27.09.2017 - 22:00
Parlem amb Alvar Jones Sánchez, antropòleg i cooperant. Ha estat coordinant les activitats de la Creu Roja espanyola a la Guinea Equatorial i al Senegal. Actualment, com a antropòleg, fa un treball d’investigació a Casamance (Senegal) sobre l’impacte de la cooperació internacional en termes d’eficàcia, i de generació de desigualtat, corrupció i dependència.
Alvar té 39 anys, és fill d’un guineà i una espanyola, ha estudiat Antropologia a Lió, i s’ha doctorat a la Universitat de Castella-la Manxa. Fa deu anys que treballa en cooperació en temes de salut, aigua, sanejament i protecció de la infància.
—La cooperació i l’antropologia col·laboren conjuntament?
—No. Com a cooperant mai no he pogut exercir d’antropòleg. Ara mateix treballo d’antropòleg , i, com a tal, la meva veu no s’escolta en el món de la cooperació.
—La cooperació omet un aspecte essencial, doncs? Per què?
—Sí. La diferència fonamental entre les ciències socials i la cooperació és que l’antropòleg i el sociòleg generen saber per conèixer profundament una realitat. La cooperació genera coneixement per intervenir o per justificar una intervenció. O per convèncer el finançador. La diferència és fonamental. Això implica que la descripció d’una mateixa realitat que fan l’antropologia o la sociologia és molt i molt diferent de la que en fa la cooperació.
—Per què?
—Com que els objectius són diferents, els mètodes també. Les ciències socials necessiten mesos, anys, per a treballar en un lloc. La cooperació treballa amb presses. Quan formula un projecte ho fa en una setmana o dues, màxim en un mes. El temps és fonamental per a l’antropologia. En la cooperació no hi ha temps i es generen hipòtesis molt discutibles.
—Quina destacaríeu?
—Segons la cooperació, la vulnerabilitat té a veure essencialment amb la manca de recursos econòmics. Hi ha una frase molt comuna: ‘allà viuen amb menys d’un o dos dòlars diaris’, com si això fos un indicador clau per a entendre la vulnerabilitat d’una població. Des de l’antropologia, això és molt discutible, sobretot a l’Àfrica, on sabem que l’important no són els diners que tens en un moment donat, sinó la capacitat que tinguis de mobilitzar-te. I la clau d’això no és tant en els diners, sinó en els vincles socials de què disposis.
—Per exemple?
—Si tens un moment d’urgència sanitària, a l’Àfrica, l’important és la gent que puguis mobilitzar: un germà a França, un cosí funcionari no sé on, un ric que et pugui donar un cable, algú que et pugui facilitar tràmits d’hospital… Això és el fonamental. Els recursos econòmics no són un índex de vulnerabilitat, sinó una capacitat de crear xarxes socials. I això no es té en consideració.
—Quin altra idea errònia de la cooperació heu observat?
—Un altre tòpic assumit és que la població és analfabeta. Això ho trobes als informes i a les avaluacions. La gent, aquí, al Senegal, parla tres, quatre i cinc idiomes. D’analfabets, res. En moltes zones es parla i s’escriu l’àrab…
—Analfabeta, respecte a què?
—Exacte. Doncs respecte a una jerarquia de sabers en què els més valuosos i, sobretot, els que són productius des del punt de vista econòmic són els occidentals. El francès és més competitiu des del punt de vista econòmic que l’àrab. A l’Alta Casamance hi ha escoles d’àrab a molts pobles. L’àrab serveix per connectar amb l’espiritualitat, i això no és competitiu en el món actual. Per tant, els titllen d’analfabets.
—Quines altres bases ideològiques són errònies en la cooperació?
—Per exemple, que tot el que és a un projecte es qualifica de tradicional.
—La modernitat som nosaltres, els blancs.
—Exactament. Un projecte d’agricultura defineix les pràctiques existents com a tradicionals, encara que utilitzin productes químics, pesticides, o faci vint anys que reben projectes.
—Què causa aquesta lògica de la cooperació?
—Tendeix a donar una imatge arcaica, estàtica i ancorada en el passat de les societats africanes, i a promoure la idea que requereixen la teràpia del desenvolupament per a sortir d’aquesta suposada letargia. I això no és cert. Les societats africanes, com qualsevol societat, estan permanentment en canvi, com bé sabem des de les ciències socials.
—Un problema clau, doncs, de la cooperació és que enfoca els projectes basant-se en idees que no són correctes, dictades per uns consultors poc informats.
—Imagina’t un consultor enviat pel Banc Mundial per elaborar un projecte aquí a Casamance en un mes. De vegades, un consultor ha d’intervenir en contexts en què no ha estat mai. No té temps de llegir els clàssics de l’antropologia o de la sociologia sobre la cultura diola o mandinga. A què recorrerà? Bàsicament, a la literatura de la cooperació. És un discurs tancat en ell mateix.
—Aquest discurs tancat, quines limitacions té?
—Tenen una visió que és la seva: una visió tècnica, científica, burocràtica, econòmica, que moltes vegades no té una dimensió social i cultural. O que és estereotipada. Moltes vegades, els consultors et diuen: ‘els dioles són individualistes’. I és un tòpic… No n’hi ha un coneixement profund. Hi ha molts cooperants, però, que són grans professionals, molt treballadors, que posen l’ànima en la feina. El problema, moltes vegades, no són tant els que treballen en cooperació, sinó la manera en què la cooperació està organitzada.
—S’avalua suficientment el resultat posterior d’un projecte realitzat?
—No. I aquest és un problema fonamental. Generalment s’avalua sempre durant el temps en què s’executa el projecte. Per determinar si un projecte ha funcionat o no, caldria tornar-hi al cap de sis mesos, o un any o dos després, per saber si en queda alguna cosa. Per qüestions burocràtiques, però, això no es fa gairebé mai.
—Hi ha dades d’èxit o fracàs de projectes de la cooperació?
—No existeixen. No hi ha dades.
—Això ja és prou significatiu.
—L’altre dia parlava amb una organització internacional que treballa amb dones o discapacitats que volen integrar-se en el mercat laboral. Què voleu fer? Un saló de perruqueria, un taller de costura? Es posen d’acord amb ells i posen en marxa l’activitat. Jo els vaig preguntar quin percentatge de gent tenien que, després, continués treballant en aquella activitat. No ho saben. No tenen ni idea. Mai no tornen a mirar enrere. Fa quinze anys que ho fan així. Però sí que em van dir que anaven a cercar aquella gent per mirar d’integrar-la en un altre projecte i van descobrir que, si una dona ja era costurera, generalment continuava essent-ho després del projecte, però que aquells a qui havien ajudat des de zero, generalment, no continuaven. Havien aturat el negoci.
—Conclusió?
—Un projecte que espera ajuda externa per començar, generalment, és un mal projecte. I una ajuda externa que arriba per a començar alguna cosa de zero, generalment, és una mala ajuda. És a dir, quan arribes a un poble és fonamental veure les activitats que tenen importància per a la població, perquè probablement les continuaran practicant quan acabi el projecte. Les que introduïm des de l’exterior, en canvi, sovint es moren poc després que acabi el projecte.
—En teniu cap exemple?
—Sí. Aquí la cooperació ha fet horts comunitaris per a tots els pobles de la Baixa Casamance. Més de la meitat estan aturats. Ve una ONG, els torna a activar. Fa un pou, i al cap de sis mesos el pou no funciona. Arriba una altra ONG, arregla el pou, o la tanca, i al cap de dos anys s’hi ha fet un forat i hi han entrat els animals i han destrossat l’hort… És una situació de dependència sistemàtica. El que és increïble és que, si ara surts de Ziguinchor, veuràs gent que fa horts sense cap mena d’ajuda. El problema principal dels horts són les tanques que impedeixen el pas d’animals. Aquí, si no tenen tanca, se l’inventen amb mantes, pals, mosquiteres…
—L’únic que els interessa és avançar i desenvolupar projectes sense avaluar resultats?
—El primer que vol una ONG és captar fons dels finançadors. És una prioritat legítima: volen reproduir-se com a institució. Per què? Per donar feina a tots els que tenen empleats i a les seves famílies.
—I vós, en la vostra investigació, heu pogut recollir algun tipus de xifres de resultats?
—Amb la llista dels projectes dels darrers cinc anys fets en una zona propera a Ziguinchor a la mà, he anat a visitar alguns dels pobles on s’havien dut a terme. Et puc dir que hi ha localitats en que el percentatge de fracàs és superior al 60 o el 70%. No queda res o gairebé res del que s’ha fet. Algunes ONG tenen un índex de fracàs terrible. Una ONG de les cinc més importants de l’estat espanyol, a la zona de Nyassa, té un índex de fracàs de més del 90% en els seus projectes. Han construït tanques per a porcs i per a cabres, barques comunitàries per a la pesca, mercats… No en queda gairebé res.
—Heu preguntat a la població perquè no han funcionat?
—Sí, però el que digui la població no sempre va a missa. Cal donar el mateix valor a allò que diu el poble que a allò que diu el cooperant. Generalment, al·leguen una manca de seguiment de l’ONG, o el fet que ells no han elegit el projecte. Adopten una actitud victimista. És una estratègia de seducció, s’han de mostrar vulnerables. Per què? Saben per experiència que molts dels projectes que poden fer no funcionaran. Però independentment que el projecte funcioni o no, mentrestant, la gent del poble se’n beneficiarà: hi haurà recursos materials, diners, menjars, festes, trobades…
—Bàsicament, el que vol tothom és treure profit dels diners, independentment de l’eficàcia del projecte?
—Tothom vol treure’n profit. No hem de pensar que els dolents són els cooperants i els bons la població. El desenvolupament és una indústria. Tots fem servir el mateix llenguatge: és important que el país es desenvolupi en l’àmbit sanitari, educatiu, etc. Tothom té el mateix discurs, des del càrrec executiu de l’ONG fins al cap del poblat o l’agricultor. I cadascú defensa els seus interessos, que són molt diferents els uns dels altres.
—La cooperació no té més interès que l’administració d’uns diners sense tenir en compte l’èxit futur de l’ajuda?
—Interès de qui? Hi ha molts actors en la cooperació…
—Vull dir els gran actors: l’FMI, el Banc Mundial, els governs, els grans motors del sistema.
—La cooperació respon a interessos geoestratègics globals i l’eficàcia de la cooperació no és una prioritat. Això és obvi. La cooperació americana, per exemple, fa des dels anys 90, gairebé vint anys, que inverteix de manera massiva per generar la pau a Casamance.
—A canvi de què?
—Per als EUA la seguretat és una qüestió fonamental. Estabilitzar la zona del Sahel és una prioritat per lluitar contra el terrorisme. L’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) també treballa de manera massiva aquí des de principis del 2000, a Casamance i al Senegal.
—L’objectiu espanyol ocult també és la seguretat?
—Potser a ells els motiva més la qüestió migratòria clandestina . Per als grans finançadors, per als grans estats, la prioritat no és tant garantir l’eficàcia de la cooperació sinó rendibilitzar-la. Donar visibilitat a la seva intervenció. Poder dir: hem invertit tant aquí o allà, per a tants de milers de persones. Publicitar-ho i poder-ho capitalitzar per obtenir altres beneficis: de seguretat, migratoris, polítics, empresarials, etc.
—Llavors, tot és pura propaganda interessada?
—La cooperació és fruit d’una història en què entren l’esclavatge i la colonització, per descomptat. Que és una eina neocolonial? I tant. Una eina de poder del nord sobre el sud? Sens dubte. Però cada dia la situació és més complexa. Ara hi ha molts cooperants i finançadors que ja no vénen del nord. La majoria de les ONG que et trobes aquí són d’aquí, encara que rebin els diners de fora. L’Aràbia Saudita és un finançador clau en els països musulmans, l’AMA (Associació de Musulmans d’Àfrica) construeix pous i mesquites a cada poble. La Xina també inverteix molt.
—Més enllà d’això, però, la cooperació pot ser més eficaç?
—Crec que la cooperació seria molt més eficaç si l’èxit dels professionals cooperants estigués directament vinculat a l’èxit dels projectes que duen a terme. Ara no va així. I això és un problema terrible. Si d’un projecte no en queda res al cap de sis mesos, ni de la inversió, ni dels objectius, ni…
—No afecta professionalment el currículum dels responsables?
—En absolut. Per això no els sancionen. Es fa per errors burocràtics, per no complir els terminis, per qüestions pressupostàries, però mai per l’efectivitat del projecte. Això és clau per entendre què passa.
—No només no es valora l’efecte de futur, sinó que tampoc no es valora si la feina està ben feta?
—Sí, però amb paràmetres burocràtics. Els mecanismes burocràtics de la cooperació s’han incrementat des dels anys dos mil perquè ens vam adonar que hi havia moltíssima corrupció, que es perdien molts diners, que era molt poc eficaç. Per ser-ho més, la cooperació ha implementat la burocràcia.
—O sigui, que es blinden contra la corrupció però els importa molt poc l’efecte futur de la despesa i de la feina feta en la societat que teòricament ajuden?
—Sí. El que generen és una certa sensació de transparència respecte a l’ús dels fons, però no t’asseguren que un projecte sigui eficaç. Te’n dono un altre exemple. Els ‘per diem’. És quan pagues a una persona perquè assisteixi a una reunió o a un acte de formació. Totes les ONG els utilitzen. L’UNICEF paga ‘per diems’ de quinze mil a vint-i-cinc mil FCFA (uns 35 euros) que no fiscalitzen. Imagina’t: quatre dies amb UNICEF i et cauen cent mil francs. Això, aquí, és l’equivalent a un sou. Tothom coneix els efectes perversos dels ‘per diem’. Fan que la gent vingui a la teva activitat, no pel contingut sinó pel que es paga per assistir-hi. Si el ‘per diem’ és baix, en diuen ‘merdiem’ i al curs de formació hi anirà la teva tieta.
—I això és molt habitual?
—Sí. És molt comú que la gent assisteixi a una sessió de formació a canvi del que els paguen per anar-hi. Tots els que hem treballat en cooperació sabem que això va així. Per què es continua fent si sabem que és contraproduent?
—Per què es continua fent?
—Perquè l’important és que l’activitat es faci. No que sigui eficaç. I s’ha de motivar la gent a anar-hi d’alguna manera, tot i que sabem que aquesta solució va en contra de l’eficàcia de l’activitat.
—Vist el que expliqueu, no sembla que la cooperació sigui gaire eficaç.
—No, no gaire. Hi ha un índex de fracàs que és terrible. Però les ciències socials, a més de l’eficàcia, han de veure quin impacte té la cooperació.
—Vós ho heu estudiat com a antropòleg. Quin impacte heu detectat?
—És impossible pensar en la transformació social del continent africà sense pensar en la cooperació internacional. Des de la cúpula dels estats fins a baix. Els temes prioritaris de qualsevol estat (política sanitària, política educativa, recursos naturals…), es decideixen en cercles de concertació integrats per organismes internacionals, com ara UNICEF, PNUD, el Banc Mundial… Els estats africans no tenen el monopoli de les seves decisions en polítiques públiques. Fins i tot tenen intervinguts els pressuposts estatals.
—I quin és l’impacte de la cooperació en la societat?
—Igual. La societat depèn de molts recursos econòmics i materials de les ONG: cotxes, edificis… Tothom vol treballar en cooperació, saben que tindran un bon salari. És més rendible que treballar de funcionari públic. Qualsevol poble de Casamance té un projecte ara mateix. La cooperació té una importància capital en el canvi social.
—Quin és l’impacte, per exemple, en termes de corrupció?
—Hi ha estudis que fan una correlació entre l’increment de la cooperació i l’augment de la corrupció. Per exemple, hi ha un estudi recent de HRW sobre Guinea Equatorial.
—La cooperació genera desigualtat? El cooperant cobra molt bé…
—No tots, però generalment sí. Els cooperants estrangers, els ex-patriats –avui dia n’hi ha que també són africans– tenen salaris molt alts. Genera desigualtat? És clar. Les oficines de la UE a les capitals africanes en són molt il·lustradores. L’ex-patriat del despatx de dalt, entre el sou i les prestacions, guanya prop de dotze mil euros mensuals. El de la porta, subcontractat per una empresa externa local amb unes condicions laborals desconegudes, guanya cent vint euros. Cent vegades menys. Una barbaritat.
—Quins problemes més pot generar la cooperació a llarg termini?
—Caldria treballar-ho a fons, però ens hem de plantejar fins a quin punt genera dependència. Generem la lògica de la ‘mà estesa’? Destruïm la iniciativa popular? Causem que la gent esperi que vinguin a rescatar-la en comptes d’actuar?
—Què n’opineu?
—Jo crec que, en moltíssims casos, sí. I que cal reflexionar-hi molt a fons.
—Ser cooperant està de moda, s’associa amb ajudar i ser bo. La moda podria comportar que molts dels que s’hi dediquen no tenen una preparació suficient?
—En absolut. Ja han canviat molt les coses. Els que vénen aquí de cooperants són experts en agricultura, desenvolupament, aigua i sanejament… Com he dit abans, i vull remarcar-ho, són molt bons professionals, i molt responsables amb la seva feina. I els d’aquí, els coordinadors i els altres, són gent molt preparada. Hi ha màsters en cooperació. Però, malauradament, la professionalització del sector radica en la burocràcia, la comptabilitat o un sector determinat. No es té en compte l’àmbit social. Cal que la cooperació potenciï aquest saber i aquests professionals (sociòlegs, antropòlegs…) que avui gairebé ignora. Si la realitat social fos immediatament comprensible, no existirien les ciències socials.
—Hi ha moltes institucions benèfiques i ONG que van per lliure. I molt de turisme solidari. Quins efectes té? Una idea molt comuna és que tothom pot ajudar.
—És greu que la cooperació minimitzi l’aspecte social. Però si, a més, minimitza la competència professional dels que vénen a treballar, ja podem plegar. Crec que això té a veure amb la necessitat del malestar occidental de sentir-nos útils. A les pel·lícules ja no surten herois com Rambo, ni guerrers, ni periodistes, sinó gent que intervé en l’àmbit social: metges, cirurgians i cooperants. Anar a l’Àfrica a treballar en l’ajuda és el súmmum. Crec que això té a veure amb el malestar existencial d’occident.
—Em sembla que també hi ha molta farsa i agències de viatges o de turisme o petites ONG que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Ho ha fet l’església catòlica. És un negoci?
—Sí, és un negoci. Hi ha algunes ONG serioses que es plantegen el turisme solidari per disposar de certa independència econòmica. Conviden a certes persones perquè vinguin a ajudar i les controlen molt. Però hi ha una altra mena d’organitzacions que cobren dos mil o tres mil euros i t’envien unes setmanes a un lloc perquè juguis amb nens o parlis amb dones africanes.
—I els ho venen com un treball positiu per a la comunitat africana?
—Sí. És un negoci i una estafa.
