18.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 19.06.2017 - 08:03
Dels molts errors que comet el bloc unionista, n’hi ha un d’especialment destacable: obligar-nos a remoure la memòria sobre la manera com es va fer la transició espanyola. Si continuem per aquest camí, les conseqüències d’aquest replantejament em sembla que seran fins i tot més potents que la independència de Catalunya. I ho dic això perquè observe que a tot l’estat espanyol van començant a alçar-se veus, a partir del debat català, que qüestionen amb arguments rotunds la legitimitat de tot allò que es va fer en aquell moment. D’allò que ens van fer a tots.
Parlar-ne des de la realitat d’avui és relativament senzill. Tant com injust ho és: cal reconèixer que aquells dies van ser molt complicats. Per això molta gent creu que val més no remoure-ho, perquè al capdavall, diuen, ‘es va fer allò que es va poder’. L’argument és plausible, vistes les circumstàncies. És cert que seria raonable de passar de puntetes sobre els pactes d’aquell moment, procurant de respectar els esforços nobles que gairebé tothom va fer per eixir d’una situació tan complicada com la que tenia l’estat espanyol a final del setanta. El problema, però, arriba quan es vol impedir l’evolució de la societat petrificant-la, considerant immutables aquells instruments polítics que són fruit de l’amenaça, de la pressió de l’exèrcit i les institucions franquistes i fins i tot de les trampes més barroeres. Aleshores el respecte ja no es pot invocar, perquè no parlem d’història passada sinó de present.
En relació amb tot això, avui publiquem a VilaWeb un article demolidor sobre les circumstàncies tan anòmales en què es va organitzar el cens del referèndum que va aprovar la constitució espanyola del 1978. I cal dir que tot allò que va passar aleshores és un autèntic escàndol. Es va votar amb dos censos diferents, falsejats i greument alterats quan la convocatòria ja era feta, criticats fins i tot per l’autoritat pública responsable de fer-los. Les garanties de la votació que va consagrar aquesta constitució que ens diuen ara que és la vara de mesurar la democràcia no resisteixen ni la més mínima anàlisi i projecten una ombra colossal de dubte sobre la legitimitat de tot el procés.
I el fet més curiós de tots és que l’episodi havia restat oblidat. Ni els qui en vam ser contemporanis no ens en recordàvem o no hi donàvem la importància que realment té. Prova de que si tot hagués quedat en un episodi històric, la gravetat dels fets podria ser fins a un cert punt disculpable, si teníem en compte el context d’un franquisme que no tenia, ni necessitava, censos electorals i la improvisació d’una transició en què les coses no eren pas gens clares.
Però una cosa és mirar-se aquella transició amb una certa comprensió històrica i una altra acceptar que es puga fer servir, ara, per a intentar coartar la democràcia, una constitució que es va elaborar després d’unes eleccions que no eren constituents, com una reforma de les lleis franquistes emanades del cop d’estat del 36, que es va redactar amb les pistoles dels militars sobre la taula, partint de la base que hi havia punts intocables, i que a sobre es va votar en un referèndum que no complia ni les mínimes garanties exigibles. Que amb totes aquestes dades sobre la taula ells no són qui per parlar-nos de legitimitat…
[Bon dia] –El PSPV, Ábalos sobretot, ha decidit de moure la cadira de Ximo Puig. El president de la Generalitat tenia previst d’anunciar avui la candidatura a la secretaria del PSPV però ha quedat completament descol·locat quan ha sabut que Pedro Sánchez el vol descavalcar. La candidatura tot just anunciada del batlle de Burjassot és un míssil contra Puig, de conseqüències impossibles d’endevinar. Si Puig és derrotat en el congrés del PSPV, la seua posició al capdavant de l’executiu valencià se’n ressentirà molt. Segurament tant com l’estabilitat del govern valencià.
–Espectacular el resultat dels sobiranistes corsos en les eleccions legislatives franceses. Dels quatre escons en joc a l’illa en van guanyar tres, i no n’havien aconseguit mai cap. La unió en un sol moviment sobiranista dels autonomistes i els independentistes imprimeix un tomb espectacular en la política corsa. Primer van guanyar les eleccions autonòmiques i ara les legislatives franceses. La creació a final d’any de la nova institució d’autogovern corsa serà una prova de foc. Si el sobiranisme també guanya aquestes terceres eleccions, Còrsega s’incorporarà amb tots els honors a la primera fila de la reivindicació sobiranista a Europa.
–Avui han de començar les negociacions per al Brexit entre el Regne Unit i la Unió Europea, però després de les eleccions britàniques, com sap tothom, ningú no té ni idea de què passarà. El Regne Unit simplement no té cap pla. I la Unió Europea sembla que no en vol tenir cap i que s’estima més esperar-se a veure com respira l’opinió pública britànica. Podria passar que no hi hagués Brexit? Tècnicament seria una opció tremendament complicada, però tal com estan les coses avui poca gent creu que en dos anys els negociadors siguen capaços d’anar més enllà de la primera fase –que comença avui i que només tracta de la factura del Brexit, dels drets dels europeus al Regne Unit i dels drets dels britànics a la Unió Europea. Ningú no s’atreveix a jugar-s’hi res, ara…
