13.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 14.01.2019 - 00:15
Hombres en guerra és un dels testimonis clau sobre la guerra civil que ens han deixat els combatents estrangers que hi van participar. Té un valor històric i ideològic comparable al dels films Spanish Earth, de Joris Ivens, amb guió d’Ernest Hemingway; Sierra de Teruel, d’André Malraux; i Terra i llibertat, de Ken Loach. Però hi ha diferències importants. Alvah Bessie es va jugar la pell al front de l’Ebre, diu veritats còmodes i incòmodes, i fa periodisme, no propaganda. Tres virtuts molt difícils de trobar en una persona que parla i escriu per al gran públic.
Alvah Bessie va aconseguir de publicar el llibre gràcies a la intervenció d’Ernest Hemingway, que havia conegut a Espanya durant la guerra de 1936-1939, com explica al llibre. ‘Agafa’l! Serà el millor llibre sobre els brigadistes americans a Espanya!’, li va etzibar el futur Nobel de literatura al seu editor de Charles Scribner’s Sons, quan aquest li’n va demanar l’opinió.
Men in battle va arribar a les llibreries el setembre del 1939, coincidint amb la invasió de Polònia per part de l’Alemanya nazi. Va tenir crítiques excel·lents. ‘És un llibre veraç, sincer, bell. Bessie escriu de manera franca i precisa de tot el que hi va veure… i hi va veure prou’, opinà Hemingway, que apunta amb la precisió que el caracteritzava les qualitats del llibre i de l’autor.
Llegir-lo avui és una apassionant lliçó d’història d’una gran vitalitat i d’una gran força. L’autor sap transmetre la realitat de la guerra, la vida i la mort dels soldats al front, els seus sentiments, un paisatge, un món. És el relat d’una experiència íntima i col·lectiva, emmarcat en un reportatge de guerra sincer i realista. Bessie relata el seu dia a dia i el dels seus camarades que, d’ençà que van travessar a peu, clandestinament, la frontera pirinenca, van lluitar i arriscar la vida amb més voluntarisme, imaginació i sacrifici que no pas armes, logística i organització. Quin desastre es van trobar, pobres.
Bessie, amb els seus companys, travessa el Pirineu a peu, passa per Figueres, Albacete, s’incorpora a la Brigada Abraham Lincoln, i participa en la batalla de Gandesa i en la batalla de l’Ebre sota les ordres del llegendari Milton Wolff. Amb ell ens endinsem en la geografia i el paisatge d’un país i d’una guerra que descriu amb habilitat gairebé documental.
La narració se centra en els fets i les anècdotes que expliquen més bé l’actitud d’un home lliure que ve a lluitar perquè hi creu. No tan sols la seva por, les reflexions i les sorpreses, sinó també els debats entre els combatents sobre la passivitat internacional, el desequilibri de forces obscè entre franquistes i republicans, la precarietat logística i armamentística dels rojos, juntament amb el paisatge, el fred, la gana, la sang i la mort. Et fa viure amb ells la incertesa de ser a les trinxeres, la desemparança, la incògnita permanent d’un futur inexistent.
És tan fort el seu compromís antifeixista i per la causa republicana, que les penúries i riscs brutals que ha d’assumir –jugant-se la vida amb una sabata i una espardenya– semblen transformar-se en un convenciment encara més gran, que reforça el seu esperit i militància. Sabem com eren els soldats que arribaven al front, els pobres jovenets de la lleva del biberó i l’acolorida varietat de personatges que hi havia entre els brigadistes internacionals, molts dels quals restaren soterrats eternament en aquells paratges de l’Ebre.
Alvah Bessie té una escriptura molt visual. Aquell soldat voluntari de la Lincoln ja havia fet de periodista a Brooklyn i, en el futur, esdevingué guionista de la Warner Brothers, fins que el van expulsar, acusat de comunista i antiamericà.
El documentari Hollywood contra Franco d’Oriol Porta
Molta gent vam conèixer Alvah Bessie en el magnífic documentari Hollywood contra Franco (2008) d’Oriol Porta, segon premi de la secció ‘Temps d’història’, a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.
Obre el documentari una antiga declaració a càmera d’Alvah Bessie que ho diu tot: ‘Tothom anava a favor de la República espanyola. Les enquestes ho demostraven. Jo volia participar en aquella lluita com a soldat. Volia posar-hi el poc que tenia, com a soldat. Allò no tenia res de romàntic ni de glamurós. No recomano la guerra a ningú per res del món, llevat que hi hagis de lluitar. I nosaltres sabíem que ho havíem de fer.’
L’edició americana d’Hombres en guerra (1939), els seus Spanish Civil War Notebooks, o Spain again (1975), van ser una de les fonts utilitzades per Porta en l’elaboració del guió, el fil argumental del qual són moltes de les idees, reflexions i comentaris que va escriure Alvah Bessie. El film és intens i revelador. Explora el significat del conflicte i les motivacions ètiques, morals i ideològiques que van marcar els brigadistes tota la vida, fins al punt de convertir-se en represaliats polítics a l’Amèrica democràtica.
Oriol Porta aborda el significat de la guerra de 1936-1939 des de l’angle de la solidaritat antifeixista i la repercussió internacional, alhora que ens mostra la importància del cinema com a arma de guerra. I la censura i maniobres polítiques que va fer la indústria de Hollywood per criticar o evitar les crítiques del règim franquista.
Són molt interessants els comentaris de Romà Gubern sobre Spanish Earth, de Joris Ivens, amb guió d’Ernest Hemingway, o Behold a pale hores, de Fred Zinnemann, basat en la figura del maquis anarquista Quicó Sabaté, o España otra vez (1969), de Jaime Camino, amb guió d’ell mateix en col·laboració amb Romà Gubern i Alvah Bessie, que també actua al film, en el paper d’un antic brigadista que torna a Espanya per assistir a un congrés mèdic. El film fou nomenat per a la Palma d’Or al Festival de Canes d’aquell any. L’experiència del retorn va inspirar Bessie a escriure Spain again (1975), un altre llibre d’ell que encara no ha estat publicat ací.
Tota una vida de lluita antifranquista, a pólvora i tinta
A l’hora de fer la recerca per al seu documentari, Oriol Porta va aplegar molts articles, cartes i conferències que Alvah Bessie va escriure durant la seva vida. Gràcies a ell, n’he pogut llegir uns quants. Són una lliçó de fermesa ideològica. Del seu compromís total contra Franco. Els texts destil·len la sòlida militància dels antifeixistes més autèntics del segle XX.
Alvah Bessie va ser un dels deu expulsats de Hollywood víctimes de la cacera de bruixes del senador McCarthy. ‘Mentre s’aliava amb Franco, el meu govern acusava els brigadistes de traïdors’, escriví Bessie. Els van estroncar la carrera, condemnant-los al silenci i a malviure de feines diverses. Ell va complir gairebé un any de presó acusat de ser comunista i, per tant, subversiu i antiamericà. Els deu acusats s’havien solidaritzat públicament amb la República espanyola i contra el feixisme, tot i que només ell va combatre a la guerra.
Els més valents en temps de guerra contra l’enemic esdevenen sospitosos per als seus en temps de pau. Paradoxes de la democràcia. La història n’és plena, de casos com el seu. En són un exemple els guies de muntanya i els maquis anarquistes. O els comunistes xilens que van optar per la lluita armada contra Pinochet.
Els combatents de la Brigada Lincoln van estar marcats tota la vida per l’FBI i l’exèrcit com a ‘prematurs antifeixistes’, segons que va explicar a Oriol Porta el comandant de l’ALB Milton Wolff, que havia pogut consultar el seu expedient. Per això, segons ell, no els van deixar lluitar mai a primera línia a la Segona Guerra Mundial. Per això els van fer fora de Hollywood. I precisament també per això avui val la pena de recordar alguns dels molts escrits de denúncia pública de Franco i el feixisme que Bessie va escriure durant la seva vida.
En ells hi ha la força i l’essència dels primers antifeixistes, els ‘prematurs’, els autèntics, els que esdevingueren enemics dels feixistes i sospitosos per a l’FBI.
Un discurs al quart congrés d’escriptors i artistes americans
L’acte va tenir lloc a Nova York el 1941. El discurs el titulà ‘Escriptors, artistes i la lliçó d’Espanya’. Bessie començà recordant el valor i la derrota de la República a la guerra de 1936-1939. I apel·là al compromís dels escriptors i artistes presents: ‘Tenim l’obligació d’entendre i reinterpretar constantment, per als nostres conciutadans amics, els fets i el significat d’aquella guerra. Perquè la guerra d’Espanya va ser una pedra de toc i un punt d’inflexió en el conflicte mundial en què nosaltres estem compromesos; va emetre una llum brillant per a guiar-nos a través de la foscor que hi ha davant nostre.’
Més endavant, després de glossar el paper que van tenir a la guerra els escriptors i els artistes de tot el món, i citar el simbolisme de l’assassinat de García Lorca, va fer posar el públic dempeus, per nomenar, un per un, els escriptors i artistes americans morts en aquella guerra. Va acabar el discurs dient: ‘Per aquests homes, artistes, col·legues, i per molts altres de moltes terres que van lluitar per un dels assumptes més purs i nets de tots els temps –l’alliberament de les persones– us he demanat que us poséssiu drets: en memòria i dedicació.’ Els assistents drets el va ovacionar llargament. Va ser tal l’entusiasme que va despertar que se’n va editar un pamflet.
La declaració davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes
El 28 d’octubre de 1947, els deu de Hollywood, a diferència de molts altres, acollint-se a la primera esmena de la constitució, es van negar respondre cap pregunta davant el House Committee on Un-American Activities. Alvah Bessie va parlar i declarar, valent i contundent, que també s’acollia a l’esmena i la llibertat de paraula i opinió per manifestar el seu desacord amb aquell comitè: ‘L’objectiu veritable d’aquest comitè d’activitats antiamericanes –va dir– és crear l’atmosfera i actuar de punta de llança per les veritables forces antiamericanes que preparen una Amèrica feixista.’
Passà a acusar-los de seguir la mateixa estratègia que Hitler i Franco, en expandir la idea que donar suport a la República espanyola era subversiu, antiamericà i d’inspiració comunista. I afirmà: ‘Jo no tan sols vaig donar suport a la República, sinó que vaig tenir l’alt privilegi i el més gran honor que mai he gaudit de ser un soldat voluntari a les files de les Brigades Internacionals l’any 1938. I continuaré donant suport a la República fins que els espanyols, en la seva majestat i poder, expulsin Francisco Franco i tots els seus seguidors i restableixin el govern legal que Franco i els seus soldats nazis i feixistes italians van derrocar.’ Resultat: un any de presó i a la llista negra per sempre.
Una carta als seus fills de la presó estant
El 12 d’abril de 1950, Alvah escrivia als seus fills Dan i Dave una llarga carta de la presó estant. Els explicava la seva situació legal, els donava ànims i consells respecte d’allò que la gent els podia dir a favor d’ell o en contra, es defensava, els demostrava l’absurditat de les acusacions que li feien i subratllava per damunt de tot el dret de llibertat d’expressió i pensament.
Entre moltes altres consideracions, Alvah explicava als dos nois: ‘Només ens tenim a nosaltres per acusar els nostres representants si són corruptes, comprats o venuts, i trien defensar el “dret al negoci” per treure’n beneficis en lloc dels veritables drets dels éssers humans de viure en pau, decentment i amb seguretat. És per això que jo crec que només hi ha una traïció en el nostre món: la traïció als drets de l’home, la majoria d’homes, dones i nens que viuen avui i viuran demà. […] La meva adhesió a aquestes idees explica per què, fa dotze anys, vaig deixar els meus fills per lluitar en una “guerra estrangera” que “no era cosa nostra”. Era, però, una cosa molt nostra i fins i tot Franklin Roosevelt ho va admetre un temps abans de morir, i va dir que la nostra falta d’ajuda a la República Espanyola era un dels errors més tràgics que mai havia comès el nostre govern.’ I s’acomiada, dient-los: ‘No tingueu por! Salut!’
Una crítica definitiva i la ruptura amb Ernest Hemingway
Bessie va escriure nombroses ressenyes de novel·les o llibres d’història sobre la guerra de 1936-1939. Va informar dels treballs de Gabriel Jackson, Barbara Probst Solomon, André Malraux, la Passionària i José Bergamín, entre més. Però qui va rebre la crítica més dura va ser Ernest Hemingway per Per qui toquen les campanes (1940).
Alvah va escriure que el llibre tan esperat de Hemingway no era ‘la novel·la’ d’Espanya, perquè, si bé l’autor havia afinat la seva tècnica, abordava alguns moments d’acció amb un suspens de ficció que era ‘literalment insuportable’. També criticava que no hi havia profunditat de comprensió, ni amplitud de concepte, ni investigació, i que abordava les veritats de la vida humana amb superficialitat. I li semblava tràgic que la causa de la guerra no aparegués en el llibre com una motivació forta, emocional, passional.
L’opinió de Bessie va ser compartida per molts dels seus camarades de la Lincoln, la qual cosa, lògicament, no devia fer gens de gràcia al superb escriptor. En el documentari Hollywood contra Franco, el vell brigadista Moe Fisher també critica fort la novel·la al·legant que ‘és una història d’amor que no té res a veure amb les nostres experiències’.
L’estratègia de la indústria editorial podia coincidir amb Hemingway, però no amb la duresa dels brigadistes de la Lincoln que havien estat al front de guerra, amb les armes a la mà. De fet, quan Alvah cercava infructuosament editor a Nova York per a Men in battle, un li va dir: ‘M’agraden els teus escrits, però vull la cosa romàntica, l’aventura. Belles senyoretes d’ulls foscos i mantellina de blonda. Una cosa vistosa.’
Alvah va donar la seva opinió sobre Per qui toquen les campanes a costa d’haver de sacrificar l’amistat de l’escriptor, originada quan s’havien conegut a Espanya, i que havia estat decisiu per a la publicació original de Men in battle. La veritat sobre els motius de la guerra on havia arriscat la vida voluntàriament eren sagrats per a Alvah Bessie. No va transigir mai.
‘El señorito Don Puto Francisco Franco’
Alvah Bessie també era un prolífic escriptor de cartes de protesta. El general Franco en va rebre, pel cap baix, dues. Una fou la petició de llibertat i amnistia per als deu sindicalistes de CCOO encausats en el ‘procès 1001’ l’any 1972, entre els quals hi havia Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius i el capellà obrer Francisco Garcia Salve. De passada, aprofitava l’avinentesa per demanar-li al dictador, també, una amnistia general de tots els presos polítics espanyols.
I la segona va ser una carta molt dura datada el 28 de setembre de 1975, de denúncia sobre els cinc darrers afusellats de la dictadura: Txiki i Otaegi d’ETA, i Baena, Sánchez-Bravo i García Sanz, del FRAP. En aquesta lletra, Bessie s’adreça a Franco com a ‘señorito’, o com ‘el señorito Don Puto Francisco Franco’. I comença dient-li: ‘El teu assassinat ahir de cinc heroics espanyols antifeixistes signa la pena de mort del teu règim putrefacte.’
Quasi dos mesos després, la nit que el dictador es moria, TVE va fer una programació especial. Eren moments d’incertesa. En lloc dels telediaris i programes habituals va emetre un vell i llarg film de guerra americà, Objectiu Birmània (1945), de Raoul Walsh, protagonitzat per Errol Flynn. Ningú no es devia fixar en un detall curiós. L’autor de la història original era un home que tota la vida havia lluitat contra ell: Alvah Bessie.
En el primer sopar de l’Associació de Veterans de la Brigada Abraham Lincoln després de la mort de Franco, el febrer del 1976, els vells camarades van retre un homenatge especial a Alvah Bessie, ‘perquè els seus llibres, articles, discursos, films; la seva defensa de la primera esmena de la constitució americana com un dels deu de Hollywood, han estat inspiració per a molts, especialment la gent jove que avui miren de trobar les respostes als problemes que assetgen Amèrica en aquest any del Bicentenari’.
