24.06.2023 - 21:40
L’amaxofòbia és la por irracional de conduir i en té un 32% de conductors i un 20% dels qui encara no tenen carnet. El ventall de pors que s’engloben dins aquesta fòbia és molt ampli: hi ha els que no poden passar per dins els túnels, els que eviten l’autopista o les grans ciutats, els que tenen por de fer una ruta que no coneixen i els que, directament, no poden conduir. S’ha de diferenciar de la por que es pot tenir en un moment concret o de la inseguretat que causa conduir després de molt temps sense haver-ho fet. L’amaxofòbia és una por incontrolable, que cadascú viu d’una manera diferent, però que en la majoria de casos té trets comuns: episodis d’ansietat mentre condueixen, pressió forta al pit, dificultats per a respirar i tensió muscular.
“Penso que em moriré”
Andrea Garcia té vint-i-sis anys i fa solament una setmana que ha posat nom l’angoixa que tenia cada vegada que havia d’agafar el cotxe: “Cada vegada que pujo al cotxe, sento que em puc morir.” En el seu cas té por de l’autopista, dels túnels i de circular per grans ciutats com ara Barcelona. Ara, allò que l’atabala més és la conducció de la resta de vehicles i és per això que, constantment, pensa que tindrà un accident: “No dubto de les meves habilitats de conducció, de fet considero que condueixo prou bé, però és l’altra gent. Em fixo molt en com condueixen i sento que no vigilen.”
Tot i això, agafa el cotxe: “En el meu dia a dia condueixo i si algú té un problema i em demana que hi vagi, puc agafar el cotxe, però arribaré contracturada, neguitosa i tensa. He arribat a plorar conduint, per això, procuro conduir sempre per llocs que em conec o per carreteres secundàries. De fet, per anar a treballar agafo una carretera de muntanya per evitar de passar per sota d’un túnel, encara que això signifiqui fer vint minuts més de trajecte”, explica. De tota manera, sempre que pot, evita de conduir, fins i tot ser copilot: “Si sóc al davant també em ve aquesta angoixa i tota l’estona penso: ‘Aquest es matarà’, ‘aquests xocaran’… Em costa molt”, diu.
Tot i això, la por de conduir s’expressa de moltes maneres diferents. Víctor Neiro no té por de la carretera, sinó que allò que l’angoixa és el soroll dels cotxes, sentir una botzina o tenir a prop un vehicle. Quan viu aquesta mena de situacions, el seu cos respon d’una manera molt concreta: “El cos respon sense que en siguis conscient. Quan tinc episodis de por irracional faig força, tanco les mans, estic tens, estressat…”, explica Neiro. En el seu cas, va desenvolupar l’amaxofòbia després de tenir un accident i assenyala que se’n va adonar un dia mentre caminava: “De sobte, no podia moure’m, em vaig quedar quiet, les cames no em responien. Em van dir que era amaxofòbia”, explica.
Com es desenvolupa?
Són pocs els casos d’amaxofòbia desenvolupats arran d’un accident de trànsit. La majoria de vegades és per un procés associatiu. Sebastià Sánchez és psicòleg de la Secció de Trànsit i explica que la por pot expressar-se per molts motius: “La part emocional del nostre cervell no sap distingir entre realitat i ficció i aleshores la por pot desenvolupar-se perquè has sentit que algú ha tingut un accident, perquè veus una pel·lícula molt angoixant sobre un accident… No cal tenir una experiència real i en viu per a tenir amaxofòbia.” Afegeix que en molts casos és gent que ha conduït sense cap inconvenient: “Pot tenir fòbia de conduir gent que fa vuitanta mil quilòmetres l’any, gent que condueix la mar de bé, però que, quan condueix, manifesta símptomes com ara pressió al pit, dificultats per a respirar, tensió muscular fins al punt de no poder moure les cames i sobretot tenir la sensació que pots morir en qualsevol moment per un accident.”
Garcia es va treure el carnet conduïa sense cap dificultat, i va ser al cap d’uns anys que va desenvolupar aquesta por: “No sé trobar un desencadenant a la meva por perquè no he tingut mai cap accident.” Ara, tal com recullen els experts, la por sol venir per processos d’associació i no necessàriament per experiències viscudes en primera persona: “Em diuen que potser se m’ha desenvolupat per accidents que ha tingut gent de la meva família. Un cotxe va atropellar la meva germana quan caminava, i potser ha estat el desencadenant. A més, quan ja tenia molta por de conduir, el meu pare va tenir un accident conduint el meu cotxe. Això ho va acabar d’adobar.”
Per tot plegat, la major part de gent amb amaxofòbia vol evitar de manifestar aquesta mena de símptomes i aleshores tendeix a anar arraconant el cotxe de mica en mica i acaba deixant de conduir: “Per evitar l’ansietat deixen de conduir. Quan tens una fòbia, o fuges o ho evites”, diu Sánchez.
Com es pot tractar?
Per tractar l’amaxofòbia, Sánchez explica que els psicòlegs treballen amb teràpia cognitiva conductual i amb tècniques de relaxació: “Amb el tractament aconseguim de reduir la por en el moment de l’exposició, primer a la part del cervell on tenim la imaginació i després ho traslladem a la realitat”, assenyala. Tanmateix, després la teràpia s’ha de posar en pràctica i això és la part més complicada: “L’exposició en viu és perillosa perquè condueixes una màquina de més de mil quilos. Per tant, s’ha de fer amb un cotxe d’autoescola i en què un professional en pugui tenir el control, si no pots posar en perill la teva vida i la de la resta. Ara, això ho ha de fer un psicòleg i últimament veig cartells en autoescoles en què diuen que t’ajuden a tractar l’amaxofòbia. Cal treballar en tàndem entre psicòlegs i autoescoles, però sempre amb supervisió professional”, conclou Sánchez.
