24.05.2024 - 21:40
Dies enrere la Universitat de Barcelona celebrava la Festa de la Ciència, que consisteix a mostrar d’una manera divulgativa i amena, mitjançant tallers, demostracions i activitats diverses, sovint lúdiques, alguns aspectes de la recerca que s’hi fa. En el cas del taller sobre diversitat lingüística, una de les primeres coses que preguntàvem a qui s’acostava era les llengües que parlava (la persona mateixa o els seus familiars), i en marcàvem la ubicació aproximada en un mapamundi.
Un dels nois que s’hi va mostrar interessat ens va explicar que havia nascut al Bangladeix i que feia dos anys que vivia a Catalunya. Parlava, ens va dir, bengalí, català i castellà, i una mica d’anglès. Tot seguit li vam ensenyar un altre mapa on sortien la majoria de llengües amb parlants a Catalunya, també aproximadament situades. En mirar la zona del seu país d’origen, va veure que al costat del bengalí hi havia també el sileti. I llavors, només llavors, ens va explicar que de fet amb la família ell el que parlava era sileti, i que el bengalí era la llengua que havia après a l’escola. Si no hagués vist el nom de la seva llengua al mapa, mai no hauríem sabut que n’era un parlant.
Sovint ens hem trobat amb casos semblants, especialment quan es tracta de llengües menystingudes, llengües que s’amaguen, i així, a poc a poc, es van ofegant.
El que sobta, però, és que també amaguem la llengua els catalanoparlants. I això que el català és una llengua amb prestigi, perfectament estandarditzada, present al món audiovisual, als mitjans de comunicació, a l’escola, a l’administració… Oficial. Poques llengües sense estat poden presumir d’un estatus com el nostre. I, tanmateix, no té el futur assegurat. I en bona part no l’hi té perquè l’amaguem. Perquè optem d’entrada, o com a resposta, pel castellà.
Sabem prou bé que la transmissió de generació a generació és imprescindible perquè una llengua en situació de minorització no desaparegui. Passa sovint que uns pares, per exemple, parlen entre ells en una llengua però han decidit fer-ne servir una altra amb els fills. En aquests casos, els fills generalment encara tindran una bona competència passiva amb la llengua dels pares, però segurament ja no la parlaran, i molt difícilment la transmetran quan tinguin descendència. En certes comunitats lingüístiques italianes això passa de manera gairebé generalitzada: la generació adulta encara parla en el que anomenen “dialetto”, però amb els fills s’han passat a l’italià. En català, això ha passat molt a Catalunya Nord i potser en algun altre lloc, però en general no ho fem, si més no de moment.
El cas és, però, que amb la transmissió intergeneracional no n’hi ha prou. Si es vol garantir la continuïtat d’una llengua cal que la fem ben present, ben visible. Amagar-la, com molts parlants de llengua minoritzada fan, és un camí segur a l’extinció. I això és justament el que fem quan, per si de cas, encetem conversa en castellà.
Hi ha un fenomen que s’observa entre adolescents o gent molt jove que em sembla que és relativament nou en català: el manteniment de converses en castellà entre catalanoparlants que se’n saben. Anys enrere, això d’amagar la llengua ja es feia. Encetàvem conversa en castellà amb desconeguts, o canviàvem si els nostres interlocutors ens contestaven en castellà. Però era del tot impensable que parléssim en castellà amb algú que sabíem que era catalanoparlant. De fet, a vegades ens passava que ho fèiem perquè per alguna raó ens pensàvem que no ens entendrien, i al cap d’uns torns de paraules descobríem, potser per l’accent, que l’altra persona també parlava català, i aleshores canviàvem automàticament de llengua. Igualment, en una roda de conversa, si ens dirigíem a algú castellanoparlant ho fèiem en castellà, però era girar la mirada cap a algú catalanoparlant i el canvi al català era automàtic: no sabíem enraonar en castellà a algú a qui teníem classificat com a catalanoparlant.
Avui, però, la norma social canvia. En una roda de conversa, si el castellà és la llengua que hi domina (i sovint hi domina només que un sol parlant la utilitzi), tothom es manté en castellà, independentment de qui es dirigeixi. I, com deia, no és gens estrany que dos catalanoparlants alternin la llengua i mantinguin converses en castellà, encara que estiguin tots sols.
No cal dir que és una impressió personal, no puc tenir la seguretat que això no hagi passat des de fa dècades, o que es pugui dir que ha anat a més. M’ho sembla, però no en conec dades. Però si fos un fenomen creixent, em sembla que seria molt preocupant: com podem esperar que les futures parelles transmetin el català, si aquest costum es consolida? Una adolescent d’avui que no té cap recança a parlar només en castellà quan és en una roda on hi ha persones que sap que habitualment parlen en català, es pot esperar que, si té fills amb algú castellanoparlant, els transmetrà el català, per més que l’hagi rebut a casa?
Però tot això al capdavall té origen en el mateix: la famosa norma de convergència, que n’hi ha que s’estimen més anomenar-la norma de submissió. Les criatures de famílies catalanoparlants ja la practiquen de ben petits, i com que és evident que això no es transmet genèticament, doncs ho fan per conducta apresa dels seus majors. S’ha dit del dret i del revés, i deu ser pesat de sentir (o de llegir), però canviar de llengua amb algú que ens contesta en castellà, o pitjor encara, iniciar-hi conversa “per si de cas”, és potser el que més posa en perill la pervivència del català. I de qualsevol llengua que es trobi en una situació de contacte i minorització com la del català. Diria més: el factor de minorització actual més important per a la llengua autòctona és aquesta norma social. Perquè amagar la llengua té uns efectes més ràpids i devastadors que qualsevol decret.
I el més sorprenent de tot és que aquesta nostra mania d’amagar la llengua no fa bé a ningú. D’una banda, als qui tenim el català com a llengua d’identificació –els qui contestem “català” si ens pregunten quina és la nostra llengua, al marge de quina vam començar a parlar de petits–, fer-ho ens fa sentir incòmodes. Potser sí que hi ha gent a qui no els fa ni fred ni calor, però per poca consciència lingüística que hom tingui, canviar de llengua, renunciar contínuament a la pròpia, neguiteja, fins i tot fa enfadar, i a vegades dirigim aquest enuig cap als altres (una dependenta d’un poble majoritàriament catalanoparlant a qui algú retreu per què enraona en castellà a un nen d’aspecte africà, tot enfadada: “És que com que no el parlen!” Un nen escolaritzat!).
Però és que a la majoria d’aquests altres, si els entrem en castellà també se senten menystinguts. D’acord, hi ha persones (poques) que exigeixen el privilegi de fer-te canviar de llengua, però en general fins i tot aquells que sempre es mantenen en el castellà no manifesten gens ni mica d’animadversió cap a algú que els parla en català. Si a més són persones racialitzades, és molt probable que els ofenguis, perquè els estàs assenyalant com a forasters eterns. N’hem sentit moltíssims testimonis. O si no que els ho preguntin a la gent de “No em canviïs la llengua”.
Nosaltres, enfadats; els altres, ofesos. No valdria la pena deixar-ho córrer i no tornar a canviar? I si algú necessita ajuda, doncs oferir-n’hi tanta com es pugui, és clar. I encara serà una excusa per allargar la conversa: no s’ha d’oblidar que parlem per comunicar-nos no pas informació pura (gairebé mai), sinó empatia, vincle, acceptació, reconeixement. Ves si no per què hauríem de dir bon dia a la conductora de l’autobús o al veí de l’ascensor. Prou que ho sap, si fa o no fa bon dia!
I als qui mai no han de canviar de llengua, només els demanaria que fossin conscients del privilegi que tenen! I si no és demanar molt, que a més hi renunciïn de tant en tant, a aquest privilegi (molts ho fan), per solidaritat amb una gent que veiem amb neguit el futur de la nostra llengua. Un neguit que no es poden ni imaginar.
Pere Comellas és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).
