Sammy Smooha, un sociòleg israelià reconegut per la recerca en l’àmbit de les relacions ètniques i la convivència entre grups majoritaris i minoritaris, és valorat pel seu treball sobre el concepte de “democràcia ètnica“. Aquest concepte descriu una classe de sistema polític en què un grup ètnic dominant té el poder polític i social, però alhora manté un marc aparentment democràtic que garanteix certs drets individuals i col·lectius a les minories.

En el cas concret d’Israel, Smooha fa servir aquest concepte per explicar la realitat del seu país com una societat on el grup jueu és dominant i la minoria àrab amb ciutadania israeliana –els àrabs dels territoris ocupats són tota una altra cosa– gaudeixen de drets civils i polítics formals, però sempre amb limitacions significatives quant a la influència real en el sistema polític.

Tot i que les institucions democràtiques existeixen, i les minories tenen el dret de votar i de participar en la política, la realitat és que hi ha barreres quotidianes que els impedeixen sempre d’arribar a la plena igualtat. En una democràcia ètnica, les minories poden defensar allò que vulguen, mentre no proven de posar-ho en pràctica.

D’acord amb aquest esquema, no són perseguits necessàriament i en tot moment tots els ciutadans que pertanyen a una minoria nacional, però en canvi tots els membres d’una minoria nacional saben que són sospitosos d’una manera especial i que seran tractats de manera discriminatòria en cas que els passe res. Tan sols pel fet que no pertanyen a la “nació central”, a aquella que monopolitza el control de l’estat, la nació “jueva” en el cas d’Israel –i ja em perdonareu la inexactitud de la definició–, l’espanyola en el nostre cas.

Això, a efectes pràctics, vol dir que la mateixa baralla de bar t’envia a la presó durant molts anys si passa a Altsasu i ets basc o ni tan sols hi intervé la policia si passa a Madrid i els participants són espanyols. O que la mateixa policia et pega violentament si intentes de votar l’autodeterminació a Catalunya, encara que això siga legal, però no et pega i et deixa fer si ets un nacionalista espanyol, et comportes com et comportes. Perquè una democràcia ètnica implica que el capteniment de l’estat és diferent no pels fets que s’esdevenen, sinó per la condició nacional, ètnica, de grup, dels individus concernits.

I ahir en vam tenir una prova més, i nova. I escandalosa. Un dirigent de l’extrema dreta espanyola que respon al nom d’Alvise i és eurodiputat es va allotjar en un hotel rural de Madrid. Això va fer saltar una alarma policíaca, perquè és perseguit per diversos crims. La Guàrdia Civil espanyola s’hi va adreçar immediatament i va intentar de detenir-los. Però en eixe moment Alvise va ensenyar la seua acreditació d’eurodiputat i la policia espanyola va fer un pas enrere i el va deixar en llibertat. L’explicació? Té immunitat com a diputat europeu.

El cas no tindria gran cosa de sorprenent si no fos pel contrast amb allò que va passar a Clara Ponsatí, aleshores també eurodiputada, detinguda per la policia a Barcelona el 28 de març de 2023. Ponsatí, igual que el tal Alvise, també va ensenyar l’acreditació, però això en el seu cas no va evitar-li la detenció.

Exasperant? Bé, és una manera de veure-ho. N’estem ben farts, sí.

Però l’altra manera de veure-ho és llegir Smooha. Ell explica amb pèls i senyals fins a quin punt aquest model és en realitat una font permanent d’inestabilitat i, per tant, encara que semble contradictori, un perill immens per al grup ètnic dominant, perquè està obligat a mantenir una tensió insuportable entre els principis democràtics i la supremacia ètnica del seu grup. Cosa que origina tensions creixents, fa impossible la cohesió social, lleva legitimitat al sistema i acaba sempre –i sempre vol dir sempre– en una transformació autoritària del poder ètnicament dominant i en una crisi impossible de gestionar políticament. I no cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Heus ací què passa en el país que ell ha estudiat més i el que és, en realitat, la base de la seua teoria: Israel.

PS1. Dos anys i mig després de la publicació de Fronteres, encara me’n demanen presentacions, que faig ben de gust, sempre. Però avui al vespre  en tinc una que m’és particularment emocionant, perquè serà al Pinós, és a dir, el nucli urbà a tocar del Carxe, el territori de Múrcia on es parla català. L’acte es fa a les 19.00 al Centre Cultural i anirà acompanyat, dissabte, d’un dia sencer recorrent el Carxe i coneixent la gent que hi viu, apreciant aquest tros de nosaltres que és probablement la nostra frontera més fascinant. Si voleu venir, ens hi trobarem.

PS2. El cap de redacció de VilaWeb, Josep Casulleras, és sens dubte un dels millors coneixedors de tot allò que gira entorn de la repressió i la judicialització del cas català. I avui ens obsequia amb un article imprescindible que ens explica, cinc anys després del judici al Suprem, què va passar allà dins i, concretament, com es va malbaratar el judici contra el procés: “Vostè mana, només faltaria“. De lectura obligatòria.

PS3. Non Casadevall és el primer secretari general en la història de la CUP. I a partir d’aquesta posició serà una de les persones clau en la reformulació de la proposta política de l’esquerra independentista. Elegit fa molt poc per al càrrec, ahir Arnau Lleonart el va entrevistar i va explicar coses interessants: “A les institucions, la CUP anirà a totes”.

PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom, sense murs de pagament. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Ajudeu-nos.