15.06.2019 - 21:50
La comunitat on més ha crescut el nombre de constitucions de noves empreses durant els cinc primers mesos de l’any és Catalunya, que en guanya 449 i arriba a 8.805. Catalunya és també l’autonomia amb un creixement més alt de la inversió de capital en noves empreses entre el gener i el maig, amb un 128%, i la que n’acumula més, 766 milions d’euros. Són dades d’Informa D & B que es van saber el dia 7 de juny. Cal fer-les valer perquè tot això passa en un entorn no gaire bo, com diu l’estudi: ‘La creació d’empreses a Espanya es manté semblant a l’any passat, amb una retallada del 0,3%, tot i que veiem que la inversió ha millorat, d’un 6%, si bé aquests últims mesos es redueixen els diners destinats a constituir empreses.’
La setmana passada van arribar moltes novetats sobre l’evolució de l’economia catalana. A més de la creació d’empreses, dos pesos pesants van donar la seva opinió sobre com va l’any 2019 i com pot acabar: el Departament de Vice-presidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat i el BBVA Research, unes opinions embolcallades per les previsions d’àmbit estatal, que els mateixos dies va fer el Banc d’Espanya. Una setmana amb molta teca per als analistes i seguidors de la conjuntura, vaja!
Hi ha un fet curiós. Es parla de desacceleració arreu el 2019, però a l’estat espanyol sembla que es va a una marxeta més que no pas a Europa i s’hi pronostica una lleugera acceleració aquests primers mesos de l’any. El creixement de l’economia espanyola podria arribar entre el 0,6% i el 0,8% durant el segon trimestre i això introduiria un biaix a l’alça sobre la previsió de BBVA Research per al conjunt del 2019 (2,2%). Diuen que la despesa interna encapçala l’avanç de l’activitat, mentre la incertesa sobre la demanda externa es manté elevada. Això mateix, si fa no fa, diu el Banc d’Espanya, que preveu que el creixement d’aquest trimestre serà d’un 0,6%. Ambdues previsions coincideixen amb el model d’Airef, que el mes passat assenyalava un 0,75% per al segon trimestre, però només amb el 20% de les dades conegudes per a calcular l’evolució. Tots són més optimistes que no Funcas, que parla d’una mitjana del 0,5%.
Bé, i Catalunya, què? Segons el BBVA Research, el primer semestre del 2019 el PIB de Catalunya podria créixer a un ritme mitjà del 0,6%. Això és una lleu recuperació respecte de la segona part del 2018. I pràcticament s’arrenglera amb la mitjana estatal. Anualment, el PIB de Catalunya podria créixer d’un 2,2% el 2019 i d’un 2,0% el 2020. Això permetrà de crear 126.000 llocs de feina i reduir la taxa de desocupació per sota del 10% al final del període.
‘L’escenari macroeconòmic de Catalunya per al bienni 2019-2020‘ de la Generalitat apunta unes previsions de creixement del PIB del 2,2% l’any 2019 i de l’1,9% l’any 2020. Això suggereix un dinamisme semblant al de la mitjana de l’estat espanyol els dos anys vinents, però superior al del conjunt d’economies avançades (amb un creixement de l’1,8% el 2019 segons l’FMI) i la zona euro (amb un creixement de l’1,2% el 2019, segons la Comissió Europea). Recordem també què deia la Cambra de Comerç de Barcelona en el seu ‘Informe de conjuntura catalana’ de l’abril. ‘No hi ha elements que facin pensar en una hipotètica reactivació. Però tampoc no hi ha elements que facin pensar en una propera recessió, almenys a curt termini. D’acord amb les estimacions de la Cambra i AQR-Lab de la UB, el creixement del PIB a Catalunya serà del 2,1% el 2019.’ Potser a l’informe del juliol fins i tot pujaran alguna dècima, en vista de l’evolució del segon trimestre, més positiva que no es preveia.
Els riscos d’assolir les previsions no són pas menors. En aquest cas, la coincidència entre allò que diuen la Generalitat i el BBVA –i també avançava la Cambra– és molt elevada. En sintonia amb l’anàlisi dels principals organismes internacionals, la situació macroeconòmica és sotmesa a riscos externs orientats principalment a la baixa. I esmenten, concretament, la feblesa del creixement econòmic a la zona euro, l’augment del proteccionisme comercial i les incerteses pel desenllaç del Brexit com a elements que han estat latents els primers mesos del 2019, però que en qualsevol moment poden comprometre la solidesa de l’actual fase expansiva. Entre els punts que han canviat, hi ha l’estratègia dels grans bancs centrals, que en veient la desacceleració de l’activitat semblen disposats a allunyar pujades de tipus i facilitar encara més temps la liquiditat de les economies.
També penso que tot plegat és així. Creixement, sí, però sense perdre de vista l’espasa de Dàmocles exterior al damunt i els piulets de Trump al rerefons, sempre cercant la sorpresa… o l’ensurt. Una cosa que em fa ballar el cap és l’acceleració d’aquests últims mesos, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, que sembla que continua. ‘L’any 2019 i el 2020 la demanda interna continuarà impulsant l’economia catalana’, diu la Generalitat, tot i reconèixer que hi haurà una certa desacceleració en el consum privat (creixerà a l’1,9%) al cap de l’any. Però sembla clar que el sector exterior no anirà tan bé per les raons externes esmentades. De fet, ja fa mesos que té un signe minvant. Aleshores què pot haver impulsat el consum d’aquests darrers mesos?
En aquest aspecte, l’anàlisi no se centra pròpiament a Catalunya (ens falta informació estatística i això és un problema; si cal, ho repetiré mil vegades!), però cal pensar que a grans trets no ens haurem apartat gaire de l’evolució de l’estat. M’ha agradat com ho enfoca el Banc d’Espanya. Sembla clar que el 2018 les famílies de tot l’estat espanyol han gastat més que no pas han guanyat i la diferència l’han coberta amb crèdits, hipotecaris i al consum. Això ha fet arribar la taxa d’estalvi del país al mínim històric, a tocar del 4% de la renda disponible. Això no és pas gaire sostenible i el Banc d’Espanya avisa que hi ha un segment de població, no pas el més benestant, que torna a estirar més el braç que la màniga. També avisa les entitats financeres que vagin amb compte en aquest punt. Cosa que no sé si totes fan… Però l’endeutament, sigui com vulgui, ara va més per la via del consum que no per la de l’habitatge, és a dir, no és a llarg termini.
L’explicació que en dóna em sembla raonable. La massa salarial total creix no pas perquè els salaris creixin –han crescut una mica i prou–, sinó perquè els desocupats troben feina. Serà millor o pitjor, però passen del no-res a tenir diners per a gastar. Ara pensem què faria amb l’últim euro guanyat (el que els economistes anomenen ‘marginal’) una persona benestant a qui apugen el sou. Probablement l’estalviaria o en gastaria una petita part. En canvi, si és un desocupat que ha trobat feina, l’euro marginal el despendria segur i fins i tot, amb la possibilitat que s’allargués la feina, gosaria demanar un crèdit al consum. És evident que el creixement que hem tingut aquests últims temps ha estat del segon tipus, cosa que ajudaria a explicar que el consum marqui unes dades superiors a les esperades. Ara, si el 2018 els ocupats van augmentar de 75.000, les previsions d’enguany són inferiors, de manera que l’efecte esmentat s’anirà esmorteint amb el pas dels mesos.
