Amadeu Carbó: ‘Aquests set-cents anys, el Corpus sempre ha fet visible el moment històric que es viu’

L’Amadeu Carbó (Barcelona, 1970) es defineix com un animal associatiu i un amant de la cultura popular. Diu que li agrada d’escriure i treballar en el procés de recerca, reflexió i pensament entorn a la festa. Actualment és el coordinador de l’inventari del patrimoni immaterial de l’Arquebisbat de Barcelona i un dels impulsors dels actes commemoratius dels set-cents anys del Corpus de Barcelona, que se celebra des del passat 4 de juny i que durarà fins a finals del 2021. Serà un Corpus singular, perquè se celebrarà a les xarxes amb una programació plena d’activitats per a tots els gustos. Fins i tot presentarà el seu nou llibre: Corpus. La festa de les festes.

—Estem a les portes de celebrar, un any més, la festa del Corpus. Què és, quin significat té?
—La festa del Corpus és, per definició, l’exaltació del Crist Sagramentat a l’Eucaristia, que es posa dins d’una custòdia i surt al carrer en processó. La celebració es crea al segle XIV per oposició a d’altres corrents que negaven la presència de la sang i del cos de Crist a l’Eucaristia. Per tant, neix com una eina de propaganda que pretén de posar en valor aquesta conversió, que es coneix com a transsubstanciació. Per aconseguir-ho, s’agafa aquest model d’entrada triomfant, que la gent del moment entenia molt bé.

—Quina era la funció de la Processó?
—Una de les grandeses del Corpus és que sap fer participar tothom. Hi ha un apartat eucarístic i un altre de cívic molt important. Les processons barroques, després del Concili de Trento (1563), agafen un component de representació social especialment important. Aquest concili despulla les processons d’allò que serien les representacions teatrals. És a dir, ho endreça tot un altre cop i replanteja totes aquelles manifestacions que no considera adients pels temps que corren. És en aquest moment quan comencen a guanyar pes les corporacions i els gremis, que es disposen linealment al llarg de la processó, comunicant una jerarquia, una societat perfectament endreçada. És a dir, els menys influents van davant i, a mesura que s’és més a prop de la Custòdia, la gent guanya importància. Per exemple, hi ha anotacions on es diu que a davant hi anaven els pobres, els orfes, els esgarrats, els cecs… I això, que ara ens sembla molt fort, també diu molt de la societat del moment. És una lectura complexa, però només cal imaginar-se societats del món on possiblement no els tindrien en compte per desfilar. I és molt curiós que la graduació de menys a més acabi amb la Custòdia, que a Barcelona està ornamentada amb pedres precioses però, en el fons, és un tros de pa. Dintre del pensament simbòlic, això em fa reflexionar molt.

—Després de set segles ha canviat molt la desfilada. Com era inicialment?
—Set-cents anys donen per molt. I la Processó de Corpus sempre ha fet visible el moment històric que es viu. Als segles XIV i XV, la processó encara té un aire molt catequètic. Les representacions parateatrals i els entremesos hi tenen molt de pes. Al segle XVI, com ja hem explicat, les processons es despullen d’aquestes representacions litúrgiques i guanya força la representació civil, política i social amb els gremis, les confraries, les ordres religioses, l’Ajuntament… i és quan hi ha més conflictivitat de representació. Com que qui va darrera és més important, els gremis havien de fer valer el lloc que consideraven legítim per antiguitat i poder a la ciutat. A vegades hi havia grans conflictes entre la gent que arribaven a les mans i, fins i tot, alguna ganivetada. Quan s’arribava a un acord, en alguns casos es decidia que els dos gremis o ordres religioses desfilessin a la mateixa alçada i que cada any s’alternarien la posició a la dreta o a l’esquerra. Perquè, tot i que pot semblar mentida, qui va a la dreta és més important que qui va a l’esquerra.

—Al segle XVIII els entremesos deixen de sortir. Com va anar?
—Sí. Al llarg del segle XVIII arriben les grans prohibicions, que sovint s’entenen com que el rei perseguia els entremesos. Realment no era així. La prohibició no era culpa del rei, que era un Borbó, ni era un càstig perquè fóssim catalans perquè aquestes reials cèdules eren per a tota la península. De fet, aquestes prohibicions van ser fruit d’una nova manera d’entendre el món: la Il·lustració, que considerava que els entremesos eren tronats i fora de lloc. Les figures van sobreviure perquè el poble les va mantenir vives, perquè els pobres no van cedir a la Il·lustració. Això també passa ara, sempre hi ha hagut aquest divorci entre la gent que som normals i els qui són privilegiats.

—I ja al segle XIX, com va evolucionar la festa?
—Al XIX, la Guerra del Francès va ser una entrada de pensament il·lustrat i va tallar les ales al Corpus, i es va contenir la processó a prop de la Catedral. De fet, amb la Restauració veurem que el Corpus té una altra florida ja que servia de justificació dels valors d’aquella societat tremendament estamental. Amb la Industrialització, el Corpus comença a deixar de tenir un interès popular perquè se celebren les primeres festes majors. Al segle XX hi ha anys en els quals no es pot celebrar degut a moviments revolucionaris. De fet, és veritat que probablement l’església no havia estat a l’alçada de les diferents circumstàncies, però la persecució religiosa hi va ser, i la crema d’esglésies, també. Per tant, com que la gent que sortia a la processó s’hi jugava la pell, a principis dels anys trenta es va passar a fer la desfilada per l’interior de les esglésies. Llavors arribà l’època franquista, que va aprofitar l’eina de propaganda que és la processó per promoure el nacionalcatolicisme més feixista. Són aquelles processons casposes amb gent vestida de falangista i homes molt perillosos que s’exhibien públicament, alguns dels quals tenien crims contra la humanitat sobre les espatlles.

—Com ens ha arribat fins avui?
—El Concili Vaticà II, va obrir les finestres de l’església i hi deixà entrar aire fresc. Les processons es van deixar de celebrar fora de les esglésies i passaren a ser més modestes. Però a Barcelona la processó va sobreviure uns anys gràcies al Franquisme, i no és fins al 1979 que es va deixar de fer, coincidint amb els ajuntaments democràtics. En aquest procés de transició es fa una renovació i reinvenció de les festes, que ara segurament faríem totalment diferent. Veníem d’un Franquisme que ens va tocar molt el crostó en l’àmbit de la identitat i, un cop acabat, les associacions, ateneus, entitats… van començar a incidir en totes les capes de la societat. Festivament parlant, vam fer un procés de recuperació, que jo en diria invenció, perquè en molts llocs no es conservava res. De fet, ni els nostres avis havien arribat a veure el bestiari, per exemple. A Barcelona, el 1992 es va tornar a fer una Processó de Corpus i es va fer aquesta gran invenció que és el Seguici Popular. De fet, hi ha qui actualment diu que es fan dues processons, però això és absurd. De processó només n’hi ha una, que té dos grans blocs. El primer, amb el Seguici Popular i més elements de cultura popular, i el segon, amb els fidels, que lliurement creuen amb un Crist Sagramentat, que forma part de la seva fe. I és una gran festa, pels uns i pels altres. I això no és un invent d’ara: al segle XVIII ja s’acordà que hi hauria separació entre aquests dos grans blocs.

—Precisament aquesta setmana hem celebrat el Dia de l’Associacionisme Cultural, i hi ha qui relaciona directament els gremis amb les associacions actuals. Què ens en podeu dir?
—Doncs que és ben cert. Aquesta idea d’organitzacions que actuïn com unes eines potents de canvi i transformació social és antiga. Ja la trobem en les arrels més fondes de gremis i confraries, que pretenien d’agrupar-se per millorar l’entorn i ajudar-se mútuament. Per una altra banda, és de manual que les associacions són veritables gresols de democràcia, alguns les anomenen com escoles de democràcia, tot i que a mi no m’agrada aquesta idea d’escola. Entenc que en les nostres organitzacions la democràcia i la participació formen part de l’ADN i, per tant, han de ser estructurals i vivencials, no pas d’aprenentatge. És, en les associacions, si ho fem bé, on podem viure i tenir experiències democràtiques intenses, de les de debò.

—Aquest 2020 la processó de Barcelona arriba als set-cents anys d’història. Què en destacaríeu de la seva rellevància al país?
—Per començar, crec que és important posar en valor que nosaltres hem trobat el pregó de l’any 1320. Hi ha més poblacions que diuen que també celebren anys, però no tenen cap document de l’època que ho avali. I precisament la importància del Corpus barceloní ve donada perquè és molt prematur. Duran i Sanpere diu que és la segona ciutat del món cristià que s’afegeix a fer la processó. No sé si va ser així però hem de considerar que el Corpus neix pensat per a ser una celebració urbana i de ciutat rica i potent, perquè celebrar-lo era caríssim. A la ciutat li costava un dineral. Per tant, jo poso en dubte que determinades poblacions tinguessin una processó de Corpus o un gegant abans que Barcelona. De fet, el primer que ens vam proposar de fer l’equip impulsor del set-centè aniversari va ser aconseguir aquesta partida de naixement, aquest primer document. Sabíem que existia però no on es trobava actualment. I el vam trobar.

—I a partir d’aquí va ser un model exportat a més viles i ciutats, oi?
—Sí. Barcelona, com a capital que és, va fer d’altaveu d’una manera concreta de celebrar les festes. I així ha sigut en més fenòmens contemporanis com el Correfoc. Penso que els barcelonins hem de reivindicar aquest paper que hem exercit històricament i contemporània. I del Corpus en neix un model i una manera d’entendre la festa. Quan anem a un seguici d’autoritats de qualsevol població, podem dir que la seva arrel és a la processó de Corpus i aquesta és una de les grans aportacions de la festa. Una altra aportació seria el propi ordre de la desfilada, perquè molts dels protocols civils que avui dia es practiquen (amb consellers, regidors…) tenen origen en les graduacions d’autoritats del Corpus. Que es feien en més ocasions? Sí, però la graduació del Corpus quedava escrita i, per tant, era més important.

—Sovint es parla dels orígens i significats de l’ou com balla. Quins serien?
—Si a la gent li demanes una icona de Barcelona, sovint et diran la Sagrada Família, però per a mi seria l’ou com balla. I del seu origen se’n diu de tot. Hi ha qui explica que en temps primaveral l’ou és una cèl·lula a la qual dóna vida el raig d’aigua. I això ens remet a una idea de fertilitat, de fecundació, de resurrecció de la vida… Jo penso que és més simple: que és un joc i que amb el temps li hem donat significats. I n’hi ha una que s’adequa molt a allò que és el Corpus, que és que l’ou com balla és la representació vegetal de l’Hòstia Sagrada dins la Custòdia. En aquest sentit hi tindríem el templet, endreçat amb flors; el raig d’aigua que eleva l’ou, que amb el seu moviment sembla esfèric; i les cireres que el recullen, que representarien una custòdia amb pedres precioses. Quant a la seva a antiguitat, Ramon Nonat Comas diu a les seves notes que hi ha una anotació als llibres de la Sagristia de la Catedral on hi diu que al segle XV es van pagar uns diners per endreçar el brollador del Claustre i comprar una partida d’ous.

—Enguany el Corpus s’haurà de celebrar telemàticament. Creieu que les noves tecnologies reemplaçaran la festa vivencial?
—No. Les noves tecnologies ens ajudaran a fer arribar la festa a més gent, però no reemplaçaran el fet de trobar-nos abans de la festa i abraçar-nos. No se substituirà la festa comunitària, però sí que s’integrarà més gent a la festa. Per exemple, l’any passat a la Patum hi vaig veure gent que connectava amb el seu mòbil amb algú que era d’Erasmus. No ens n’adonem però avui dia trenquem la dimensió comunitària i l’ampliem més enllà del contacte físic. Les noves tecnologies no substituiran res, però sí que passaran a sumar, com una eina més, que ens aportarà més gent a la festa.

—De fet, a Barcelona hi ha més de cinquanta activitats programades fins el dia 14. Vosaltres heu participat en la confecció d’un nou format televisiu: TVCorpus Butxaca. Com s’ha gestat?
—Això és un procés que comença amb el confinament. El 13 de març neix el Virus Popular, un camp d’experimentació on fem entrevistes. Després d’aquesta experiència, les institucions encarreguen de fer una TVCorpus Butxaca i fer viral la celebració. Aquesta proposta és entomada pels membres del Virus Popular que s’hi dedicaven professionalment. Paral·lelament, el confinament va generar que la Catedral de Barcelona fes l’exercici de posar en ordre tot allò que crèiem que podíem fer per l’aniversari i, de seguida, hi va haver una resposta positiva per part de tothom qui hi està implicat: Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya, la Casa dels Entremesos, Catifaires de Gràcia, Federació de Catifaires de Catalunya, Campaners del Pi, Geganters del Pi… i, de fet, hi ha pogut participar tothom qui ho ha volgut. I jo espero i desitjo que aquest model de programació hagi vingut per quedar-se. És a dir, que el Corpus barceloní no tan sols contingui allò que és essencial: la processó, el seguici, els ous com balla i les catifes, sinó que l’acabem visualitzant com una gran setmana cultural de primer ordre amb un tall molt barceloní.

—Què en destacaríeu, de la programació?
—Probablement, l’equilibri. Hi trobem des d’activitats molt senzilles però que són molt importants, com pot ser un retallable, fins a activitats molt més científiques, com les conferències que hem programat a l’església Arxidiocesana de Barcelona. Aquestes xerrades tenen un contingut cultural molt potent. Això està molt compensat amb activitats civils com l’ou com balla del pati de l’antic Hospital (actualment Rubió i Lluch) i les rutes guiades virtuals que fa l’associació Joan Amades. Tampoc no ens hem d’oblidar de l’acte central, que és la processó. I aquest equilibri perquè tothom tingui el seu lloc a la programació és el gran repte d’aquest Corpus. També vull destacar que, tot i que no fem el Corpus com voldríem, aquestes activitats d’enguany són una oportunitat per a explicar-nos. El ciutadà del carrer no sap què és el Corpus i aquesta és una gran oportunitat perquè puguem facilitar els elements per tal que la ciutadania entengui que és davant d’un patrimoni immaterial que defineix molt bé la ciutat de Barcelona. Si aconseguim això, voldrà dir que ho hem fet bé. També és veritat que la proposta del Corpus de Barcelona és agosarada i, per tant, té riscs. Qui no pren riscs és qui no farà res, qui no s’equivocarà mai, però probablement no evolucionarà. Aquí hem sigut valents perquè fem una festa contemporània que toca temes de fa set-cents anys.

—Precisament ara surt al carrer el vostre llibre Corpus. La festa de les festes, d’edicions Morera. Què hi podem trobar?
—Crec que és un llibre honest, un llibre fresc i volgudament incomplert. Per què? Doncs perquè m’he centrat en aquelles documentacions que jo he considerat essencials per a explicar què és el Corpus a la ciutat de Barcelona. Això què vol dir? Que fem una mirada profunda? No, no la fem. Fem és un viatge documental que aporta criteris i coneixements perquè cadascú es faci un discurs propi sobre el Corpus. En aquest cas, el nou llibre és un treball que beu d’un llibre anterior que vaig escriure fa vint-i-tres anys. Tot i que el contingut era vàlid, no em vaig reconèixer en el text. Per tant, he agafat aquelles fonts documentals que havia seleccionat al seu moment, les he ampliades i les he revisades. I he fet un text completament renovat amb una estructura diferent, que et remet constantment a les documentacions de l’annex. Si vols llegir-les, ho pots fer, però si no, pots continuar llegint el llibre d’una tirada. I aporta criteris per a entendre la festa i vol ser una eina accessible a tothom: de lectura fàcil i a un preu popular. Crec que és important de fer publicacions de caire humil, molt rigoroses i molt ben treballades editorialment, però que tinguin un preu assequible per a tothom. I edicions Morera ja ho té, això. En Norbert Tomàs, l’editor, mima i fa molt bé el seu producte. Cada gravat i il·lustració té un perquè, no hi ha res a l’atzar.

—Per acabar, ens podríeu destacar tres Corpus dels Països Catalans?
—I tant. Començaria pel de Capellades. Allà el Corpus està lligat a les festes de l’octava i se celebren les festes del carrer, que són molt vives. En segon lloc, qualsevol població on fan catifes, on el Corpus és una gran eina de participació i de cohesió social. Podem parlar de la Garriga, Pineda i Sitges, per exemple. I un tercer seria el Corpus de Solsona. Per què? Perquè segueix el model de processó barroca i perquè els elements que hi participen han tingut una continuïtat en el temps. De fet, trobo molt interessant que tant el Corpus com la Festa Major del Claustre de Solsona justifiquin el Carnaval. I això tanca el cercle festiu d’una manera sublim.