Àlvar Valls: “Potser a Madrid ja li va bé el desacord entre Catalunya i Andorra”

El català Àlvar Valls (1947), establert de fa dècades a Andorra, és un dels homes que pot aportar més context a les relacions entre Catalunya i Andorra. Durant molts anys, Valls va ser articulista del Diari d’Andorra, i ara més en segon pla, escriu un article mensual al Bon Dia, buscant el descans que necessita per acabar la trilogia que escriu sobre Jacint Verdaguer, de més de 3.000 planes. Valls ens ajuda a entendre com la pandèmia ha tensat les relacions entre els dos governs, des que la Generalitat va tancar la frontera amb Andorra (amb l’excepció de l’Alt Urgell) a causa de la covid-19. La irritació ha fet que el Diari d’Andorra publiqués un dur editorial contra les mesures de la Generalitat. Valls, que creu que la mesura de tancar la frontera és un error, hi posa context, explica com l’estat francès ha fet una cosa similar, el paper que té Espanya, potser aprofitant el moment per crear desacord, i la visió històrica que té la classe política andorrana sobre Catalunya.

—Hi ha desacord entre Catalunya i Andorra des que Catalunya ha decidit de tancar frontera per la covid-19. Per què, aquesta tensió?
—Potser ho sabrem un dia. Hi ha molts elements en joc. El primer és el proteccionisme. Tothom intenta de protegir la seva economia. Si els catalans s’escapen a Andorra, a la Generalitat no li fa gens de gràcia. I al revés, si els clients catalans no pugen a gastar a Andorra, o a esquiar, no fa gràcia als andorrans. L’element fonamental en aquesta desavinença és el proteccionisme. Però hi ha més coses, i algunes d’estranyes.

—Per exemple?
—Aquest desentendre’s per part de l’estat espanyol. Quan Andorra va anar a Madrid a demanar auxili van respondre: podeu entrar fins a l’Alt Urgell. I més enllà, no. Més enllà depèn de la Generalitat. I això és una cosa ben sorprenent. Perquè entre països allò que funciona són les cancelleries. Catalunya no en té. Les cancelleries són Andorra la Vella i Madrid. Doncs Madrid va dir, oh, això és cosa de la Generalitat. És un misteri. Potser a Madrid ja li va bé el desacord entre Catalunya i Andorra. Potser un dia ho sabrem.

—Què voldria Andorra?
—Andorra vol dues coses: que els residents i nacionals d’Andorra puguin viatjar més enllà de l’Alt Urgell. I que els catalans puguin passar a Andorra. Bàsicament, crec que ho vol perquè els catalans gastin a Andorra en compres i en esquí. Andorra és un gran supermercat i viu d’això. I l’interès del govern andorrà és aquest. Naturalment, complint els requisits i evitant aglomeracions.

—Andorra té tancada la frontera nord? Què hi diu l’estat francès?
—Fins l’1 de març, es demanava una prova PCR. Ara s’ha eliminat. La PCR només et cal si te’n vas més d’un dia. Els andorrans poden entrar a França, però només als departaments limítrofs: Arieja i Pirineus Orientals. Si vols anar més enllà, necessites justificant. Situació similar a la del sud. Passa que els departaments francesos són molt més grans que les comarques. Pel nord, els andorrans poden arribar al mar. No passa al sud. Amb França també hi ha un altre acord: els francesos entren a Andorra lliurement, però no poden esquiar.

—Per què?
—Per evitar un greuge comparatiu amb les estacions d’esquí franceses, que són tancades. Tornem a tenir el proteccionisme que us deia.

—El cap de govern, Xavier Espot, quin perfil té?
—En general té un perfil baix, i costa que surti a les notícies. Envia els ministres. I amb el tema català, veurem. No ho sé, no ho sé. Històricament, l’excepció és Òscar Ribas, que tenia una certa tirada, perquè era fill d’un mestre d’Olot. Quan es va fer la constitució, l’any 1993, una de les primeres coses que va voler fer Òscar Ribas, a banda d’obrir l’ambaixada d’Espanya a Andorra, i la d’Andorra a Madrid, va ser obrir el consolat a Barcelona. Fins i tot van llogar un local molt gran a la via Laietana de Barcelona. Hauria estat molt important, perquè cada dia hi ha centenars de viatgers, de persones, que hi fan papers: estudiants, importadors (pel port de Barcelona entra la major part de les mercaderies a Andorra). Molta relació que el consolat podria facilitar. Doncs quan Òscar Ribas cau i puja Marc Forner, la primera cosa que va fer va ser deixar el local, i oblidar-se del tema del consolat. I no van donar mai explicacions. Un d’aquests misteris. Avui no hi ha consolat. Jaume Bartomeu, de catalanista, res. I l’actual no em consta que hagi fet res de certa significació. És un home de perfil baix. Els polítics andorrans tenen una certa tendència a fer veure com si Catalunya no existís. L’obvien. No la consideren. Jo en dic orgull d’estat. Després de la constitució (abans no era així) deien: nosaltres ens entenem amb Madrid. D’estat a estat. Potser, potser, la situació d’ara és la resposta catalana a tots aquests anys. Ara, jo tampoc no carregaria gaire les tintes amb la Generalitat. Al cap i a la fi, la Generalitat no té cancelleria ni cancelleria B (com es va veure el 2017, no té estructures d’estat).

—Quin efecte ha tingut la pandèmia en les relacions entre Andorra i Catalunya?
—Hi ha un cert orgull inconscient de la gent a Andorra perquè les mesures sanitàries són més suaus que a baix. Aquí, a Andorra, sempre s’ha pogut anar a dinar. I a sopar, després d’uns mesos que no, ara també. No hi ha límit de cabuda a les botigues i magatzems. La màscara és obligatòria.

—I les xifres?
—Estàvem més o menys igual. Però aquesta setmana a Andorra hi ha hagut un repunt, que ens ha fet empitjorar.

—El procés polític català quina sensació ha deixat a Andorra?
—La classe política no en fa gaire cas. I parlo de la classe política, quedi clar. Hi ha una certa proespanyolització. I això es va veure el 27 d’octubre de 2017. Andorra va ser dels primers països que va fer una declaració dient que Espanya no es podia trencar. En alguns llocs va ser una declaració personal del cap de govern. A Andorra va ser una nota oficial del govern. Jo diria que la classe política andorrana tendeix a ser hostil al procés català. Amb les excepcions que calgui. Però el país germà que alguns veuen, no ho ha estat mai. Ni tan sols abans que existís l’orgull d’estat de després de la constitució, en temps antics. I té una lògica.

—Quina?
—La teoria freudiana de matar el pare.

—Quant de temps fa que no baixeu?
—Jo baixava cada mes a la Bisbal, a veure uns amics. I ells pujaven un cop l’any, un mes sencer. Ara fa molt de temps que no ens veiem. Ho farem dissabte que ve. I com podem veure’ns sense transgredir aquesta normativa kafkiana? Perquè ells no poden venir fins a Andorra, i nosaltres no podem anar a la Bisbal. L’única cosa que podem fer és trobar-nos a l’Alt Urgell. I això farem. Però com que som bombolles diferents, no podrem dinar dins la caravana que fan servir ells. Dinarem en un restaurant. La situació és realment kafkiana.

—Com ho veieu, que no es pugui anar d’una banda a una altra?
—Ho trobo una bestiesa. Als residents a Andorra se’ls permet d’anar a l’Alt Urgell, però no se’ls permet les mateixes condicions que els habitants de l’Alt Urgell, que ara poden anar per tot Catalunya. Em sembla kafkià. Per què no?

—Com acabarà?
—De moment, el govern d’Andorra i la Generalitat tenen previst de tractar aquest tema just després de Setmana Santa, el 6 d’abril.

—El Diari d’Andorra ha fet un editorial molt dur.
—Amb el títol de “Salut o proteccionisme?”. Aquest editorial, si canvies els termes, tant val per criticar Catalunya com per criticar Andorra. Critica Catalunya, però és un editorial que no parla de salut. Només parla d’interessos econòmics. I en aquest nivell, tant ho són els d’una banda com els d’una altra, d’interessos. Per això dic que darrere sempre hi ha el tema del proteccionisme.