27.05.2020 - 21:50
Tot és conflicte quan es parla de llengua en l’esfera pública, tant si és per discutir-ne l’estatus en nous marcs polítics, com si és per valorar la qüestió de la normativa en l’àmbit periodístic o literari. En canvi, poques vegades té entrada en el debat públic el que és més fascinant i atractiu de la llengua: els seus mil i un registres i com s’hi juga en el món més divers de la creació artística.
Potser pels enormes problemes de la llengua, segurament no es valoren mai prou les grans aportacions artístiques que més enllà dels seus mèrits estètics, desafien les possibilitats de la llengua des de l’atreviment. Som uns afortunats, i potser encara molts no ho saben: amb la seva novel·la Entre l’infern i la glòria, Àlvar Valls erigeix un gran cant a la diversitat interna de la llengua, a la història menuda i als mites solemnes de la cultura, amb motiu de la vida i l’obra de Jacint Verdaguer.
El repte lingüístic d’aquesta obra és d’unes dimensions colossals, a l’abast de molt pocs: crear una llengua versemblant que jugui amb la representació mimètica dels més variats accents socials i geogràfics de les últimes quatre dècades del segle XIX. Aquesta empresa tan seriosa ha requerit que durant quinze anys el novel·lista dediqués entre quatre i cinc hores diàries a documentar-se sobre el poeta Jacint Verdaguer. ‘Això són més de 5.475 dies en què ho ha remenat gairebé tot: no solament l’obra de qui és considerat fundador de la literatura catalana moderna, sinó els actes on anava dia a dia, què en deia d’ell la premsa de l’època, les més de 1.000 cartes que se’n conserven’, explicava Andreu Barnils en una entrevista a l’autor. Amb aquesta dedicació, el lingüista Valls (1947), amb gairebé cinquanta anys dedicats a l’assessorament lingüístic, hauria pogut escriure tres tesis doctorals.
Tanta erudició no hauria de confondre els lectors: som davant una novel·la-simfonia orquestrada amb diàlegs de música fina que remouen els interiors de gairebé tot un país i més enllà, des de grans ciutats com Barcelona, València, Palma (però també Roma, Alger o Sant Petersburg), fins a pobles i llogarets remots, com Folgueroles, el Noguer de Segueró o la Vall d’Incles.
A aquesta gran varietat geogràfica tan àmplia, afegiu-hi un gran fris social, des dels homes més rics i poderosos, fins a la gent que s’arrossega famolenca pels barris marginals de la gran ciutat. Valls hi fa parlar analfabets i catedràtics, periodistes d’èxit i erudits entotsolats, nobles i carreters, industrials i anarquistes, terratinents locals i restinents universals, rosegaaltars i menjacapellans… Tots aquests estrats i perfils socials, amb protagonisme desigual en els diàlegs i en el rerefons històric, s’alternen amb primers plans ocupats sovint per capellans o bisbes, i per tot el seu món de connexions i conspiracions polítiques.
Entre l’infern i la glòria és per damunt de tot una novel·la sobre la vida de Jacint Verdaguer (1845-1902) i és a partir d’aquesta figura polièdrica que s’articulen tots els estrats socials i intervenen tantes veus contraposades i sovint antagòniques. A tants Verdaguers, tants contextos diversos i personatges de tota espècie que poblen la novel·la, amb els corresponents accents i llenguatges. Seminaristes, capellans i bisbes (l’entorn de Verdaguer, és clar) hi surten ‘benparlant de pocs i malparlant de molts’, tal com pensa en veu alta el mateix protagonista, però també hi apareixen les veus de soldats, periodistes o gent de barri baix. Escoltem per un moment aquestes veus en tres escenes diferents.
Primera escena. Uns soldats irrompen a la rectoria de Vinyoles d’Orís, en plena cerca i captura de representants integristes. El jove Verdaguer amic de carlins és interrogat per sospitós. Un dels soldats exclama:
—Ah, ¿ets poeta? Interessant! M’escriuràs una poesia d’amor per a la puta de casa!
—Peli’l, tinent! —va cridar un soldat—. Un de menys que cridarà ‘Rei, Pàtria i Religió!’
—Tu calla, imbècil! —el va fulminar l’oficial—. I tu, escarabat, agenolla’t.
Segona escena. Periodistes i redactors de La Renaixença, La Vanguardia, La Publicidad, El Noticiero Universal i La Veu de Catalunya van a buscar informació fresca sobre l’evolució del Verdaguer que la tuberculosi va consumint. En una sala de Vil·la Joana tots aquests contertulians especulen sobre l’actualitat de 1902. En un moment determinat, un periodista de La Publicidad intervé a propòsit del Verdaguer sacerdot:
—Es va rebel·lar contra el bisbe, i això els de la crosta no li ho van perdonar. Com que no podien admetre que fos un rebel, van provar de fer-lo passar per boig i li van fer el pacte de la fam.
—¿De quina crosta parles? —interrogava Folch.
—Dels capellanots, collons. Els capellanots i els lligueros —aclaria Costa.
Tercera escena. El Verdaguer devastat per l’enfrontament amb els seus superiors passa els últims mesos de la seva vida activa de capellà a l’Església de Betlem, just davant el palau del marquès de Comillas, per a qui havia treballat tants anys. Un dia travessant el barri, uns quants veïns l’aborden.
‘Va enfilar els carrers d’en Botella i de les Carretes, tan estrets que no hi entrava mai el sol i plens de dones de totes les edats que s’insinuaven al seu pas:
—¿Te la mamo, xato?
—Per dos ralets et faig el completo.
I uns homes que feien rotlle, en veure la sotana, l’insultaven enriolats:
—Roba de paraigua!
—Tia bona!
—Faldilletes!
Mentre que un altre els cridava:
—Calleu, desgraciats! ¿Que no coneixeu mossèn Cinto?’
La novel·la juga amb tots aquests registres socials i molts altres, i també amb els dialectes. ‘Tant pot ser que es vage acabant amb una llarga agonia com que tinga un col·lapse i es mòriga de cop’, intervé en un moment determinat amb el seu accent de la Vila Joiosa el Dr. Esquerdo, un dels molts metges que desfilen per l’habitació del Verdaguer malalt i moribund a Vil·la Joana.
Valls convoca el lector a una gran festa de la diversitat social i geogràfica de la llengua. El Verdaguer escriptor és l’interlocutor dels dialectes principals de la llengua: amb el valencià de Teodor Llorente, el patriarca de la Renaixença valenciana; amb el mallorquí de Marià Aguiló o de l’Arxiduc Lluís Salvador; o amb el rossellonès de Justí Pepratx, notari de Ceret i lletraferit amic del poeta, entre molts altres interlocutors dels diferents dialectes.
El Verdaguer excursionista obre una altra porta dialectal: el català de muntanya, d’Andorra o el de la Vall d’Àneu: aquí hi trobem l’aventurer de sotana i sabates que tresca pel Pirineu i anota a la seva llibreta de tresors dialectals joies com aquesta: ‘Les estrelles encara ragen claror, segons la frase del guia.’ Fins i tot sentim l’occità, a Montgarri i a la Vall d’Aulús, en la veu del vicari de Castilhon i en la d’uns gendarmes, en una escena molt divertida en què l’autoritat policial francesa veu en Verdaguer un subversiu sospitós per portar propaganda política escrita en rus… Qui es podia creure el 1883 que algú pogués caminar pel Pirineu per madurar un poema, que seria Canigó? Ni revolució, ni rus, ni res que s’hi assemblés, sinó que traginava a la motxilla… les seves llicències eclesiàstiques, impreses en llatí!
El món occità també hi és representat a través dels seus literats, començant pel seu màxim representant, Frederic Mistral. La seva entrada en escena és una combinació d’occità, català i francès: ‘Ah, ben lo joine païsan qui fai verses’, exclama quan li presenten el jove poeta Verdaguer. El lector sentirà moltes altres llengües i llenguatges: el castellà en la veu d’un caribeny embarcat en el transatlàntic cap a l’Havana, el francès d’una dona gran, l’italià d’Eduard Toda, el llatí que esquitxa aquí i allà el parlar dels capellans en tantes situacions, o les llengües dels ocells (la mallerenga, el pardal, el pica-soques…) segons les enginyoses interpretacions explicades als infants pels fangadors de la plana de Vic.
En el joc de llengües, ocupen els seients de la llotja presidencial les escenes sobre els exorcismes, un capítol morbós de la vida de Verdaguer narrat sense estridències sensacionalistes. En els seus moments de trànsit, una posseïda té el do de llengües i és capaç d’entendre el francès, l’anglès i el llatí davant la sorpresa i admiració dels espectadors, que es multiplica quan la senten fins i tot parlar aquestes mateixes llengües amb una competència envejable. ‘La noia amb els ulls fora de les òrbites, manoteja i es contorsiona’, fins que tot torna a la calma i els assistents surten del pis de la Barcelona vella on havia tingut lloc l’esdeveniment, a mig camí entre l’espectacle i les creences en la manifestació del mal. Per un moment, aquest fragment ens recorda que el mite del do de llengües travessa tots els temps.
Segur que molts lectors s’aturaran en més d’una escena i recolliran en tantíssims diàlegs una pila de joies lingüístiques del català col·loquial i dialectal que llueixen des del principi fins al final: des de mots regionals o locals com eixavuiros (‘esternuts’), voliaines (‘papallona’) o voliols (‘marieta’), fins a verbs derivats de sentit transparent com papallonejar o corriolejar, o la força lingüística d’expressions com el cavall es va alzinar fent un renill brutal. La llista podria ser llarguíssima i hi ha tanta riquesa concentrada que l’obra està cridada a alimentar molt notablement els futurs diccionaris de la llengua contemporània. Per això mateix, en una novel·la com aquesta tan extraordinària des de tots els punts de vista, desentona una mica que hi hagi algun esquitx més propi dels registres formals, com dempeus o les combinacions pronominals com li ho o els els. També poden sorprendre les intervencions en català de la reina d’Espanya, dels agustins madrilenys o del gran Mistral tot passejant pel centre de París, entre molts altres. Naturalment, aquí hi entren en joc la versemblança i les preferències de cadascú, i tampoc es tracta de recollir regalims enmig d’un oceà on Valls fa desembocar rius i afluents cabalosos que travessen muntanyes, pobles i ciutats.
Cap al final de la novel·la, Verdaguer enfila el carrer del Carme i el lector sent la barreja d’olors, l’ànec mut amb el bacallà de Cal Beco, i evoca els plats que prepara el senyor Martí, l’estofat de patates o la sopa de mandonguilles. Aquí el lector ja té tots els sentits preparats per veure el Raval, amb els ulls d’un Verdaguer abandonat a la seva sort:
«Anava topant amb tota mena de gent castigada amb l’estigma de la misèria: homes esdentegats amb barba de dies i amb una burilla de caliquenyo als llavis, dones carregades amb farcells que anaven a empenyorar llençols, orats que parlaven sols, joves mutilats de la Guerra de Cuba, vells amputats de la Guerra d’Àfrica, gitanes que s’oferien per dir la bonaventura als passants, bagasses vestides amb roba cenyida que anaven cap a la feina, un cec palpejant una ampolla de vi per fer-ne un traguinyol, un epilèptic ajaçat a terra que treia escuma per la boca davant de la indiferència de tothom, una mare de carns xuclades alletant l’infantó. Tota aquesta turba de desheretats es barreja en promíscua impudícia amb gent de condició més folgada: comerciants que acabaven de tancar la botiga i se n’anaven a dinar, corredors de comerç que traginaven maletes, empleats del Mont de Pietat polits i encorbatats, municipals mostatxuts, soldats de guarnició de Santa Madrona que es dirigien o tornaven dels carrers d’en Robador, de Sant Rafael o d’en Botella, on es concentraven els antres del pecat.»
Aquesta Barcelona oculta (ben lluny del xaronisme!) mereixeria l’atenció d’algun geni iconoclasta o dels joves cineastes de l’ESCAC. Hi trobaran molta matèria per posar a l’aparador mundial, ara mateix un patrimoni més de minories que no pas d’imaginari col·lectiu. Si per un moment el lector tanca els ulls i tan sols hi afegeix la Barcelona canalla d’Un film (3000 metres) de Víctor Català, té a l’abast uns marcs cinematogràfics potentíssims, que tenen molt poc a envejar a Peaky Blinders, la sèrie d’èxit de la BBC sobre la Birmingham obrera i gangsteril.
La novel·la de Valls, que sobretot llisca damunt l’agilitat del diàleg fresc, ofereix molts altres quadres de gran literatura. Segur que el lector s’embadalirà amb l’espectacle de papallones blanques a Comes de Rubió, que ‘es desplacen erràtiques formant un sol cos que va i ve, que es bifurca i es ramifica i s’expandeix i es redueix capritxosament, fent jocs de llum iridescent amb el sol’. El lector tindrà ganes d’immergir-se en la Vall d’Aulús i en la doble cascada del riu Ars, que forma ‘una esvelta cua de cavall’ que ‘cau a plom per l’espadat i romp amb violència sobre un replà de roca viva des d’on s’arbora un núvol escumejant sota el qual el corrent es precipita en una ampla cortina fins a les pregoneses de la fondalada’. I també voldrà ser el voltor que ‘llisca en el buit com un acròbata’ davant el santuari del Far, quan ‘de sobte, talment arravatat per un impuls suïcida, inicia un picat amb què sembla que s’hagi d’estavellar al sòl, però a mig camí, quan troba en el medi la convecció favorable, bat amb força les ales, arronsa les potes i remunta veloç, passa rabent arran de qui l’observa i guanya encara més alçada fins que, suspès en l’aire, resta immòbil’.
Àlvar Valls: ‘Verdaguer era un rebel’
Valls filma amb càmera de gran cineasta un munt de quadres urbans i rurals al llarg de la novel·la, que són tota una invitació a gaudir del territori amb tota la força imaginativa de la lírica del paisatge i amb totes les potencialitats de la llengua al servei de la precisió i la sensibilitat.
De Verdaguer, n’han circulat moltes lectures i apropiacions de tota mena. Valls no en sacralitza cap, sinó que juga amb tots els Verdaguers per despullar-los des de la literatura sense prendre partit per cap capelleta, i encara menys per momificar cap imatge d’estampa. El resultat és enlluernador: Valls ofereix la millor entrada, amb distància però amb empatia, a les múltiples identitats de Verdaguer, a les seves poesies més sublims i a les seves proses de viatge més aventureres, en els seus contextos socials i culturals més variats. El novel·lista encara ofereix més: en el teló de fons, alça una gran història de la llengua catalana, d’una època en què moltes llengües entren de ple en les modernes societats industrials i moltes altres en queden arraconades. Verdaguer lliga de ben jove la seva sort literària als Jocs Florals, però alhora veu en la naixent opinió pública que vehiculen els diaris, dominats de manera absoluta pel castellà, la seva salvació personal, i ho fa en llengua pròpia. Ben bé fins a la dècada de 1870, quan Verdaguer acaba d’entrar en el món cultural, el català tenia tots els números de quedar embardissat en pompes culturalistes folkloritzants, però res està escrit perquè l’esdevenir d’una llengua hagi de ser un o un altre, encara que ja hi hagi moltíssimes coses escrites.
Narcís Iglésias
