’adaptació teatral d’aquesta novel·la, feta per Anna Maria Ricart, i dirigida per Carme Portacelli. La peça parla de l’esperit de superació i les ànsies d’independència, i s’hi deixen clares les diferències de classes i de gènere. L’actriu Ariadna Gil (1969) farà el paper principal. Molt coneguda per les seves aparicions televisives i cinematogràfiques, darrerament puja sovint a escenaris de teatre. En aquesta entrevista, Gil ens parla de l’obra, de l’autora, i també una mica de política.

—Coneixíeu l’obra Jane Eyre?
—No. I ha estat una gran oportunitat. És de les millors coses que m’han passat últimament. He descobert tot un món, i tota una època. La duresa de la vida i l’anhel d’independència. Amb els Brontë també he vist que hi ha famílies on tots són brillants. Això passa i et demanes, què els han donat de petits? Jo he quedat enamorada de Jane Eyre i Charlotte Brontë. I el procés d’assaig ha estat molt exigent. Però potser el més feliç de la meva vida. Positivament, molt gran. Senties que treballaves molt, però sense patir. La intel·ligència de la Carme Portaceli ens ha guiat a tots. No t’ho diu tot de cop, per exemple. Els canvis, un per un. Et sents superacompanyada. Ho he gaudit molt.

—L’obra parla del món vist amb els ulls de la senyora Eyre. A mi m’agradaria saber com us ha influït la vostra mare. La senyora Giner.
—Molt. Tota la influència del món. Ma mare ha treballat moltíssim tota la vida. I en una feina que no li agradava. Amb la qual cosa és un clàssic exemple de dona que no ha pogut fer allò que volia fer, per les circumstàncies i el paper. Va tenir dues feines: portar la casa, i fer-ho tot (tot) i, a banda, treballar del matí a la nit. Va entrar a treballar en un negoci del meu avi. Mestre represaliat després de la guerra. Negociant, va crear una empresa de representació industrial. La meva mare treballava una mica de viatjant. Pel País Basc. I no va poder estudiar. Quan l’avi es va morir, el negoci el va portar ella. Aquesta és la història laboral de ma mare. Exemple de la seva època. No hem d’anar al segle XIX. Ara, jo sí que he fet el que he volgut, i he treballat d’allò que he volgut. I per tant ja és un avenç enorme.

—He vist que, a banda de la novel·la, recomaneu molt la biografia sobre Brontë escrita per una amiga seva.
—Sí. Molt. Escrita per Elizabeth Gaskell, escriptora de l’època. Eren amigues. I quan va morir Charlotte Brontë va escriure aquesta biografia per encàrrec del pare de Brontë. El pare va enterrar els seus sis fills. I el privilegi és que vas llegint una persona que parla amb la gent que va conviure amb la Brontë. També hi ha multitud de cartes de Brontë amb els editors. Allà entens qui era aquesta dona. El criteri que tenia. I veus que s’assembla molt a la Jane Eyre de la novel·la. Recordo, per exemple, el pobre home que venia el paper a les germanes. Els trossos de paper on escrivien les seves obres. L’home, es veu, ho passava fatal quan se’n quedava sense. La cara que feien les germanes quan veien que no en quedava, de paper! Elles eren dones que vivien únicament per escriure. I escriure conjuntament.

—Per què Jane Eyre s’assembla a Charlotte?
—Totes dues són persones que han viscut aïllades. Els educats fora de la societat parlen d’una altra manera. Crec que per això Jane Eyre té aquesta sinceritat brutal. Com algú que s’ha criat a la selva. El tindràs aquí i no tindrà convencions socials. Jane Eyre és així. I Charlotte Brontë i les seves germanes, també. Tot i que era la més social de totes, ella. Veus com va a Londres, i va a un museu per primer cop, al teatre per primer cop. Tot això ho explica la biografia. I totes les cartes on llegeixes què opina d’altres autors, com volia que la consideressin, i per què es feia dir amb nom d’home.

—I per què?
—Per què no volia ser jutjada com a dona. Sabia que si una dona publicava, es prendrien la seva novel·la com una novel·leta. Si les autores eren dones, hi havia una idea preconcebuda. I per això les tres germanes publiquen amb nom d’home. Però també escriuen amb pseudònim per preservar la seva intimitat. Són gent que protegeixen d’una manera bestial la seva vida a la rectoria, amb son pare, enmig del no-res, ben aïllats.

—A l’obra apareix el senyor Rochester, el gran amor. Existia?
—Només ho podria respondre ella i la biografia té el bon gust de no entrar en temes personals d’aquest nivell. Però sí que es conserven les cartes amb el seu professor. Perquè amb aquest anhel d’independència, de no voler anar a treballar a cases de senyors rics a cuidar, cosa que no suportaven perquè els treia temps per escriure, les tres germanes van decidir que si muntaven una escola podrien escriure i estar juntes. I almenys podrien gestionar el temps. I dues d’elles van anar a Bèlgica, a aprendre francès. Perquè en una escola anglesa es demanava el francès. Tot i ser molt humils, van poder fer el viatge perquè la germana de la mare, morta de feia poc, havia anat a viure a la casa familiar. Aquesta tieta tenia una mica de diners, que van fer servir per anar a Bèlgica. I del director d’aquesta escola, home casat i amb fills, ella se’n va enamorar completament. Se’n conserven les cartes. Les conclusions que un pot treure és que ella sap què és el sentiment d’estar enamorat d’un amor impossible. I el patiment que això provoca. I crec, però vés a saber, que potser Rochester ve d’aquí.

—També us ha impressionat que els Brontë, tots, fossin gent molt llesta. No només una.
—Sí. Les dues filles grans moren amb 12 i 15 anys, de tuberculosi, en un espai que es descriu a la novel·la. Llocs insalubres on moren i cauen com a mosques. A la germana gran se la descriu com la més intel·ligent. Quan es mor, Charlotte queda com la gran, al costat d’un germà i dues germanes. El noi es perd i s’alcoholitza, però també és un home brillant. I tothom té l’esperança que triomfi. A casa es parlava de política i llibres.

—I no us ressona, una mica? A casa vostra també devia entrar-hi, la política. El vostre pare, l’advocat August Gil Matamala, va defensar sota el franquisme gent de CCOO. Més tard va defensar independentistes durant l’Operació Garzón. I ara ha anat en llocs simbòlics en llistes de la CUP.
—La veritat és que a casa hi havia música, llibres i un gran amor a la cultura. Les vacances, per exemple, eren anar a veure esglésies i ruïnes. I jo, que era una nena, volia anar amb els amics. Ha! Però la política, en canvi, no formava part de la nostra infància. Estava molt apartada. L’activitat del meu pare sota el franquisme era molt clandestina. I la política no era tan present com en altres famílies. La seva activitat no la compartia.

—En el tema polític he vist que no us pronuncieu gaire, a les entrevistes. No en parleu, per exemple, del conflicte entre Catalunya i Espanya.
—Mira, si un partit independentista guanya les eleccions a Catalunya, a mi el que em preocupa, i com a concepte em sembla absurd, és que hi hagi manca de diàleg amb ells. La negació del problema, que és una realitat, em sembla absurda. I que no se’ns permeti a la gent dir el que pensem sobre això, doncs no m’agrada. També em sembla absurd. Dit això, a mi el que em preocupa de veritat no és un país. Em preocupa el món i la societat. Per mi és molt important. És la meva manera de veure-ho. M’interessa una societat més igualitària i justa. Els polítics veig que treballen per ells, i no per la gent. Em deprimeix la situació de tanta gent, i la falta de reacció davant dels refugiats. És alarmant i inhumà. Les banderes m’agraden bastant poc.

—Ja fa anys que viviu a Madrid. Us atabalen per catalana?
—Mai. Mai a la vida. Ningú. No he sentit animadversió pel fet que sigui catalana. Això és el que aconsegueix la incomunicació entre aquests dos pols. Aquí la gent es pensa que se’ns mengen amb patates. I allà que aquí ens creiem els millors. I no.

—Què votaríeu en un referèndum d’independència?
—No sé si podria, perquè estic censada a Madrid. I no ho sé, què votaria. No et pensis que em vull estalviar la resposta. Senzillament, no ho sé. Hauria de veure com es planteja. I què es diu. La veritat és que no ho sé. Probablement no votaria.

—Teniu una parella estrangera. Us toca explicar-li el tema, també?
—Hi ha coses que ni jo comprenc. Primer me les haurien d’explicar a mi els qui en saben més. Vaig preguntant, perquè moltes vegades no tinc clares moltes coses, en aquest aspecte.

—M’ha sorprès veure que no només feu teatre sinó que fa temps que en feu. Us feia de cinema i televisió, i prou.
—Els darrers temps sí que en faig. Faig més teatre que cine. És molt intens. I és un altre procés d’arribar al mateix lloc.

—Una obra escrita per una dona, adaptada per una dona, dirigida per una dona, i protagonitzada per una dona.
—Crec en la igualtat. Un paio podria explicar-ho de meravella. Crec en la igualtat de veritat. Ho trobo de poc valor. El valor és la mirada.