Els homes d’Isidre Fainé per a fer la fusió

Roger Vinton és l’autor de l’èxit de vendes La gran teranyina (Edicions del Periscopi), llibre que analitzava els noms i les relacions dels homes del poder econòmic català. Fou el més venut per Sant Jordi del 2017, i el segon de l’any. Ja se n’han fet nou edicions. Ara Vinton –que és un pseudònim, com explicava ell mateix en aquesta entrevista– escriu sobre temes econòmics a Via Empresa, i aquest estiu ha fet una secció a Els matins de Catalunya Ràdio. VilaWeb ha parlat amb el senyor Vinton perquè ens parli dels alts directius de CaixaBank que hi ha darrere la fusió amb l’espanyola Bankia. Més enllà de xifres, parlem de noms, perfils, i sentit de l’operació. I segons Vinton, el poder real continua essent a la Fundació Bancària, on hi ha Isidre Fainé i els seus homes.

—Qui hi surt guanyant en una fusió?
—Depèn. La lògica ens diria que l’entitat grossa tendeix a guanyar en tots els àmbits: els seus directius acabaran manant, imposarà marca i cultura empresarial. Va passar amb la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona, que va ser esborrada del mapa. En principi la grossa hi guanya. I els qui en treuen més benefici en general són els alts directius. Perquè sabem que el consumidor difícilment veurà millorat el producte o serveis, hi ha menys competència. Els treballadors sempre en surten perjudicats, que una part perdrà la feina. Passa que aquí és una mica més complicat.

—Per què?
—Per què són empreses del sistema financer que crearan una entitat sistèmica amb molts interessos. No és una fusió normal. Hi ha interessos estatals, que el 62% de Bankia pertany a l’estat. Hi juguen elements geopolítics, de si el pes serà català o madrileny, un estat que algun dia pot voler recuperar els diners que hi va abocar per salvar Bankia. Hi ha molts més elements que en una fusió normal. Mira el cas que explicava el Jordi Goula precisament a VilaWeb.

—Cas BBVA Argentaria.
—Inicialment, van guanyar els bascos, perquè Argentaria era petita. Però els poders fàctics de Madrid van esperar el seu moment i van aprofitar unes suposades irregularitats fiscals d’Ibarra i companyia, el clan basc, per a donar el cop d’estat i apropiar-s’ho ells. No sé què passarà, però sí que sé que quan l’estat s’hi fica pel mig, els catalans normalment no hi sortim guanyant.

—Els alts directius que voten la fusió de CaixaBank, qui són?
—CaixaBank és una entitat amb un consell d’administració, setze persones. Però hi passa una cosa poc habitual, sobretot en empreses molt grans; hi ha un accionista amb un 40% del capital. I aquest accionista és la Fundació Bancària La Caixa. La que fa l’acció social. Amb un 40%, la capacitat de decidir dels executius de CaixaBank, com el seu consell d’administració, ve molt marcada per la voluntat del principal accionista. Que és la fundació Bancària la Caixa. On hi ha tots aquests personatges cooptats i triats a dit entre ells. I on hi ha el poder real. La fusió la decideixen més aquests.

—Com Isidre Fainé.
—Incombustible. Fa dècades que mou els fils de La Caixa, primer a l’ombra de Vilarasau, després ja tot sol. Ha anat reculant en poder a mesura que la llei anava obligant a renunciar a càrrecs, perquè la legislació és com més va més exigent contra l’acumulació de poder. I al darrer pas el van obligar a triar entre ser president de CaixaBank o de la fundació. Va triar la fundació.

—Per què?
—Per què el president de CaixaBank no és executiu. Hi mana el conseller delegat. I ell va preferir ser president de la fundació bancària, del màxim accionista, que no estarà en el dia a dia del banc, però sí que en les decisions crítiques, com aquesta, hi imposarà la seva voluntat.

—López Burniol.
—Notari. Forma part del nucli de la fundació que envolta Fainé fa anys. Com Salvador Alemany, Isabel Estapé (filla d’Estapé i notària a Madrid), Javier Godó Muntañola (Grup Godó), Jaume Lanaspa (antic cap de recursos humans de La Caixa), Asunción Ortega (branca financera de La Caixa) i Artur Santos Silva (president del banc portuguès BPI, d’un banc que La Caixa va comprar). Aquest és el nucli més fidel a Fainé. Dubto que mai votin res contra ell.

—Consellers independents de la fundació.
—Individus independents i de prestigi, amb coneixements financers. Que són César Alierta (ex-president de Telefònica) i Javier Solana (ex-secretari general de l’OTAN). Francesc Homs Ferret (no el confonguem amb Quico Homs, que no són ni família, que jo sàpiga). Shlomo Ben-Ami, ex-ambaixador d’Israel a Espanya.

—Entitats fundadores
—Són cinc: Ateneu Barcelonès, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Cambra de Comerç i Foment. Han perdut molt de poder, i ara es reparteixen una sola cadira entre les cinc. Aquest any la usufructua la Cambra de Comerç. Hi va Antoni Fitó Baucells. La Cambra, per boca de Joan Canadell ja ha dit que per poc que puguin s’hi oposaran. L’únic que podria ser una mica díscol.

—Consellers d’entitats d’interessos col·lectius.
—Creu Roja i Càritas. Luis Carreras del Rincón, president de Creu Roja de Sant Cugat, que té un bufet d’advocats. I per Càritas hi trobem ni més ni menys que Eugeni Gay. Ex-vice-president del Tribunal Constitucional i pare de Maria Eugènia Gay. Tots aquests senyors governen la Fundació Bancària La Caixa, que té 500 milions d’euros d’obra social i el 40% de CaixaBank, entre més inversions.

—I qui els tria?
—Es trien entre ells. El mateix patronat tria els futurs patrons. Tenen mandats de temps limitat. Si un cau, entre ells en trien el substitut.

—La vostra tesi és que en el fons la fusió la trien aquests homes. Molts homes de Fainé. Però el fet és que Fainé no votarà.
—Correcte. La fusió la votarà el consell d’administració de CaixaBank. Però penseu que la meitat dels consellers de CaixaBank els ha posats Fainé: Jordi Gual, Tomàs Muniesa, Gonzalo Gortázar, tots aquests hi són i votaran en representació de la Fundació Bancària, allà dins. Per tant, se suposa que han de votar el que els digui la Fundació Bancària.

—Passem doncs, al consell d’administració de CaixaBank. Els que votaran. Gonzalo Gortázar.
—Conseller delegat del banc. Basc nascut a Madrid. Elit de la burgesia basca. Si ens posem a mirar arbres genealògics, podríem resseguir avantpassats seus fins mil anys enrere. De les famílies més importants del País Basc. No prové de la Masia de La Caixa, del planter. Ell treballava a la nord-americana Morgan Stanley, divisió espanyola. I quan La Caixa la va comprar, va passar a ser treballador de La Caixa. Hi prospera i arriba a conseller delegat. Màxima posició executiva. També hi tens Jordi Gual, president de CaixaBank, i Tomàs Muniesa, director del grup assegurador de La Caixa molts anys.

—Consellers independents.
—John S.Reed (que ve de Wall Street), Maria Teresa Bassons (farmacèutica i no em queda clar d’on ve exactament), Alejandro García Bragado Dalmau (advocat, no el confonguem amb el García Bragado socialista, i diria que no són família), Cristina Garmendia (ex-ministra), Maria Amparo Moraleda (que ve d’IBM). La figura dels independents és interessant: en el món anglosaxó és una figura més seriosa. La idea és que en un consell d’administració no hi hagi tan sols representants dels accionistes, sinó també gent que sàpiga de negoci. Experts sense vincle que aboquin el seu know how. Què passa? En general el conseller independent és el menys independent. S’acaben transformant en una mena de treballadors. Cobra bones dietes però demà pot ser al carrer, perquè no representa cap accionista. El més discordant acaba essent el més disciplinat. Un altre nom important és Ignacio Garralda Ruiz de Velasco. Aquest senyor l’afecta molt la fusió.

—Per què?
—Màxim executiu de Mutua Madrileña. Soci assegurador de SegurCaixa, l’asseguradora de La Caixa. I resulta que Bankia té un acord amb Mapfre. O l’un o l’altre haurà de baixar del cavall. Segurament Mapfre. Per acabar, al consell d’administració de CaixaBank hi tens més representants menors i Natalia Aznárez (de Cajacanarias, que representa les fundacions de les caixes que La Caixa va anar absorbint d’Espanya, com ara Cajacanarias, les andaluses, les de Navarra).

—Quants diners poden arribar a fer aquests directius gràcies a la fusió?
—Això fa de molt mal saber. Teòricament ells no fan negoci. Passa que una vegada passada la fusió, els que quedin governaran un banc més gran que el que governaven abans. Per tant, seria raonable que actualitzessin els salaris, per exemple. Per més responsabilitat. Alguns deuen tenir accions a CaixaBank, i des que es va anunciar la fusió l’acció s’ha revalorat. Però en principi no haurien de tenir un benefici directe de la fusió.

—Què han de decidir, aquests homes, juntament amb els directius de Bankia?
—La famosa equació de bescanvi, i com es configura el nou consell d’administració de la nova societat. Equació de bescanvi és per quantes accions de Bankia en tens una de La Caixa. La relació marcarà el poder. Seria massa sorprenent tota proporció que no fos 3 a 1. És la proporció de CaixaBank respecte de Bankia. Una altra cosa és que, amb el pas del temps, com deia Goula, amb les votacions dels consellers independents es vagi modulant a favor d’uns o altres. I que no siguin tan independents.

—Conclusió de l’operació?
—Ho he manifestat de bon començament: La Caixa s’acabarà de descatalanitzar del tot. I el sistema financer català perd el seu element més representatiu i de més pes. No crec que sigui immediatament. Però quan tens l’estat dins l’accionariat no pots esperar res de positiu per als catalans. Si passa, i La Caixa acaba guanyant, tant de bo. Però no puc pensar en aquesta opció veient l’exemple d’Aena, empresa cotitzada, però en què l’estat té una posició de domini, i ja veiem les diferències de tracte entre els aeroports de Barajas i el Prat. Això espero de l’entitat fusionada.