28.03.2016 - 22:00
|
Actualització: 28.03.2016 - 23:53
Avui fa una setmana, a primera hora del matí, dues bombes esclataven a l’aeroport de Zaventem, a Brussel·les. Després una altra explotava al metro, a la zona de la institucions europees. Entre totes dues van fer 35 morts i centenars de ferits. La capital de la Unió començava a viure una anormalitat que encara no s’ha acabat. Les últimes notícies diuen que, anant molt bé, l’aeroport obrirà demà i el debat per les deficiències de seguretat de l’estat belga és a la boca de tothom.
A Brussel·les hi ha la delegació de la Generalitat de Catalunya més gran i amb més recursos de les set que funcionen ara mateix, només a una parada de metro de l’estació on va esclatar l’artefacte. Per això, la delegació del govern davant la Unió Europea va esdevenir protagonista molt activa dels fets de la setmana passada. De tot plegat, en parlem amb Amadeu Altafaj, el representant permanent del govern davant les institucions europees.
—Com vàreu viure els fets d’avui fa una setmana?
—A molta gent ens van agafar anant cap a la feina. La meva primera reacció va ser fer servir el Twitter per enviar els primers consells de seguretat bàsica, demanar a la gent que evités les aglomeracions, que no viatgés, totes aquestes coses. Després, quan vaig arribar a la delegació, la cosa més important era veure si hi era tothom o si algú havia estat víctima de l’atemptat del metro, perquè l’estació on va esclatar la bomba és molt a prop. De seguida em vaig coordinar amb el president Puigdemont i el conseller Romeva i vam decidir que tots els treballadors de la delegació havien de deixar les feines que feien i abocar-se en l’assistència als catalans que vivien aquella situació.
—Vàreu atendre molta gent?
—Dimarts ens vàrem fer càrrec de 130 situacions diferents. De tota mena. Gent que havia quedat atrapada en l’aeroport o en algun centre d’acollida, familiars que des de Catalunya no trobaven alguna persona, gent que s’havia quedat sense poder viatjar…
—Quina era la línia d’acció prioritària?
—Calia reaccionar en diversos fronts. Havíem de saber si hi havia cap català entre els ferits o morts, havíem de mirar de resoldre problemes logístics de tota mena, gent que no sabia on anar a dormir, que no podia viatjar. La xarxa de mòbils es va saturar i això va complicar molt les coses. Es va viure una espiral d’angoixa que intentàvem combatre des de les xarxes socials.
—Sabíeu quants catalans hi havia implicats?
—No. Vam haver d’anar fent bases de dades amb noms, telèfons; intentar saber on era cadascú; relacionar gent… Vàrem acudir als centres d’acollida a Zaventem, a Lovaina…
—Arran de la reacció deficient de les companyies aèries vàreu buscar autobusos. En vam parlar en un article de VilaWeb…
—Hi havia gent que havia d’anar a Catalunya i no sabia com fer-ho. Les companyies aèries no donaven cap resposta consistent. Vueling, per exemple, només té una persona a Bèlgica i és un comercial. Era impossible. En un moment determinat vaig demanar al conseller Romeva i al president Puigdemont si seria possible de trobar algun autobús català a prop per a traslladar a Catalunya almenys els qui tenien més urgències. Sé que el conseller Rull i el director general de Mobilitat van fer gestions en les empreses catalanes de transport fins que van localitzar-ne un. Gràcies a això, dimecres a quarts de deu del matí aplegàvem quaranta-vuit persones a Zaventem, Lovaina i Brussel·les i podien emprendre el viatge.
—Com estaven aquesta gent?
—Físicament bé, però és evident que acabaven de passar una situació molt complicada i això els havia marcat. Jo vaig visitar dimarts al vespre el grup de catalans que havien viscut l’atemptat a l’aeroport. Eren en un centre d’acollida a Zaventem, que, com és fàcil d’imaginar, era correcte però no era el que calia. Jo era la primera persona que veien que tenia alguna responsabilitat. L’ambaixada espanyola no havia aparegut ni tampoc no ningú de Vueling. Vam insistir amb la companyia aèria perquè els drets del passatger aeri fossin respectats…
—Aquests drets es poden aplicar quan hi ha un atemptat com aquest?
—La legislació ho preveu així. Els drets dels passatgers aeris es mantenen fins i tot en casos d’atemptat. Tenen dret a pernoctació, a una certa manutenció i a ser recol·locats tan de pressa com sigui possible en un altre avió.
—Durant aquelles hores Twitter va ser un instrument molt important per a la delegació.
—Sí. Amb els problemes que tenia la xarxa telefònica, Twitter va ser un gran instrument per a explicar coses, donar informació bàsica i fins i tot per a contactar personalment amb gent.
—La delegació no és una ambaixada en el sentit formal del terme, però aquesta vegada s’hi assemblava més que mai…
—No tenim estatus diplomàtic i no tenim ni tan sols el cens dels catalans que viuen a Brussel·les. Per tant, no podem oferir serveis consulars. Però hi ha moltes coses que sí que podem fer i que hem fet amb un gran ànim de servei als ciutadans. Ho hem demostrat a Brussel·les i també ho van demostrar les delegacions de París i Berlín en el cas Germanwings. La llei d’acció exterior deixa clar que les delegacions són també un suport als ciutadans de Catalunya i que aquest suport ha d’arribar tan lluny com sigui possible. La Generalitat ha de defensar els ciutadans de Catalunya també a l’exterior.
—Com va ser la relació amb l’ambaixada d’Espanya?
—Quaranta-vuit hores després dels atemptats, el consolat espanyol encara no ens sabia dir si algun dels ferits tenia residència a Catalunya. De fet, vam saber que un noi català era ferit, però a través de la família. Després sí que ens van informar des de Madrid, via Barcelona, que hi havia una altra persona hospitalitzada.
—No ho sabien dir o no ho volien dir?
—Jo això no puc saber-ho.
—Fa molts anys que viviu a Brussel·les…
—Vint-i-un anys ja!
—Creieu que canviarà res després d’això que ha passat? Hi ha aquesta percepció que la descoordinació policíaca és tan gran.
—És més que una percepció. És una evidència. I aquí la gent té molta por. Després dels atemptats de París la gent va veure clar que l’organització, el tràfic d’armes i tot, tenia origen a Bèlgica. I ara passa això en una ciutat que acull els organismes de la Unió Europea però també l’OTAN. Els nord-americans s’han queixat de la manca de col·laboració de la policia belga. És evident que les coses han de canviar. Cal una reforma profunda, sens dubte.
