Amagar les cartes

Durant el franquisme, un dels avantatges del catalanisme eren els seus secrets no revelats, les cartes amagades de l’activisme antifranquista, el treball sord del talp que va foradant a poc a poc l’homogeneïtat aparent d’una societat severament reprimida sota la cobertura de la falsa pau dels cementiris i les presons: els fets del Palau del 1960 en serien la manifestació político-judicial més aparent. La repressió subsegüent encara tancarà més la dictadura en el seu cercle d’ignorància del que passa més enllà dels espais policials, que intenten controlar un moviment soterrat i persistent, ancorat en unes classes derrotades per la guerra, però que no s’han donat per vençudes. Una situació que perdurarà, com a mínim, fins a la fundació de l’Assemblea de Catalunya, el 1971, i el II Congrés de la Cultura Catalana, el 1976, en què ja es destapen noms, corrents i pensaments, després de tants anys de treball silenciós, de penosos sacrificis personals i de recuperació de l’esperança col·lectiva, en els distints àmbits econòmics, socials i polítics del país. El període que es considera de ‘transició’ postfranquista, és a dir, del 1975 al 1978, el catalanisme, amb els seus corrents dominants –comunista, socialista, convergent, democratacristià–, entra en negociacions amb l’estat: accepta tàcitament la reforma suarista de 1976, participa en les eleccions del 1977, aporta dos noms a la comissió encarregada d’elaborar la constitució del 1978, i, finalment, fa l’estatut de Sau del 1979 integrant-hi antics franquistes o servidors del règim.

Ara l’estat coneix les cartes que pot jugar el catalanisme, tant en els àmbits anomenats ‘socials’ com en els de les elits dirigents i la seva relació amb moviments de tot ordre: obrer, ensenyament, sanitat, cultura, etcètera. Això suposa una ‘integració’ en el teixit hegemònic de la monarquia parlamentària que es va creant ex novo mitjançant els partits polítics, els pactes socioeconòmics de la Moncloa i l’organització territorial en comunitats autònomes. Ja no hi ha cartes amagades, substituïdes per les cartes marcades de les transaccions postelectorals per a garantir governs a Espanya, una pràctica que el pujolisme convertirà en marca de fàbrica i marxamo de garantia d’estabilitat al llarg dels vint-i-tres anys de la seva hegemonia a Catalunya. En aquest període, el catalanisme que no accepta l’statu quo sorgit de la integració del catalanisme antifranquista en el règim monàrquic és obligat d’amagar les seves cartes –creació de campanyes, difusió de consignes, instruments i organismes de combat– per evitar repressions tan severes o més que les patides durant el franquisme: és un catalanisme que no negocia perquè defensa directament la independència i, per tant, ha de portar la seva lluita al terreny de la clandestinitat i de la marginalitat política, tot i que amb efectes persuasius sobre un gruix de moviment social que pot alterar la pax sociovergent: la temptació de provar la via basca demostrarà els límits tant de la capacitat logística i estratègica d’aquest moviment com les limitacions de la societat catalana per acceptar una alternativa diferent de la de la monarquia constitucional: igual que amb els fets del Palau del 1960, la condemna a Espanya del Tribunal d’Estrasburg el 1986 pel cas Bultó i la ràtzia del jutge Garzón contra l’independentisme als Jocs Olímpics del 1992 marquen un abans i un després pel que fa a la lluita sense intermediacions entre l’independentisme i l’estat. En aquesta tessitura, els partits catalanistes integrats en el sistema monàrquic de poder i representació accepten tàcitament o explícitament la persecució de l’independentisme per mantenir-lo en una marginalitat que permeti el control sociopolític a partir de la rutina electoral i la pau social.

La relació desigual entre les estructures de poder de l’estat i les autonomistes, en part subjectives, en part atiades per l’escanyament econòmic i l’esclerosi del pacte autonòmic, porta a l’esclat de l’estatut del 2006, en què l’independentisme minoritari, el de les cartes amagades, desenvolupa una campanya d’oposició a cel obert i posa les bases per a esdevenir un moviment de masses: la manifestació del febrer del 2006 de la Plataforma pel Dret de Decidir n’és la primera mostra, amb 80.000 manifestants. Ara l’independentisme dels anys vuitanta i noranta, que havia fet un treball silenciós i constant a la manera del catalanisme antifranquista per aconseguir idees, lideratges, organització i penetració social en els distints àmbits de representació institucional o no, s’amalgama amb nous corrents de pensament per obrir una escletxa en la manera d’entendre la democràcia, la participació i, en definitiva, la resolució de la qüestió nacional a la llum del dia: les consultes per la independència, la manifestació d’Òmnium del 2010 contra la sentència del TC, la fundació de l’ANC i la participació electoral de la CUP a les autonòmiques del 2012 en són les fites més aparents. D’aquí a la possibilitat de generar una nova hegemonia catalanista –aquest cop, amb la independència com a estratègia– hi havia un pas: a partir de la manifestació de la Diada del 2012, el catalanisme integrat en l’ordre monàrquic fa un tomb, és obligat pel moviment de masses a encarar-se amb l’estat i obre una escletxa en el sistema de dominació espanyola iniciat quaranta anys abans. Després de la consulta del 9-N del 2014, i abans de guanyar les eleccions del 2015, aquest independentisme de masses, correlatiu a les grans manifestacions de la Diada des del 2012, ensenya clarament les seves cartes amb tanta convicció i intensitat com improvisació i ingenuïtat, atès que una part molt gruixuda del moviment no ha madurat prou per a passar de la legitimació de l’autonomia al clam per la independència, que farà el pas a la majoria d’edat a una velocitat vertiginosa quan pateixi en pròpia carn els cops per la seva gosadia democràtica arran de l’intent d’autodeterminació massiva del Primer d’Octubre del 2017. Però, a diferència del catalanisme antifranquista, l’estat no permetrà al moviment de masses independentista introduir la seva dinàmica dins el sistema constitucional i el condemnarà a una marginalitat de facto –incloent-hi l’obstrucció continuada per a impedir que governi amb plenitud les institucions pròpies–, que abasta des de la repressió brutal de l’1-O, l’aplicació del 155, la condemna de líders socials i polítics en un procés judicial sense garanties, la persecució continuada del moviment en tots els àmbits, fins a l’aplicació a penes dissimulada del 155 en l’administració sanitària arran de la crisi de la covid-19.

En vista del fracàs de l’octubre del 2017 en la consecució de l’objectiu immediat de la independència, el moviment independentista està obligat a generar nous recursos per a tornar a l’ofensiva en millors condicions. I aquests recursos no els pot esperar de lideratges caducats, de partits massa entotsolats en la disputa pel petit poder autonòmic –virant a regional–, ni d’especulacions teòriques amb regust de patronatge electoral –en aquest sentit, hi ha qüestions que no són teoritzables en termes de sobiranies esqueixades, sinó que es necessita capacitat i voluntat resolutives a peu d’obra per a entendre-les en la pràctica de cada dia, i no pas en despatxos o aules: els presos i la repressió, la pèrdua de llocs de treball i la crisi econòmica que se’ns tira a sobre, les llibertats individuals i els drets socials no tenen cap més sortida, després de l’experiència d’aquests anys, que la lluita concreta de cara a la creació d’una sobirania única, en forma d’estat propi, que les coaguli i les protegeixi contra els embats de l’estat espanyol i del capitalisme depredador que representa. Però tot allò que no sorgeixi de les entranyes del moviment concret, de la recuperació del terreny social, de la reunificació estratègica des de baix, i de la formació d’un nou grup dirigent, no permetrà de pensar en una sortida a curt termini que no es basi en el mer voluntarisme i, per tant, en la repetició dels errors comesos. S’ha de tenir present, per començar, que l’independentisme té la unitat seriosament malmesa per dalt i per baix, tant a les institucions com al parlament, al carrer i entre els intel·lectuals –la generació antigloblalització de Gènova i Praga, el 15-M i l’anticapitalisme independentista comença a plegar veles davant la tasca descomunal de fer la independència per a crear un estat propi, de manera que es refugia en parcel·les (‘sobiranies’) on es troba més còmode sense plantejar un pla unitari que les faci desembocar en una alternativa política general (‘sobirania’); a més a més, les pròximes eleccions autonòmiques poden significar, a banda de les disputes pel poder regional, una renovada acceptació, més o menys tàcita o calculada –ara les cartes marcades seran els diàlegs de taula i sobretaula eternitzats–, de l’ordre monàrquic i, en conseqüència, la cristal·lització irreversible de la fractura en termes estratègics: o alliberament o submissió renovada, perquè, de mitges tintes, no n’hi haurà.

Per superar aquesta fractura, caldrà amagar de nou les cartes enfront de l’estat i els seus servents (confessos o no), fer tasca de talp i dotar el moviment d’una unitat basada en noves eines de coneixement, noves eines organitzatives i nous lideratges, sense abandonar la lluita concreta, massiva, decidida i sostinguda en el temps i en l’espai per una nova autodeterminació democràtica de masses, que hauria de significar, ras i curt, guanyar la sobirania en aquesta part de la nació.