La tercera llengua

Quan al GELA vam començar a elaborar l’inventari de llengües parlades a Catalunya, ho vam fer amb la voluntat de fer evidents les llengües no oficials, minoritzades, amenaçades, presents al nostre país. Ja hem testimoniat més de tres-centes llengües, i només aquesta xifra, superior al nombre d’estats existents, ja ens parla de la diversitat sociolingüística de les llengües dels catalans als seus estats d’origen. Les darreres dècades hem avançat força, com a societat, en el coneixement d’aquesta nova realitat multilingüe, però aquest coneixement ha quedat circumscrit a àmbits específics o especialitzats, i no ha transcendit a la població general.

Com a mostra d’això, si plantegem a qualsevol quina deu ser la tercera llengua més parlada de Catalunya, després de català i castellà, l’esperable és que apareguin llengües grans com l’anglès, el xinès o l’àrab. Si expliquem que molt probablement, a manca de dades oficials, sigui l’amazic, el desconcert creixerà. Si esmentem el mot berber, pot haver-hi una identificació vaga i certa incredulitat. L’amazic és una d’aquestes llengües minoritzades parlades a casa nostra per un nombre important de persones, es calcula que entre 100.000 i 200.000. Potser caldria conèixer aquesta llengua i el seus parlants una mica millor.

Ela amazics són la població original del nord de l’Àfrica i hi ha uns 30 milions de persones que són de llengua o cultura amaziga. Actualment, després de diferents ocupacions i assimilacions al llarg de la història, la població amaziga ocupa territoris discontinus del Marroc, Espanya (Melilla), Algèria, Tunísia, Mauritània, Líbia, Egipte, Burkina Faso, Mali i el Níger. Hi ha entre 20 i 30 milions de parlants en total, la major part dels quals són al Marroc i a Algèria; també n’hi ha molts a la diàspora, com els qui viuen a Catalunya. La llengua és anomenada tamazight pels seus parlants, tot i que sovint poden referir-s’hi amb el nom de la variant dialectal que parlen; el poble rep el nom d’imazighen, i el territori s’anomena Tamazgha. El terme ‘berber’ té el mateix origen que ‘bàrbar’, és a dir, que és una denominació aliena i despectiva.

L’amazic és una llengua minoritzada en tots els estats on es parla. Malgrat que ha rebut l’estatus de cooficialitat al Marroc (2011) i a Algèria (2016), l’àrab continua essent la llengua dominant i de prestigi. El 2001, es va crear al Marroc l’Institut Royal de la Culture Amazigue (IRCAM), amb l’objectiu de protegir i promoure la llengua i la cultura amazigues. Aquest Institut ha adoptat el tifinag, l’alfabet tradicional amazic, preservat pels tuaregs, per a escriure la llengua.

A Catalunya, la major part de les persones originàries del Marroc, la comunitat estatal més gran i més antiga amb presència al nostre país, provenen de zones amazigòfones. És per això que es pensa que és la tercera llengua més parlada. La major part prové de la zona del Rif i de l’Atles. Les zones de més implantació a Catalunya són les comarques centrals i les gironines. Najat El Hachmi, Laila Karrouch i Asmaa Aouattah són escriptores catalanes d’origen amazic.

El Parlament de Catalunya va fer una resolució (la 1197/VI) en suport a la identitat, la llengua i la cultura del poble amazic l’any 2002. Posteriorment, es va crear la Casa Amaziga de Catalunya (CAC), una entitat ‘que té la voluntat de ser el referent del poble amazic a Catalunya i punt de trobada entre la ciutadania amaziga i catalana’. El Departament d’Educació hi va signar un conveni el 2005 per a organitzar classes extraescolars de llengua amaziga dins el programa Llengües d’origen, que inclou altres llengües familiars o d’herència d’alumnes catalans. En la major part dels casos, el conveni se signa amb un consolat estatal; en aquest cas, com que és una llengua minoritzada, es va haver de fer amb una associació cultural. Encara que actualment es fan algunes classes de llengua amaziga, els darrers anys el programa s’ha vist força reduït. En el context d’aquests cursos, s’han creat diversos materials sobre l’amazic, com una Gramàtica comparada amazic-català, contes, unitats didàctiques i el Dicionari català-amazic amazic-català, elaborat per Carles Múrcia i Salem Zenia, publicat el 2016 i ara també disponible en línia.

De la mateixa manera que a Catalunya hi ha una sensibilitat especial envers altres llengües minoritzades o amenaçades, en general els amazics entenen fàcilment la realitat catalana i hi empatitzen. Com a mostra d’això trobem aquesta afirmació d’un tutor d’aula d’acollida dins el llibre Les veus del professorat. L’ensenyament i la gestió de les llengües a secundària (Bretxa et al, Barcelona, Horsori, 2017, p. 106): ‘Els nanos que tenen l’amazic com a llengua materna tenen una situació semblant a la nostra [entre l’amazic i l’àrab], i això ha provocat una millor predisposició, certa simpatia, a aprendre la llengua i a utilitzar-la. […] Actitud positiva i simpatia vers el català, perquè relacionen la situació amb l’amazic.’ Seria convenient tenir present aquesta empatia i evitar invisibilitzar-los nosaltres en categories com marroquí, magrebí, àrab o, fins i tot, moro.

En àmbits especialitzats, com deia al començament, hi ha força activitat al voltant de l’amazic. Darrerament, Khalid Ansar, un investigador de l’IRCAM que feia una estada a Barcelona, va fer una conferència sobre l’estandardització de l’amazic a la Universitat de Barcelona. Estava interessat a conèixer l’experiència del Termcat en la creació de neologismes. També es fa un cicle de xerrades i conferències organitzat per la Casa Amaziga de Catalunya i el CIEMEN, ‘Tamazga a les dues riberes de la Mediterrània’ (del 22 de novembre al 17 de gener). Un dels actes del cicle parlava sobre el Hirak, la revolta popular al Rif encetada el 2016 com a conseqüència de la mort d’un jove venedor de peix, Mohcen Fikri, que va morir aixafat per un camió d’escombraries quan mirava de recuperar el peix que la policia li havia confiscat. Va ser l’espurna que va fer esclatar la indignació de la població, que va sortir massivament al carrer a protestar per la marginació econòmica de la regió i les mancances en serveis públics i infrastructures. Una de les demandes és un hospital públic amb una unitat oncològica, atès que el càncer hi té una incidència elevada per l’atac amb armes químiques que van patir als anys vint durant la Guerra del Rif, en què les forces combinades franco-espanyoles van llançar bombes de gas mostassa sobre la població. Una altra petició és aixecar la militarització de la regió, que es va establir per un decret reial als anys cinquanta.

La història del Rif i la de Catalunya han estat vinculades en el passat: la Guerra del Rif va ser un dels factors que van desencadenar la Setmana Tràgica (1909), per l’oposició que els soldats reservistes catalans fossin enviats al Rif a morir. Actualment també hi ha paral·lelismes: l’única resposta del Regne del Marroc a les protestes pacífiques ha estat la repressió, la detenció de centenars de persones i condemnes de vint anys de presó per als dirigents de la revolta, com ara Nasser Zefzafi. Com a catalans sabem com costa superar els entrebancs estatals per a explicar-nos al món, per a donar la nostra versió de les coses. I els amazics del Rif tenen les mateixes dificultats. Hi ha, a més, paral·lelismes importants entre les coses que passen en una banda i una altra: repressió extrema per haver-se manifestat, amb penes de presó duríssimes. Més enllà, potser caldria fer una reflexió sobre els criteris per a informar sobre què passa en un indret del món o un altre. Potser caldria tenir en compte els nous catalans i fer una atenció especial a allò que passa a les seves zones d’origen de manera habitual, perquè implicaria una visió inclusiva de la societat actual, que és diversa, i perquè seria una manera d’atraure aquests nous catalans cap als mitjans de comunicació del país. Tot i que aquesta reflexió es pot fer extensiva a tots els mitjans informatius, la televisió hi podria tenir un paper important, en aquesta tasca de difusió. Així, doncs, un ’30 minuts’ o un ‘Sense ficció’ que expliqués què passa al Rif i qui són els amazics seria crucial per a difondre aquesta realitat. I ben segur que molts amazics se’ls mirarien.

Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)