28.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 28.07.2021 - 22:30
Quan començà la Guerra Freda, Albert Camus va proclamar amb pesar: “Ens asfixiem entre la gent que pensa que té tota la raó.” La guerra del 1936-39 havia significat un combat entre el feixisme i la democràcia, però també, dins el camp de la República Espanyola, entre els antiautoritaris de tota mena i condició i els estalinistes. La Segona Guerra Mundial havia estat d’alguna manera un parèntesi, però la Guerra Freda començava, novament, amb certeses indiscutibles. En la França d’aquell temps, Camus combatia els medis intel·lectuals i artístics que no havien extret les lliçons que calia de la guerra a l’estat espanyol i que continuaven enlluernats amb un estalinisme que el temps havia de posar a lloc. I ho feia amb una posició pública contundent que avui ressona amb una estranya actualitat. Hi hagué –crec que va ser Birnbaum– qui en interrogar-se sobre l’herència estalinista que encara viu entre nosaltres, va assenyalar que el quequeig escandalós i hiperbòlic d’una certa esquerra, bàsicament funcionària pública i cofoia de ser-ho, en realitat pretén reprendre aquells temps d’asfíxia ideològica –i de terror– que per a uns pocs, però que afortunats que eren aquests pocs!, eren de glòria.
Hi ha circumstàncies al nostre país, avui, que em recorden molt el debat d’aquell temps. La desorientació que causa la pèrdua del subjecte revolucionari, per exemple. Sense proletariat a la vista, hi ha grups que s’inventen a la desesperada allò que volen imaginar que són nous subjectes revolucionaris. És una tasca gegantina i, si fem cas de la història, condemnada al fracàs, però que se serveix de la tecnologia estalinista, una tecnologia que li va com l’anell al dit. Per això renaix la difamació i l’insult contra el dissident –especialment si, com passa amb Carme Junyent, resulta que és de la “classe” que consideren com l’elegida però no diu allò que toca perquè és capaç de pensar tota sola. O l’exigència de la reeducació forçada, que hem arribat a veure, jo amb un cert estupor, que hi ha qui reivindica. Hi ha el menysteniment brutal –que a l’URSS va tenir conseqüències tan greus– de la ciència i del coneixement. I, per damunt de qualsevol altra cosa, la sacralització del partit polític, la legitimació del dret superior de l’avantguarda ideològica de marcar-nos el model de vida i el dret d’imposar-nos-el mitjançant l’estat, ni que siga tan poc estat com la Generalitat.
En un article que vam publicar ahir, Carme Junyent respon als insults i les agressions rebudes per la seua documentada crítica a la imposició d’això que en diuen “llenguatge inclusiu”. La lingüista hi torna a retratar la inconsistència d’una certa esquerra que, imbuïda d’una fúria ideològica ofegadora, prova d’imposar-se sobre la societat catalana a còpia de practicar un bullying permanent i extraordinàriament agressiu i de fer servir com a mètode una agressió perfectament organitzada i ritualitzada contra qui simplement no obeeix als seus capricis. Sense límits ni vergonya. Fa pocs dies vaig veure una piulada en què deien a Lluís Llach, pel fet de ser crític amb l’esquerra de partits, que era més de dretes que Fraga Iribarne. Ara parle d’un terreny diferent, però, en definitiva, parlem de la mateixa gent. Tant se val, doncs, “Campanades a mort” i tot allò que Lluís Llach ha fet durant la seua vida. N’hi ha prou amb una sentència curta i una acusació, una difamació, que no cal ni demostrar: com que no és obedient, Llach passa a ser un kulak, un enemic del poble, amb Twitter convertit en la versió moderna, i per sort infinitament més inofensiva, de la Lubianka. Però amb el mateix odi inscrit al cervell del funcionari inquisidor, amb la mateixa irracionalitat. Volen negar el dret de pensar a còpia d’anatematitzar aquell qui pensa, bo i identificant-lo amb l’enemic. Llach de dretes? Junyent masclista? És tan vomitiu, tot plegat…
Per a mi Carme Junyent és un exemple molt difícil de superar d’allò que ha de ser un gran intel·lectual. I també un gran intel·lectual compromès. Quan explica, amb aquella claredat, que totes les llengües són iguals em recorda la gran explosió de llum que va originar Claude Lévi-Strauss quan afirmà i demostrà que totes les cultures del món eren igualment importants. Quan raona que els del “totis” diuen que la llengua evoluciona naturalment i cal adaptar-s’hi, però, en canvi, pretenen imposar des de dalt, amb tots els recursos de coerció que troben, canvis que el carrer no ha generat, Carme Junyent em fa venir al cap alguns dels millors paràgrafs de George Orwell. Quan explica, en fi, que tot això és una caricatura de debat perquè no és seriós que els teòrics revolucionaris ni tan sols tinguen en compte els efectes dels “totis” sobre les concordances, Junyent em recorda el gran Vasili Grossman, quan arriscava tot allò que era i tot allò que tenia per denunciar, contra els qui li aconsellaven que callàs, que “la veritat és una; no hi ha dues veritats”.
Molt sovint he lamentat el baix nivell intel·lectual de la nostra classe política. Em preocupa de fa temps, em desespera, en realitat, perquè crec que és un dels motius de la frustració generalitzada que sentim com a societat, com a país. Tanmateix, reconec que un país pot anar tirant amb polítics poc capaços, mal que siga a un ritme lent i perdent una oportunitat rere una altra. Però això que denuncia Carme Junyent va més enllà i és molt més perillós que la ignorància o la inconsistència. I és per aquest motiu que m’unesc solidàriament al seu crit d’alarma i em pose incondicionalment al seu costat contra les agressions completament injustificables que rep. Sobretot perquè quan algú, per exemple, banalitza el nazisme o ridiculitza el coneixement no ataca una persona sinó tot un projecte de societat.
PS. Els articles que han estat motiu dels atacs i la seua defensa són ací:
–El ‘totis’: una barrera contra la inclusió
–Postil·la
I, si voleu, podeu llegir tots els articles que ha publicat a VilaWeb.
