I si els alumnes catalans fan massa hores a l’institut?

“La gran ha començat a anar a l’institut aquest any”, em deia un amic gironí mentre fèiem el cafè per Nadal. “Podíem triar entre dos centres, i ens vam equivocar: el que vam escollir només té un pati, o sigui que la nena surt a dos quarts de tres, i arriba tan cansada a casa que no té ni ganes de dinar.”

La normativa de la Generalitat indica que, “amb caràcter general, la recomanació és incloure un descans de com a mínim quinze minuts cada dues hores d’activitat lectiva i, en tot cas, de trenta minuts cada tres hores”. Aquesta segona opció s’ha estès força, i és la que apliquen molts instituts per a aconseguir plegar a dos o tres quarts de tres del migdia: tres hores seguides de classe, amb només cinc minuts de descans entre una matèria i una altra, trenta minuts de pati, i tres hores més de classe. I normalment sense l’opció de sortir de l’aula, perquè moltes direccions tenen la missió d’impedir que els alumnes voltin sense supervisió.

Tots plegats, mestres, adolescents i famílies, ho hem normalitzat, però és un règim gairebé marcial que impedeix funcions tan bàsiques entre els joves com el moviment corporal, la socialització o els moments de desconnexió. Em sembla que part del fracàs escolar ve d’aquest fet, la impossibilitat de molts alumnes d’adaptar-se a una estructura escruixidora, i més després d’una primària cada cop més laxa.

Ara bé, això vol dir que hauríem de recuperar les classes a la tarda, com es feia fa dècades? Aquí potser hem de recordar que el nombre d’hores lectives dels alumnes de secundària catalans (i espanyols, perquè la decisió ve de Madrid) és superior a la de la resta de països europeus. La normativa marca que cal fer 30 hores de classe setmanals a l’ESO i el batxillerat, i si ho multipliquem pels 175 dies que té el curs, ens surten 1.050 hores anuals (xifra que també recullen les dades de l’OCDE). Ara bé, hi ha molt pocs països amb una secundària obligatòria que passi de 1.000, i molts no arriben a 900.

I ara permeteu-me que us parli de la meva experiència. Fa més d’una dècada i mitja que sóc professor de batxillerat a Noruega –aquí els dos trams de la secundària van separats–, o sigui que conec bé el model que seguim al nord, i quines conseqüències té.

En primer lloc, el nombre d’hores lectives a la secundària obligatòria i a primer de batxillerat és molt més baix, 874 hores anuals, però a banda el curs té 190 dies lectius. Dit d’una altra manera, els meus alumnes fan 176 hores menys que els catalans en un curs tres setmanes més llarg. Fent els càlculs, són 22,5 hores setmanals –o sigui, els mateixos 30 blocs d’assignatures dels horaris catalans… però de 45 minuts, no de 60.

Per entendre-ho millor, aquest és l’horari dels alumnes de primer de batxillerat que tinc enguany, un dels cinc grups de primer que hi ha al meu institut:

Si us hi fixeu, i és el més habitual a Noruega, cada dia hi ha nou blocs de 45 minuts, un dels quals es fa servir per dinar (allò que a Catalunya en diríem “el pati”). Sempre hi ha pauses de cinc o deu minuts entre blocs, i per tant els alumnes mai no han d’estar asseguts a la cadira o dins l’aula més de tres quarts d’hora. No es fa gairebé mai una hora aïllada de cada matèria, sinó dues o tres de seguides, i això permet començar amb l’explicació del docent i després que els alumnes facin treball individual o en grup (i les avaluacions poden ser més llargues). Les hores d’entrada i sortida són irregulars perquè l’horari conté 40 blocs setmanals i ells només en tenen 30 d’ocupats (als cursos següents en són 35). Això, amb nanos de setze anys, no és cap problema, i a més evita un col·lapse a les vuit del matí i que l’edifici sigui ple tota l’estona.

L’efecte d’aquest model és evident: amb menys hores docents i moltes més pauses (entre 55 i 90 minuts de descans diari), tothom viu més relaxat, i es pot treballar amb més eficàcia. De fet, no implica cap reducció de continguts respecte dels plans d’estudis catalans. Ara algú em dirà que això és possible perquè els adolescents noruecs són més “tranquils”, però potser és a l’inrevés, i la calma els ve de no tenir un règim escolar tan estressant.

Segons els estudis internacionals, el nombre d’hores lectives dels alumnes noruecs durant els deu cursos obligatoris no sembla que tingui cap efecte sobre els resultats finals, comparat amb els països que en tenen més. Això sí, en l’etapa postobligatòria es compensa: Noruega és dels pocs estats que allarga el batxillerat fins a tres anys (quan els catalans comencen la universitat els joves noruecs encara són a l’institut), o sigui que els que trien aquesta via cursen unes 900 hores addicionals.

L’escola sempre és un reflex del model social, i Catalunya no n’és pas cap excepció: totes les dades indiquen que al cap de l’any es treballen moltes més hores que al nord d’Europa, però que la productivitat és menor –dit d’una altra manera, que ser al lloc de feina és molt més important que treballar. I això també passa als nostres instituts. No dic en cap cas que calgui copiar el model noruec, que a més ve marcat pels horaris de menjar i el règim climàtic, però potser amb menys hores lectives i més ben aprofitades, i més pauses per a esbargir-se, els alumnes podrien tenir un rendiment més elevat.