Amb Dani Gallardo: #DaniLibertad

Tot el meu suport pel valent Dani Gallardo. Si els nostres representants tinguessin la meitat de les agalles que ha demostrat tenir en Dani, un altre panorama tindriem al Principat.

Aprofito per compartir les paraules del meu gran heroi, en Palinuro, que molt trobo a faltar dins l’asenyat Vilaweb, ja que és un altre espanyol de Madriz que fins i tot s’ha fet català, a l’extrem de mudar-se amb tota la seva familia a Girona. Bé aquestes són les seves paraules:
—————————————————————————————————————————

El MHP Puigdemont és l’enemic públic num. 1 de l’Estat espanyol, els seus jutges, mitjans de comunicació i el seu gobierno d’esquerres, el del PSOE i Unidas Podemos. És el malson de l’oligarquia espanyola a totes les seves variants. Tres anys de campanya per terra, mar, aire i clavegueres, no han fet més que engrandir la seva dimensió de líder legítim de la independència.

L’actual batalla entre JxC i ERC, un partit independentista i un altre autonomista, al congrés, és un episodi de l’hostilitat entre les dues forces al voltant d’un assumpte sensible com la immersió lingüística. Sembla més raonable la proposta de JxC que la d’ERC, que no hi protegeix la immersió, encara que els republicans diguin que si perquè ja estan en campanya electoral. Al capdavall, es tracta de qüestions polítiques parlamentàries i, des de la perspectiva dels espanyols, irrellevants; picabaralles entre independentistes.

El problema més greu, el veritable enemic, és el president Puigdemont i l’unionisme mobilitza totes les seves forces, fins als reservistes. Els capos prenen el control. Rufian i Sergi Sol passen a l’atac sense contemplacions. Parlen sense fre a tots els mitjans i semblen haver entès que els cal reconquistar les xarxes socials que se’ls han girat en contra. Es tracta d’imposar una política antipuigdemont més agressiva que les jeremiades dels intel·lectuals orgànics i els escolanets a sou que tenen al tuiter. Com brillant exemple, Rufian proposa polaritzar la campanya entre Iceta i Aragonès, amb la perversa intenció de fer el buit al president Puigdemont. Com si dos gallinàcies poguessin mesurar-se amb una àguila.

Tots contra Puigdemont!, és el desperta ferro de l’unionisme hispanocatalà. L’assessor del president, Aleix Clarió, ha fet una recopilació de peces periodístiques que proven com El Periódico fa campanya permanent contra el president Puigdemont. Fins a tenir com a col·laborador al diputat Tardà que fa unes llunes pretenia “sacrificar-ho”, com si fos un Abraham. Sembla tanmateix que el sacrificant ha estat sacrificat.

Tot un Estat contra un home a l’exili i no pot fer res més que magnificar-ho. L’enemic públic núm. 1 és l’amic núm. 1 del poble.

FA MÉS D’UN ANY QUE DANI GALLARDO ÉS TANCAT A ALCALÂ MECO.

Més d’un any tancat per participar en una manifestació a Madrid en protesta contra la sentencia dels presos polítics catalans, acusat falsament de desordres públics i atemptat a l’autoritat i també de lesions lleus.

Demà serà jutjat junt amb Elsa Vilki, detinguda junt amb ell i deixada en llibertat en espera de judici. la sentencia no cal dir que ja està escrita. El fiscal, que depèn del govern del PSOE I POEMOS, demana sis anys de presó.

ERC ha mostrat la seva sintonia amb els dos partits al congres, i si al febrer sumen escons suficients, naixerà un tercer tripartit. Aquesta vegada: ERC, PSOE(PSC) I PODEMOS.

Així és com està el pati. Cal eixamplar la base.

Tota la solidaritat, el recolzament moral i la sort per al Dani Gallardo, activista valent que des de fa un any, està patint la repressió i les injustícies d’un Estat i d’un Govern espanyol, que cada dia s’allunya més de la democràcia.
És un mal símptoma veure com a Espanya la ciutadania está totalment indiferent i anestesiada davant de les constants injustícies i potineries. És vergonyant veure com els polítics, que diuen ser d’esquerres, resten muts i mirant sempre cap a una altra banda
És trist veure com a Espanya només una minoria ciutadana s’atreveix a exercir el dret de protesta, de denuncia i en definitiva, a plantar cara front a la vulneració dels seus drets i llibertats fonamentals. Aquest silenci i passivitat enforteix a un cossos policials i judicials totalment corromputs, autèntics reductes de l’ideologia franquisme, per a seguir vulnerant els drets més elementals amb total impunitat.

Dani, saps que tens el meu suport, el de toda la meva família, i el de molta més.
Espero que aquest gran suport, no estigui concentrat només a Catalunya i, avui tinguis un suport físic fora del tribunalINJUST.
Si pogués, estaria allà. Ho estaré amb la meva ment i la meva ànima.
Injust que et robin la joventut, igual que als xicots d’Altsasu, per tenir opinions diverses, i exposar-les, sigui qui sigui el que estigui davant.
vivim en un país on l’educació és la de sometre’s, i passar per l’aro, però aparentar lo demòcrates que són
Quan un paìs ha d’estar continuament defensant lo demòcrates que són, es……
que tenen un problema.
Com diuen en castellà: “no es todo oro lo que reluce”

AMB TU SEMPRE DANI¡¡

M’adhereixo al comentari del senyor Victor Serra, tres ratlles i ho explica claríssim.

Lo demés, es alliberar-nos nosaltres i tindrem feina, vist que encara quda molt gent que pot votar a ERC, partit empresa obsessionat en substituir els del 3 per 100, no parlar gaire dels amortitzats a la presó, silenciar i obviar els exiliats, sobre tot el President Puigdemont, i ajonellar-se davant de l’Ibex.
Si el cas de Dani Gallardo es escandalós en països democràtics, més greu encara (i ja és dir), es apuntalar l’estat español com fa ERC.

Els seus dirigents i els seus fidels votants, són els Pols Pot catalans.

Els presos politics tots ho són per una forma de denúncia contra la bestialitat, en aquest cas d’un imperi infectat de corrupció fins a la medul·la. És admirable l’acció dels que hi són per formar part del nostre govern legítim o per haver representants socio-cultutals, models pacifistes e del poble català. Una esquitxada d’això n’és el cas de que parla l’editorial. Una esquitxada que també arrebossada de presó (escola d’aprenentatge de l’escarment i la por que usen els caciquistes per a la seva dominació). Tal com insinua l’editorial, en la causa ja no es pot discriminar el que és la defensa dels drets de les nacions a la defensa de la democràcia, que molts humans coincidim que és la forma més adient d’organització humana, encara que e l’hora daplicar-la, com més proclamen els poders que l’apliquen, més clara queda la farsa. Per exemple els espanyols són tan exagerats que ja no diuen que la societat s’organitza de forma democràtica sinó que Espanya (els del búnquer) són una democràcia. Pasen de l’ús a l’essència, mentre tothom sap que les essències per convertir-se en matèria fan el procés a la inversa. Els partits que tenen la seva gent a la presó per haver demostrat que eren defensors dels drets, són tanmateix ben atípics dins la religió capitalista que tots competeixen per més cadira i més lideratge. És una sort i a la vegada una dissort que pateix Catalunya. És una sort i la vegada una dissort que pateixen els que comparteixen el concepte de democràcia i la volen, amb en Dani.

En Dani Gallardo és víctima de la dreta i l’esquerra espanyola amb la col·laboració necessària d’ERC.

És hora dels retrets amb la falsa esquerra i de néixer un PROTO PARTIT que faci de CONTRAPODER.
Un partit del voluntariat sense sou pel càrrec. És posible, com Suïssa.

QUÍ ÉS D’ESQUERRES AVUI?

La dreta estàndard toba, acostuma a ser desagradable i venjativa amb els ciutadans que tenen l’atreviment de pensar per a ells mateixos i ser dissidents al relat oficial (fer retrets com diu ERConvergència) La dreta extrema és igual que l’estàndard però dura i violenta: Exemples de dreta toba i dura serien els republicans americans, el PP, PSOE, Ciudadanos i VOX.

A l’altra cara del mateix Règim, hi pastura la progressia burocràtica; encara avui usa idees dels clàssics de la lluita de classe de la segona revolució industrial del segle XIX, però de facto fa tot el contrari i és col·laboradora necessària del Règim. Fa la feina de tallafocs a un contrapoder real i justifica la gran mentida del “Estado de derecho”. Podemos-Comuns en Espanya i ERC en Catalunya, són aliats del mateix poder a canvi del sou del càrrec i la subvenció al partit SA; quan no poden complir el que han promés en el programa electoral, la culpa sempre és dels altres.

L’esquerra de veritat que faci de contrapoder i desobediència avui ni existeix ni se l’espera.

Els ciutadans que NO estem alineats amb la dreta portem dècades votant a l’autoanomenada progressia, però només representa a la burgesia burocràtica. Ho fem perquè no tenim cap alternativa amb alló tant inútil com el vot útil. La història dels darrers 40 anys de Règim demostra amb fets documentats que votant a la falsa esquerra només aconseguim consolidar a la dreta.

Mentre esperem a que neixi un protopartit autènticament progressista podem votar a qui més ràbia li té el Poder, aquell que més persegueix la dreta, l’esquerra burocràtica, els mitjans; o sigui, el Règim.

L’enemic del meu enemic és el meu amic.

He de reconèixer que m’havia passat una mica desaprcebuty el cas de Dani Gallardo. A priori, un altre cas de l’abús judicial i policial, en definitiva del deep state que ens governa.
Gallardo pateix la venjança d’uns homes sense entranyes, sense ànima, senes cap sentit de la justícia. Un any a la presó preventiva! És un autèntic escàndol d’aquesta justícia torticera i servil al servei de les causes més obscenes.
Quin és l’estat que permet aquestes injustícies? Això no és un estat de dret. Els governants, els jutges, els fiscals, lam pllicias ha d’estar al servei dels ciutadans, són els seus servidors. Si no entenen això que pleguin de forma immediata.
A totes aquestes “autoritats” elsconvindria passar-se un any a la presóperventiva. Sabrien el què significa i no actuarien amb tanta maldat i frivolitat.

Fer costat als catalans des d’Espanya és ara molt perillós i probablement els hi fa més mal un espanyol solidari amb Catalunya que un català independentista. Dani Gallardo forma part d’un reducte de gent demòcrata i solidària, però no n’hi ha gaires. Castigar, castigar, castigar, reprimir, reprimir, reprimir, … posar l’independentisme entre quatre parets i anar estrenyent l’espai fins ofegar. L’exemple d’això és la Xina amb el Tibet. Hi ha un tall en un episodi de la famosa sèrie ‘Friends’ on la Phoebe diu, referint-se a una amiga, que no es dutxarà mai fins que el Tibet sigui independent. És un moment hilarant de l’episodi i mostra fins a quin punt fa riure pensar que el Tibet pot tornar a ser un estat. Per arribar aquest punt ha calgut moltíssima repressió d’un potent i immens estat contra un petit i pobre país. La repressió pretén això, que faci riure pensar que ens en podem sortir.

Per alguns comentaris que he llegit dels subscriptors, detecto que encara no esté clar que aquesta espaÑa está controlada i gestionada per FRANQUISTES i aquí incloïen el PSO€-UP.
Insisteixo lo que fa anys va dir en Pla : lo més semblant a la dreta espanyola, és l’esquerra Espanyola
També fa temps que algú va dir que dintre de cada espaÑol hi havia un petit Franco.
Que deu pensar aquest pobre noi en Dani, s’ha jugat la pell i la seva joventut, ara té que veure l’actitud de partits com ER recolzant i apalanca’n el govern que li fot la vida en l’aire, com en Cotarelo, te que marxar de Madrid per intentar salvar la seva pell i família, com ja ha denunciat sense embuts el franquista Rufian i el partit que representa.
Ja em direu aquest element Rufian, 8.000€ el més + gastos pagats, no se li coneix ni ofici ni benefici, o la mà dreta del mossèn en Sergi Sol, quan deu cobrar aquest del partit?
Dani, dir-te ànims i gràcies de poca cosa et servirà, després de portar un anys injustament a la presó i lo que t’espera, apart de destrosar-te la vida

És propi de la naturalesa humana que la immensa majoría calli en presència del mal i fins i tot l’aplaudeixi, quan els perpetradors són “els nostres”. Mentre els exèrcits de Hitler sumaven una victòria rera l’altra i les víctimes dels agredits multiplicaven per mil les de l’agressor, els carrers d’Alemanya vessaven de multituds enfervorides pel Führer. A l’Alemanya vençuda, ningú no havía estat nacional socialista, ningú no sabía res del que havía passat i ningú no havía alçat mai el braç al crit de “Heil Hitler!” Els germans Hans i Sophie Scholl, joves estudiants activistes anti nazis, membres de la “Weise Rose” foren detinguts, jutjats i executats a la guillotina entre el plor dels seus pares i la indiferència, quan no l’aprovació, de la resta dels alemanys.

De fa un any, el “Gobierno de España” s’ha constituit en amo i senyor de les vides de Dani Gallardo i Elsa Vilki, els Hans i Sophie Scholl espanyols, abandonats a la seva sort per la resta dels seus compatriotes. Al capdavall, per què els hauría de defensar una societat espanyola que no ha deixat de cridar “a por ellos !” i no pensa moure un dit en favor dels centenars de vides catalanes truncades i dels prop dels 3.000 Danis i Elsas catalans, represaliats per la seva justícia ?

No, Hans i Sophie Scholl no reberen el reconeixement dels seus compatriotes; no pas abans de perdre la guerra. Reberen el de les victimes del règim que els alemanys sustentaven; russos, polonesos, yugoslaus, grecs, txecs, noruecs i membres de totes les resistènciaes anti nazis.

Tampoc Dani ni Elsa rebran el suport d’un poble que, per activa o per passiva, es complau en donar suport a un poder inicu; no, mentre aquest poder no hagi perdut la guerra. Però sàpiguen que, de Catalunya estant, compten amb el reconeixement i l’afecte dels qui portem molt de temps patint les urpades de la iniquitat institucionalitzada.

Fins aquí, el tema del día. Pel que fa a la meva principal preocupació, llegiu i mediteu, si us plau, el comentari de Joan Josep Ozcariz (22:17). Fem nostres les seves paraules finals:

“Tot un Estat contra un home sol a l’exili, no pot fer sinó magnificar-lo; l’enemic públic nº 1 de l’Estat és l’amic nº 1 del poble.”

L’editorial és una vegada més digne d’elogi. Recordant les imatges de la repressió d’aquella manifestació, venen el cap una càrregues totalment fora de lloc, impossibles en qualsevol estat que es volgués anomenar democràtic. La policia, enlloc de protegir el dret de manifestació dels ciutadans ( fet al qual hi ha d’estar compromesa en última instància ) carregava a la contra, de forma indiscriminada, seguint pautes i procediments normals en estats autoritaris.
De totes maneres, ben lluny estem de l’escenari recorrent del model repressiu que es va portar a terme al país Basc. Ben lluny en el sentit de la percepció d’una conscienciada i prestigiada minoria de denúncia i protesta. Minoria que no para de créixer i que es va carregant de raons. Ben lluny en aquest sentit, i no pas en les formes d’actuar d’un cos que hauria d’estar al servei dels ciutadans i està al servei d’un estat.
Per cert, no acabo de veure la relació entre ERC, o Bildu, i l’estat espanyol. Quan es pixa fora de test, no es sol fer cap favor a la causa. No hauria de ser necessari fer memòria de tals obvietats.