01.10.2023 - 21:40
Una conseqüència del desencís amb els partits polítics és l’esperança que n’aparegui un de més ardit i competent. En aquest moment qualsevol proposta audaç tindria bona acollida entre un electorat menjat de malfiança i orfe de direcció. Però la mateixa tempesta emocional que l’ajudaria a emergir també en podria fer flor d’un dia, com ho foren uns altres intents d’avançar de dret a la independència.
Els lectors coneixen el meu escepticisme sobre el benefici de segmentar encara més un electorat que per abstenció tàctica, indiferència, abandonament o transfuguisme es troba en franca reculada. Els independentistes són numèricament insuficients i mal avinguts per a una tasca que reclama unitat i concentrar voluntats. Multiplicar les candidatures sols pot exacerbar la lluita per l’hegemonia dintre d’un corrent social que no és hegemònic. El famós 52%, que a hores d’ara és dubtós que s’aguanti, no era majoria en vots sinó en escons. Comptats els caps, no crec pas que reuníssim la meitat dels barrets.
El bipartidisme anglosaxó té un avantatge sobre els sistemes multipartit europeus: que dóna estabilitat a la política, la fa previsible. Al sistema nord-americà els extremismes s’equilibren dintre d’uns partits prou espaiosos per a acomodar la diversitat d’opinions i d’interessos. És veritat que els darrers anys els fanàtics han estrebat el Partit Republicà fins als límits de la legalitat i l’ordenament democràtic. Com també és veritat que els moderats del Partit Demòcrata han de reprimir els excessos de la seva ala esquerra, si no volen perdre l’exigu control del senat que detenen amb el suport de tres senadors independents. El sistema suporta enormes tensions, perquè té un contrafort molt sòlid en el Bill of Rights, que garanteix la llibertat de pensament precisament perquè facilita una governança pragmàtica en què els actes i no pas les idees tenen conseqüència política.
A Europa la fragmentació de l’oferta fa possible l’aparició de formacions marginals, sobretot en èpoques de crisi. Rendibilitzant el malcontentament, grupuscles que solen ser de caràcter ideogràfic s’emparen de l’espai polític sense trobar-hi cap contrapès. Fins on poden arribar aprofitant-se de l’oportunitat que els brinda la democràcia ho declara de manera notòria la història del vell continent. Així sorgeixen formacions que a l’esportivitat democràtica hi oposen la impudícia d’exigir l’aplicació de les regles del joc en favor propi per a derogar-les quan hagin triomfat.
Als Estats Units ningú no enceta una carrera política fundant un partit. Hom entra en política servint en el capítol local d’un dels dos grans partits i guanya influència en la mesura que hi esmerça assiduïtat i eficàcia. En favor de començar la casa per la teulada es podria al·legar que el sistema americà no funciona a Catalunya, car l’escassa meritocràcia dels partits corromp les persones. Però quina és la formació que no es corromp al contacte amb el poder, que al cap i la fi és el mòbil de la política? La corrupció de la política americana Frank Capra la satiritzà a Mr. Smith Goes to Washington. Un escoltista ingenu s’estrena com a senador admirant els monuments de la democràcia, però el dia a dia de la cambra acaba obrint-li els ulls al contrast entre els grans mots i la política convencional. La ironia rau en el fet que no és pas el cinisme empedreït sinó l’idealisme desbocat que amenaça de paralitzar el sistema, que és corrupte però resilient gràcies a la indiferència dels polítics a les idees. L’ampul·lositat verbal, les grans visions programàtiques i les teories que s’apoderen de les elits europees i d’àmplies capes que les segueixen per mimetisme, tenen escassa tracció entre polítics bregats en el mercadeig i l’estira-i-arronsa possibilista.
Un intel·lectual que vulgui resoldre un problema estructural de la política sense contaminar-se’n ha d’inventar una societat sense els vicis de l’actual. I com que no existeix, haurà de bastir-la amb idees abans que no amb blocs de realitat. Els polítics més efectius, més purament polítics, no han estat mai intel·lectuals. El polític català contemporani amb més assoliments pràctics no és cap intel·lectual. Ningú no hauria convidat Jordi Pujol a un col·loqui acadèmic. Orador prolix i repetitiu, capaç d’avorrir la intel·lectualitat que tanmateix menyspreava, el president tenia una gran habilitat per a connectar amb una àmplia classe mitjana i fer-se respectar fins i tot per l’electorat dels rivals. El seu principal adversari, Pasqual Maragall, motejat “il professore”, no aconseguí mai de derrotar-lo a les urnes, malgrat el suport de la classe il·lustrada.
La principal dificultat a què s’enfronta qui vulgui fundar un partit català amb una filosofia política acreditada no és el baix nivell cultural del país, sinó, al contrari, la prioritat de les idees-fetitxe sobre els fets. Això pot semblar una boutade, però deixa de ser-ho si es considera que la ideologia, que és el nom adient per a aquest fetitxisme, acostuma a prevaler sobre la política de les coses. Un partit d’idees és un partit que fa distincions categòriques en l’ambigüitat de la vida, que descomparteix la complexitat dels fets i els esquartera per a fer-ne entitats irreconciliables. Se’m podria objectar que la política catalana no es mou per idees sinó per interessos mesquins. Aquest rerefons segurament hi és, però allò que fa forrolla és brandar principis inexpugnables, fruita del temps, banalitats amb retirada més o menys acadèmica, que ningú no s’atreveix a discutir per instint de preservació.
A la circumscripció catalana, com a qualsevol democràcia, el pensament topa amb la tirania de l’opinió pública. Tocqueville ho copsà a l’inici de la nova forma de sobirania. Segons ell, la democràcia no diu: “O penses com jo penso o moriràs.” Diu: “Pots pensar de manera diferent de com penso jo i conservar la vida, la propietat i tot allò que tens; però d’ara endavant seràs estranger entre la teva gent.” Aquesta tolerància intolerant també s’expressa en l’independentisme. Mentre que a Espanya executen Carles Puigdemont en efígie i volen que es podreixi a la presó, a Catalunya hi ha qui el condemna a l’ostracisme per no acoblar el desig amb la voluntat especulativa. Com infants privats d’un caprici, responen amb una rebequeria quan hom els recorda la distància ontològica entre la idea i el fet.
En política les idees fan més nosa que servei. Així com els interessos materials són negociables, els principis no ho són mai, i la manera més segura de frustrar un acord és apel·lar als principis o deixar caure un mot categoritzador. N’hi ha prou de titllar una proposta o una persona d’excloent, racista, homofòbica o transfòbica, de dreta o de l’altre cantó, dir d’un acord que és una baixada de pantalons, titllar l’interlocutor de ser d’aquests o dels altres, definitivament dels altres; n’hi ha prou, ço és, d’apel·lar a una idea codificadora i polaritzant, perquè la voluntat d’assolir un objectiu es capgiri en voluntat d’anorrear qui pensa de manera diferent.
El periodista anglès Walter Bahegot opinava que la qualitat més essencial d’un poble lliure, d’un poble capaç d’una llibertat creixent, permanent i a gran escala, és una gran quantitat d’estupidesa. Deia que en estupidesa sòlida i real els anglesos no tenien rival. L’explicació que dóna confirma la mancança del poble català, poble singularment deficient en estupidesa. “De fet, allò que oprobiosament anomenem estupidesa, tot i no ser una qualitat vivificant en la societat, és el recurs preferit de la natura per a conservar la constància de la conducta i la consistència de l’opinió.”
Hi pot haver noblesa en la voluntat de fundar una nova plataforma política amb una idea més neta, més ben articulada i menys acomodatícia de la independència. Però noblesa no és sinònim d’oportunitat. Per a un intel·lectual amb vocació política, més que per a un polític amb vocació intel·lectual, el perill no és tant que fracassi en l’intent com que se’n surti, deixant-hi no la pell però sí una gran quantitat d’il·lusió i d’energia irrecuperables. S’arrisca que el pensament se li esmussi competint per donar forma a abstraccions que distingeixin l’oferta pròpia de les altres. Que maldant per renovar l’impuls amb idees noves oblidi que en les col·lectivitats els vells hàbits perduren sota la pell de noves formacions i els reflexos de passades generacions poden revifar al frec d’una paraula o d’un esdeveniment. El risc d’aventurar una proposta intel·lectual a la plaça pública no és que la gent no l’entengui, sinó que l’entengui a la llum de les idees que ja tenia al cap i l’amari del fluid volàtil que a Catalunya serveix de combustible a la batussa inacabable.
