Amadeu Altafaj: ‘Els catalans hem de vigilar de no ser moneda de canvi amb Gibraltar’

Les reaccions internacionals al procés d’independència de Catalunya arribaran abans de les capitals dels estats membres que no de les institucions europees. Ho diu el representant del govern de la Generalitat davant la UE, Amadeu Altafaj, que explica en aquesta entrevista que l’interès  de partits polítics, parlaments i ambaixadors de diversos països europeus a Madrid ha anat creixent i han anat interpel·lant les autoritats catalanes sobre el procés cap al referèndum. Perquè el ‘referèndum o referèndum’ ha arrelat internacionalment. El referèndum català és a l’agenda, diu Altafaj. I indica un element de gran importància: la perplexitat creixent sobre com ha gestionat el govern espanyol el conflicte.

—Quin impacte pot tenir el Brexit en el procés a Catalunya?
—És l’enèsima confirmació que les tensions que hi ha entre el Regne Unit i Escòcia i les que hi ha entre Catalunya i l’estat espanyol haurien de trobar una sortida per mitjà del diàleg polític. El Brexit és una demostració que la UE ha d’encarar canvis geopolítics molt profunds i que ho fa sempre seguint uns mètodes basats en el diàleg polític. A ningú no se li va acudir de consultar el tribunal de justícia de les comunitats europees per veure què s’havia de fer i com s’havia d’interpretar l’article 50.

—La topada amb Espanya per Gibraltar pot fer que el Regne Unit vegi amb més simpatia el procés català?
—Crec que el Regne Unit té molts problemes, ara, començant pel Brexit. El cas català pot ser una variable més, i alguns poden estar temptats –i ja ho hem vist aquests dies– de fer servir la variable de Catalunya per a contestar les provocacions espanyoles sobre Gibraltar. Els catalans hem de ser especialment curosos de no ser utilitzats com a moneda de canvi. Això ja ha passat segles enrere en la història de Catalunya.

—No pot ser positiu?
—El context del Brexit pot tenir avantatges si el sabem aprofitar, perquè posa el cas català en una posició més visible i rellevant. Ens acostem una mica al context de la tardor del 2014, quan es va fer el primer referèndum escocès i quan la consulta catalana va entrar en la fase final. I cal aprofitar aquesta situació per sensibilitzar les capitals europees i les institucions de la UE que sempre és millor tractar de les qüestions a temps i no quan ja hi ha hagut una trencadissa.

—Sempre hem vist Escòcia com un possible precedent, però ara, amb el referèndum, el precedent pot ser Catalunya. El Regne Unit ens pot veure per això com un problema?
—El govern escocès ja ha deixat ben clar que no exclou la possibilitat d’un referèndum unilateral si persisteix l’oposició de la primera ministra britànica. No han esperat que hi hagués el referèndum català del setembre. Hi pot haver una interacció important, però que des de Catalunya no se’ns vegi com una pilota que va d’una teulada a una altra. És important que mantinguem la previsibilitat en els nostres actes: mantenir els calendaris, les ofertes de diàleg que s’han fet malgrat haver arribat al final del carrer. Però a escala europea no som pas al final del carrer.

—I com ens veuen a Europa ara?
—Veiem que hi ha una sensibilitat que es fa més palesa amb els intercanvis que tenim sobretot amb els ambaixadors estrangers a Madrid, i també en contactes que tenim amb parlaments nacionals. Clarament hi ha hagut un creixement exponencial d’aquests contactes. I fins tot ha passat al parlament europeu, que és un dels terrenys més difícils. Cada vegada hi ha més interès a fer-se una idea de què pot passar, no solament tenint en compte la versió del govern espanyol, que s’ha comprovat que no és fiable, sinó també amb les autoritats catalanes.

—Hi ha més sensibilitat ara a Europa per a saber què farà el govern amb el referèndum?
—En termes d’agenda setting polític, des de final de l’any passat i aquest començament d’any han estat crucial. El missatge de referèndum o referèndum ha arrelat. Ho hem vist en els informes que fan les grans agències de comunicació, els setmanaris internacionals de referència, les institucions financeres internacionals, també del sector privat, que en els seus calendaris, en els esdeveniments decisius del 2017, la gran majoria hi tenen el referèndum català. S’ha aconseguit una cosa molt important: l’existència política, que s’ha consolidat, i la gairebé certesa que hi haurà referèndum.

—Una altra cosa és saber amb quines condicions es farà el referèndum.
—Sí, però la determinació que el poble de Catalunya serà consultat en circumstàncies de tensió ambiental important per la pressió de l’estat espanyol l’ha assumida un gran nombre d’actors públics i privats en l’àmbit internacional.

—Sembla que el Brexit ha consolidat el fet que les capitals prenen més importància que no la Unió. Això ens afavoreix? És més fàcil de parlar amb les capitals que no amb Brussel·les…
—Sens dubte. Però la gent no té aquesta percepció; té la UE una mica mitificada, per bé i per mal. Al capdavall, la UE continua essent un grup privat d’estats essencialment. I es nota molt, quan hi ha tensions, que el primer reflex és intergovernamental; s’ha vist amb la crisi dels refugiats, i ho veurem amb el Brexit quan la negociació s’engegui.

—En relació amb la qüestió catalana, la Comissió podria prendre una posició difícil de tombar, i en les capitals la unanimitat és descartable; ni a favor de Catalunya ni en contra. Hi haurà debat.
—Una raó de més per a la Comissió de no entrar en aquestes aigües tèrboles. Seria la primera que rebria. Una Comissió que es troba contra les cordes per l’austeritat, el Brèxit, la crisi dels refugiats…, la darrera cosa que vol és entrar en una picabaralla on seria la primera víctima col·lateral.

—Per tant, els catalans haurien de presentar la batalla en els vint-i-set governs…
—A les capitals. Ho veiem també en les reaccions que tenim en la nostra acció exterior. Els resultats més visibles són no tant en governs, que els és més difícil de prendre posició, sinó en parlaments nacionals i partits polítics. Cada setmana gairebé tenim una notícia de noves adhesions. Hem vist Die Linke, però en els parlaments nacionals hi ha el danès, el suís, a Irlanda, a Westminster recentment… El president Puigdemont ha anat als EUA i no ha tingut cap problema a entrevistar-se amb la persona que presideix el subcomitè d’Afers Europeus al Congrés… I n’hi ha més, que no surten als mitjans de comunicació perquè se’ns demana una certa discreció.

—El diàleg és fluid?
—Sobretot des d’aquest darrer any; amb l’etapa tan incerta de desgovern a Madrid va començar un procés d’inquietud i de cerca de fonts d’informació més àmplies que ens ha portat on som avui, en un diàleg molt fluid amb interlocutors d’Europa i de fora d’Europa.

—El govern espanyol és vist com un factor de risc per a l’estabilitat a Brussel·les?
—Sí. Crea perplexitat que no hi hagi una presa de control polític amb Catalunya. Els costa d’entendre que un govern amb majoria absoluta, que hauria pogut oferir compromisos sectorials i que objectivament el 2012 podia reprendre el control de la situació, no ho fes. I ara això ja no és realista. A fora els costa d’entendre com, tenint totes les eines a l’abast i un cert confort polític, el govern espanyol no hagi estat capaç de gestionar-ho políticament i hagi recorregut a qualsevol altre mitjà tret del diàleg polític: els tribunals, la guerra bruta, els cossos de seguretat de l’estat, la premsa amb els nivells deontològics més baixos…. fins i tot el bullying polític en política exterior, amb els països més vulnerables.

—La UE es pronunciarà si l’estat espanyol intervé Catalunya?
—Les reaccions vindran abans de les capitals dels estats membres que no de les institucions europees, i abans dels parlaments i partits polítics que no dels governs. Els governs comencen a desenvolupar les actuacions d’una manera més discreta, amb preguntes cada vegada més explícites i insistents sobre els diversos membres del govern espanyol. Cada vegada es fan més preguntes i cada vegada són més directes. Privadament. Però arribarà un moment que davant d’una situació que pot implicar un risc d’inestabilitat política i fins i tot riscs financers per a empreses dels nostres socis europeus, per a inversors, per a ciutadans d’aquest països, la pressió augmentarà i serà com més anirà més visible.

—Quins són els països que veuen amb més bons ulls el procés català?
—Ho podríem dir, però no ho diem gaire. No en una entrevista. És cert que hi ha un bon nombre d’estats de la UE que per la seva història però també per la qualitat de les seves democràcies s’interroguen, expressen perplexitat perquè això no es gestiona amb la política sinó amb la justícia.

—I alguns d’aquests països són víctimes d’aquest assetjament polític que comentàveu…
—En el cas dels països bàltics és evident. Un exemple és el que va passar a l’ex-primer ministre de Letònia, Drombovskis; l’operació matussera que se li va muntar amb un fals informe policíac que va acabar al setmanari Interviú. I això per exercir-li una pressió inacceptable. Aquests països viuen sota una amenaça certa de Rússia, i la protecció que l’OTAN els ofereix ha estat aprofitada per l’estat espanyol per ser-hi més present i per tenir un altre element a l’hora de fer palanca i evitar aquests possibles pronunciaments positius.

—Margallo parlava dels favors que deu Espanya. Sabeu a quins favors es referia?
—Això que deia Margallo era una cosa que ens trobàvem en el nostre dia a dia en l’acció exterior; en reunions que teníem tancades i vint-i-quatre hores abans saltaven sense cap explicació lògica; en actes convocats que es desconvoquen… Però és bo que els nostres interlocutors en tinguin confirmació de qui era el cap de la diplomàcia espanyola; confirma que utilitzava tot l’aparell diplomàtic de l’estat espanyol, el centenar d’ambaixades, per boicotar l’acció exterior d’una comunitat autònoma espanyola que, segons la constitució i el TC, pot tenir relacions exteriors i representació a l’exterior. Hi ha preguntes a fer al senyor Margallo i al seu successor, però també els parlamentaris d’aquests països haurien de demanar a quins compromisos van arribar amb el senyor Margallo a esquena dels parlaments respectius. I no són tan sols els països bàltics, sinó més països fora de la UE.

—Teniu constància de reaccions de més països molests pel que va dir Margallo?
—Ens consta. Aquest episodi demostra per què el canvi de Margallo per Dastis era un element cabdal: el canvi d’un polític difícil de controlar, fins i tot per la Moncloa, per un diplomàtic. Un diplomàtic segueix instruccions; no fa política en el sentit creatiu de l’acció política. Dastis és un bon diplomàtic, lleial i relativament eficaç. Garanteix que la política exterior es dissenya a la Moncloa i no al Ministeri d’Afers Estrangers. Dit això, el vaixell fa aigües en afers com el de Gibraltar i el Brexit, en què les pulsions d’alguns alts càrrecs i eurodiputats del PP defugen aquest control.

—Malgrat les sortides de to, la diplomàcia espanyola ha estat efectiva? Us ha tancat gaire portes?
—Al final no les tanca. De vegades fins i tot ens serveix de prova material d’allò que explicarem als llocs. Un exemple: l’acte del parlament europeu. El fet que es posi per escrit en un correu electrònic la petició als diputats del PP europeu per part del PP espanyol perquè no vagin a un acte del seu parlament és una demostració del que el president, Romeva i Junqueras van explicar aquell dia. És a dir, és inconcebible per a una democràcia de la UE que a un diputat li prohibeixin d’anar a escoltar un polític elegit democràticament d’un estat membre. Això no tan sols es fa, sinó que es posa per escrit i es distribueix. És cert que hi ha obstacles i que hi ha diputats que van deixar de venir a aquella conferència per no tenir problemes, però van enviar-hi els seus assistents i van estar encantats d’haver rebut els texts traduïts a diversos idiomes l’endemà de la conferència. Crec que aquestes actuacions són contraproduents per a qui les inspira.

—Espanya té més maneres d’actuar, i té alts funcionaris en llocs estratègics de les institucions europees.
—Els funcionaris europeus, i parlo amb coneixement de causa perquè hi vaig ser deu anys, han de servir l’interès general europeu. Dit això, fins i tot a la Comissió Europea hi ha molts funcionaris que no tan sols creuen sinó que exerceixen el fet que es tracta d’un club d’estats. I alguns amb un excés de zel, en el cas dels funcionaris espanyols. No solament a la Comissió, sinó al Parlament Europeu. Hi ha actuacions que no cal que siguin inspirades des de Madrid sinó que alguns funcionaris espanyols, per fer mèrits o perquè hi creuen, hi contribueixen activament dissuadint o fins i tot espantant responsables polítics de les institucions europees per mantenir una reunió o una altra. El fet que el president Juncker avui encara no s’hagi reunit amb el president de la Generalitat demostra fins a quin punt és fràgil la Comissió Europea.