Amadeu Carbó: “Sant Joan sempre ha estat un festa molesta pel poder”

  • Amadeu Carbó ens parla, en aquesta entrevista, de la tradició de Sant Joan, però també de fins a quin punt és fonamental la cultura popular i la tradició per a ser qui som

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
16.06.2024 - 21:40
Actualització: 23.06.2024 - 08:50

Amadeu Carbó acaba de publicar el llibre La Nit de Sant Joan. Festa, llegat i patrimoni (Edicions Morera), però també, juntament amb Nico Alonso, és comissari de l’exposicióBarcelona, ciutat gegant”, oberta al Museu Etnològic de la ciutat. Forma part d’aquesta xarxa invisible de persones que tenim la sort que existeixi, que fa recerca activa i estudia la cultura popular i que relliga el país en diferents àmbits. Sigui al carrer, sigui a la universitat, on sigui. Són persones fonamentals, amb voluntat de ser anònimes i de formar comunitat. Es defineix com animal associatiu.

En aquesta entrevista, parlem de Sant Joan, però anem una mica més enllà i parlem de cultura popular i de la tradició. Al llibre, Carbó mostra la seva preocupació per la pèrdua ràpida dels referents aquests darrers anys. Volgudament, ha fet un llibre que no vol ser neutre. Reivindica la tradició i la cultura popular sense santificar-la, en reconeix el paper transgressor. Avesat al treball intercultural, no vol renunciar a res i sí que vol sumar. En un moment com l’actual, el seu discurs és estimulant i obre vies reals de com enfocar el present i el futur.

Aquest llibre és especial per ell perquè és la primera vegada que se sent art i part. A la recerca se li barreja la trajectòria personal al barri del Guinardó, que tot i no ser perifèric, era tractat com a tal. Els seus pares formaven part del grup Torxa, un dels grups impulsors de la Flama del Canigó a Barcelona. Repesca els orígens dels seus pares, que tot i ser de pobles diferents, tenien arrels en totes les activitats culturals, esbarts, teatre amateur, Pastorets, i que la ciutat no va castrar. Es reconeix sobretot en la fortuna d’haver pogut accedir a una petita biblioteca que el grup Torxa havia creat, en què va poder accedir a Cavall Fort, Tretze Vents i, sobretot, a Joan Amades, a Valentí Almirall i un seguit de continguts republicans que el van marcar.

Al vostre llibre dieu que la societat catalana fa una immersió en una mena de cultura líquida, en què es van esborrant els referents, i que el llibre vol intervenir-hi.
—Aquests darrers anys hem vist com tot es va esborrant i es relativitza. “Això, no ho fem, perquè és molt catalanet!” Què vol dir que és molt catalanet? És que jo sóc catalanet. El que reivindico és no renunciar a res del que som. Per què he de renunciar a la meva cultura? D’acord amb què? I una altra cosa. A mi ningú em dóna una garantia, si jo renuncio a res, que el que vingui darrere serà millor del que ja tinc. Per mi això és molt important, perquè no ho sabem. Per tant, jo dic, deixem-nos de complexos i no renunciem a les maneres de relacionar-nos festivament. No hi vull renunciar perquè formen part del meu ADN, formen part de la meva identitat i de la meva pertinença a un grup concret.

I què proposeu?
—Darrerament treballo molt amb la interculturalitat. Aquí hi ha més grups, però això no vol dir que hàgim de renunciar a favor de cap grup sinó que hem de sumar, conèixer-nos i respectar-nos. La base és conèixer-nos. A mi, els iftars de la població musulmana que es fan públics al carrer em semblen fantàstics. Per què? Perquè em permeten de conèixer el meu veí que és musulmà. I sumen, perquè en qualsevol cas no m’obliguen a renunciar a res. No vull que ells renunciïn a res. Però tampoc vull que ningú em faci renunciar a res sobre la base d’una altra cultura, una altra manera d’entendre el món. I és així. I per això dic que no sóc neutre. No vull ser-ho.

Aquesta també és una de les afirmacions importants del llibre.
—He arribat a un punt de la meva vida que ja no vull ser neutre. Ja en tinc cinquanta-quatre. Saps? Quan tenia trenta anys potser relativitzava més, ara ja no. Ara també hi ha una tendència a dir que la tradició és conservadora, però parlem d’una cultura que també és transgressora. Sant Joan és una festa de la transgressió. És la més transgressora que tenim actualment al calendari. Molt més que no pas el carnaval. El carnaval ara s’ha convertit en coses per a escoles, per a infants, quasi. En canvi, Sant Joan és una festa transgressora de debò. Fem una foguera al mig del carrer. Ens dediquem a llançar coets, bengales, encara que hi hagi gent a qui no agradi, que tenen el dret de ser respectats.

Per què?
—És una festa d’ocupació al carrer a les zones urbanes, a les zones més rurals se celebra d’una altra manera més familiar. Però a les zones urbanes, és brutal, encara que no hi hagi fogueres. Per exemple, a la presentació del llibre, Manuel Delgado ho explicava molt bé. Deia, prohibeixes les fogueres i la gent t’ocupa les platges. És una nit d’ocupació dels espais que en diem públics. Bàsicament, el carrer. No hi ha res més transgressor que això. De conservador, en té molt poc. Repeteixo: les tradicions no són conservadores. N’hi ha algunes que sí que ho són, però la majoria són com una mena de llenguatge, és un codi. I si entens aquell codi, vol dir que formes part del grup concret que el celebra. Si no l’entens o no et diu res, vol dir o que no formes part d’aquell grup, o que aquella tradició ha perdut el sentit.

Què passa quan la tradició perd el sentit?
—Quan una tradició perd el sentit, es mor, s’enterra i s’ha acabat. Però aquí som una mica en la situació que desapareixen aquests referents, però no perquè es mori la festa, sinó perquè hi ha unes dinàmiques que es generen que les fan desaparèixer. Hi ha tot un moment, sobretot a les ciutats, en què Sant Joan sempre ha estat una festa molesta pel poder. Sigui quin sigui el poder. Sigui dictatorial o el més progressista de la història. Perquè es genera tota aquesta disbauxa al carrer. Que la gent s’agrupi al carrer per celebrar hi ha gent que ho considera perillós. Quan vols tenir controlada una població, no has de permetre que campin lliurement amb llibertat i tal, perquè d’allà sorgeixen idees en grups que s’organitzen. I quan s’organitzen, el poder comença a perillar. I deixa’m tornar a referenciar Manuel Delgado, que va dir que a partir del model Barcelona que es genera amb en Porcioles comencen a haver-hi prohibicions. Però si busquem enrere al llarg del segle XVII, XVIII, trobem bans municipals que prohibeixen la festa de les fogueres de Sant Joan. La festa és poble i és conflicte.

Parlant de prohibicions i de desaparició de fogueres, hi ha un moment que expliqueu que a Barcelona hi havia 711 fogueres, i no fa tants anys.
—I això requeria aquesta capacitat d’autoorganització, o sigui, no hi havia cap entitat, cap ajuntament. Eren els veïns del carrer, sovint nens. I això vol dir que darrere hi havia vida de veïnatge. Ara no tenim vida de veïnatge. A vegades, no sabem qui viu a la nostra escala. Abans, la gent del mateix carrer es coneixia. Això encara ho hem viscut, els que tenim cinquanta anys i escaig, encara coneixíem qui vivia al carrer i sabíem les colles que ens movíem pel barri i de quin carrer eren. Els veïns s’ajuntaven en una cruïlla i sense fer cap mena de paper de res aixecaven i cremaven una foguera. Tampoc ha estat un fenomen exclusiu de Barcelona, eh? Això justament ha passat a tot arreu.

Se saben els orígens de la tradició de Sant Joan? Sembla clar que té relació amb el solstici.
— Sí, el solstici d’estiu, com Nadal en té amb el solstici d’hivern. Però els orígens es perden i això és una de les gràcies d’aquesta festa. No tenim un document primer
que ens digui, mira, hi ha això. Hi ha una transmissió oral de la tradició i a partir d’això, en fem interpretacions. Per exemple, les fogueres són un culte solar? La veritat és que jo tampoc no ho tinc clar. La majoria d’antropòlegs parlen d’aquest fet relacionat amb un culte solar. Però, per exemple, la foguera també és la manera més senzilla d’il·luminar un espai, la foguera fa llum en un espai gran on es festeja. Quan parlem de la festa, la foguera transforma l’espai rutinari i el transforma en un espai extraordinari. Després, si fem culte al sol o no, potser ja és més secundari. Nadal també és una festa foguera. Nosaltres n’hem perdut el costum, però encara fem la Fia-Faia a Bagà i a Sant Julià de Sant Cerdanyola i hi ha pobles de l’Empordà o a Vic en què encara s’encenen fogueres la nit de Nadal. Llavors podem dir que les festes s’han cristianitzat, però és que tota la nostra cultura té molt de cultura cristiana. Totes les cultures s’han construït a partir d’una d’anterior, i nosaltres portem aquesta motxilla de cultura cristiana, o també podem dir cultura occidental. Tu vas construint sobre el que trobes, i això és la garantia de fer una construcció sòlida.

Quan les fogueres agafen un sentit nacional, és amb les fogueres patriòtiques?
—Hi ha una èpica verdagueriana, per dir-ho d’alguna manera. Però hi ha un fet concret, que són els focs patriòtics. Quan els militars entren a la redacció de la Veu de Catalunya i del Cu-cut!, Amador Romaní fa una crida a reparar aquesta agressió al país i proposa de reivindicar-nos encenent fogueres als cims. En alguns llocs ja es feia, però ell agafa la idea i diu, fem-ho gran, fem-ho a tot el país. Parlem del 1907. Llavors el bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade du Pont, que tenia relació amb Verdaguer, també fa la crida i encén el foc al cim del Canigó. És el moment en què es recuperava Sant Martí. Un moment d’eclosió. En aquell moment hi ha projectes, com ara el de Carsalade, que volia unir el Tibidabo amb el Canigó mitjançant un raig la nit de Sant Joan.

També hi ha el poema de Maragall.
—Sí, és el que coneixem com “L’himne dels focs”. Hi ha aquesta idea de poder visualitzar el país amb fogueres a dalt dels cims més pròxims als municipis. És a partir de la convocatòria que Maragall fa el poema:

Ja les podeu fer ben altes,
les fogueres aquest any,
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
I en fareu també en la serra
perquè els vegin de més enllà.
Que la terra està revolta
sota els peu dels occitans,
i convé que se’n recordin,
de l’antiga germandat.
D’ençà que fou esquarterada
no s’havia vist pas mai
redreçar-se alhora els trossos,
cadascú pel seu costat.
Miracle! gent d’Occitània
l’esprit d’Oc s’ha despertat!
Tots la passarem en vetlla,
eixa nit de Sant Joan.

I la Flama del Canigó neix d’ací?
—Hi ha gent molt jove de Catalunya Nord, que després seran els artífexs de la Romeria dels Cims, que en acabat s’encavalca amb la Flama del Canigó. Hi ha una manera d’entendre el foc que és important. Són les mateixes persones. Per tant, hi ha, per dir-ho d’alguna manera, una manera d’operar, una manera d’entendre que el foc és important. Aquesta idea de la flama que es desplaça a tots els Països Catalans. Imagina’t la potència que té una flama que baixa d’un cim i que la porta la gent. La potència que té. Ara ens trobem que al País Valencià la prohibeixen. Volen esborrar-la del programa. Això vol dir que molesta. I si molesta és que ho fem bé. M’agradaria que des del Principat hi hagués una actitud molt més bel·ligerant cap a aquests que ho volen prohibir.

Al llibre expliqueu que la Flama del Canigó revitalitza les fogueres.
—Sí, sí, tapa la ferida. Tapa l’hemorràgia o la cicatritza, fins i tot. És a dir, d’alguna manera, tenim unes fogueres que es van perdent i es deixen de fer, sobretot a Barcelona, on és claríssim, i d’alguna manera les que es vinculen a la Flama del Canigó no desapareixen. Aquell element que va néixer com un valor afegit, un element accessori, acaba essent importantíssim perquè les fogueres continuïn vives. Si retrobem la consciència que allò que fem és un acte de resistència, no només com a poble, sinó com a veïnatge. És importantíssim crear llaços de veïnatge perquè els perdem o ja els hem perdut.

A Barcelona, s’ha creat la plataforma Cremem Barcelona i cada any hi ha més fogueres. L’any passat gairebé es va arribar a la trentena.
—Sóc optimista en el sentit que la plataforma Cremem Barcelona ha fet una feina molt important, que va ser proposar un canvi de normativa que ha estat acceptat, quan tothom deia que no s’aconseguiria. La plataforma Cremem Barcelona té una mirada de preservació, divulgació, conservació de fogueres, però des d’un vessant patrimonial. És a dir, considerem que les fogueres a Barcelona són un patrimoni immaterial que no ens podem permetre el luxe de perdre. Hem de treballar amb les entitats que fan revetlla i fer un acompanyament perquè no s’enfonsin en la paperassa. Per exemple, sobre això hi ha un mite. Només s’ha de fer un paper i punt.

També parleu de les falles com una expressió important de la nit de Sant Joan. En feu una guia i tot. Tampoc se’n sap ben bé l’origen?
—Al llibre n’he parlat també per evidenciar que als Països Catalans tenim moltes maneres de celebrar Sant Joan. Per una altra banda, de falles, en trobaràs de molt semblants arreu d’Europa i de l’estat espanyol. La interpretació actual que se’ls dóna és molt solar. Però, en canvi, les documentacions que trobem de falles poden donar una altra interpretació, a mirar-ho d’un altre punt de vista.

Quina interpretació?
—Les tradicions orals que he anat coneixent al voltant de fenòmens semblants al de les falles et parlen que la falla s’usa per fer llum, acompanyar i homenatjar. Per exemple, hi ha documentació del segle XIV que diu que són d’acompanyament i d’homenatge. És a dir, un prohom havia de fer un itinerari, l’acompanyaven amb les falles. A la Fia-Faia de Bagà, que en aquest cas és d’hivern, s’explica que la gent l’encenia per il·luminar el pas dels senyors que anaven a la missa del Gall. Aquesta interpretació és creïble, jo no hi pujo de peus, però sí que ho argumento al llibre per tenir una mirada més oberta del fenomen de les falles, no només del Pirineu, sinó de tot aquest fenomen europeu.

Al País Valencià, hi ha més la tradició de fogueres a prop de la mar i mullar-s’hi els peus.
—Això és molt estès a tot el Mediterrani, però també a l’Atlàntic, per exemple, a Galícia trobes fogueres al costat del mar.

Hem parlat del foc, però també és una nit en què l’aigua és important.
—A cada lloc hi ha costums semblants amb l’aigua: pot ser banyar-se, pot ser posar-hi els peus, pot ser rebolcar-se en camps d’herba quan ja hi ha hagut la rosada… però la idea sempre és la mateixa. L’aigua a la nit de Sant Joan té propietats màgico-religioses i va bé. Tots els antics parlen que prendre els banys de Sant Joan va bé per a la pell i les berrugues.

Us reivindiqueu com a folklorista?
—Durant molts anys la paraula folklorista es va bescantar des de l’acadèmia mateixa però també des d’uns altres àmbits. I penso que hem de reivindicar la figura dels folkloristes perquè són gent que pacientment van deixar escrit allò que nosaltres hem hagut d’anar a buscar per reconstruir-nos culturalment. Gent com Aureli Campany, com Joan Amades, com Violant i Simorra, que es van construir a si mateixos i van ser capaços de fer el que van fer, els hem de reivindicar. Jo també em sento folklorista. No sóc antropòleg, ni etnògraf, però, en canvi, sí que observo el fet gregari de la gent quan fem festa i m’agrada interpretar-ho tot i recollir-ho i comparar-ho.

També us definiu com a animal associatiu.
—La meva acció pública no l’entenc d’un punt de vista individual, normalment tot ho faig des de la mirada associativa, el programa de ràdio, els llibres, les exposicions…

No puc deixar de parlar de Nemesi Solà, que s’ha mort enguany. Té prou reconeixement?
—Aquest Sant Joan serà un Sant Joan en què a partir d’iniciatives molt locals
en Nemesi serà molt recordat. Hi haurà moltes iniciatives. Era una persona que treballava molt des de l’anonimat. Va construir molt des de l’anonimat. Em sembla que a Sant Pere Pescador li dedicaran un carrer. Tot i que aquest any serà recordat, penso que encara falta un pas més. Es mereix un reconeixement, un homenatge o digues-li com vulguis en l’àmbit nacional.

Va ser un dels homes clau també a fer la Flama del Canigó?
—Sí, va ser una de les persones decisives. Encara falta molt per saber la dimensió real del personatge. Hi ha moltes coses que feia que no se saben. Molta gent el coneix pels fets de Núria, que van ser molt espectaculars, però probablement no són els més transcendents de tot el que va fer com a activista. Va estar molt vinculat en les primeres vagues que es van fer i en molts moments clau de la lluita antifranquista.

La Flama del Canigó la va impulsar una teranyina de gent de pedra picada de tot el país?
—Hi ha moltíssima gent que va fer possible la Flama del Canigó, moltíssima. A Catalunya Nord, en Francesc Pujade, en Josep Deloncle, en Gilbert Grau i la seva filla Daniela Grau. A Osona, en Cassany, en Torra, en Valls… I després hi ha gent que s’hi va afegint i es va estenent pertot arreu. A Reus hi ha un enclavament molt important, des d’allà ja se’n va al País Valencià i arriba fins a baix de tot del país. Hi ha propagació molt important i això existeix per la voluntat de gent anònima. La Flama té un pinyol organitzatiu menut, en què hi ha grans entitats –Òmnium Cultural, la FEEC i el TRADICAT a Osona–, però sobretot són petites voluntats de molta gent. La gent anònima en aquest país és molt important. Per exemple, Llum Ferrero i Toni Ayala han estat clau a Barcelona, però també a les rutes de tot el país. Precisament, impulsen un homenatge a Nemesi Solà al barri de la Marina de Barcelona.

[Nota de la redacció: l’autora d’aquesta entrevista també ha escrit el pròleg del llibre La Nit de Sant Joan. Festa, llegat i patrimoni.]

Podeu comprar La Nit de Sant Joan. Festa, llegat i patrimoni d’Amadeu Carbó a la botiga de VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Ajuda VilaWeb