27.02.2022 - 22:21
Recordeu Full Metal Jacket, el film de Stanley Kubrik basat en la novel·la de Gustav Hasford The Short-Timers? Kubrik ens retorna a la guerra del Vietnam amb l’arribada d’un escamot de reclutes al camp d’entrenament dels marines a Parris Island, a la Carolina del Sud. Un d’aquests joves, Leonard Lawrence, maldestre i amb sobrepès, pateix especialment el rigor de l’instructor. Hartman és l’arquetip del sergent: coriaci, abusiu, despietat en l’aplicació de la disciplina, un professional de la guerra. La seva missió consisteix a ensinistrar els joves a suportar el dolor i tornar-los resilients abans d’entrar en combat. Amb tàctica inhumana, cerca d’extingir-ne la compassió per transformar-los en assassins. Ben aviat Lawrence, amb les seves espifiades, crida l’atenció del sergent, però el drama arriba quan li troba un dònut farcit de melmelada a l’armari, una transgressió del reglament. Amb refinat sadisme, Hartman castiga tothom menys el culpable a fer flexions cada vegada que Lawrence comet una atzagaiada. Fins que, fastiguejats pel càstig immerescut, els reclutes es revengen colpejant-lo a la dutxa amb tovalloles plenes de pastilles de sabó. El correctiu fa efecte i Lawrence esdevé un recluta modèlic. Una nit, però, un altre recluta el troba parlant amb el seu fusell, primer indici que al seu cervell alguna cosa no rutlla del tot. La darrera nit de campament, el mateix company el troba al lavabo amb el fusell i recitant el “Credo del fuseller”, una mena d’oració que els aspirants a marine havien d’aprendre de memòria. L’escena és irònica, perquè la raó de ser del credo, segons el seu creador, el general major William H. Rupertus, era que els reclutes comprenguessin que el fusell és la seva vida. Advertit de la situació, Hartman procura intervenir-hi, però Lawrence el mata amb l’arma i tot seguit se suïcida.
La història és un advertiment oportú dels perills d’extremar la resiliència. La intenció de Hartman era bona en el seu univers particular: preparar els soldats novells per sobreviure en l’extremitat de la guerra. El sergent sap que les pautes de la vida civil caduquen en la bel·ligerància i el combat exigeix de suportar enormes dosis d’estrès, privació i dolor físic. Per això un dels eslògans del programa d’entrenament dels marines diu: “El dolor no és res més que la feblesa sortint del cos.” D’acord amb aquesta doctrina, que enllaça amb dites tan conegudes com l’aforisme de Nietzsche “Allò que no em mata em fa més fort”, o la més devota “Déu estreny però no escanya”, un règim espartà de resiliència és la premissa d’un desenllaç victoriós.
A Catalunya, a l’embat del 155 s’hi han donat dues respostes contraposades, amb transicions i adaptacions de diversos graus. Una resposta ha estat declarar nul el Primer d’Octubre, apuntant-lo a una estratègia fallida per a obligar el govern espanyol a negociar una millora de l’autonomia. És la teoria de la catxa, de la intimidació a l’estat. El desenllaç lògic és el desistiment i acusar de romanticisme abrandat, de rauxa en definitiva, qui no s’hi resigni. La resposta diametralment contrària la representen els intransigents que en tota cautela i circumspecció ensumen derrotisme. Són els qui exigeixen sacrificis que gairebé mai no els impliquen directament. Amb un voluntarisme hipertrofiat, magnifiquen la seva voluntat de sacrifici, real o imaginada, fins a l’heroisme. Sense haver estat mai al punt de mira de la repressió, castiguen el sentit de realitat més auster amb la brutalitat d’un Hartman. Entre suportar el càstig que l’estat infligeix col·lectivament a l’independentisme i escometre un compatriota que ensopega amb la realitat, aquests incombustibles abans atacaran el sentit de realitat que no pas acceptaran la relativitat de la força disponible per a enfrontar-s’hi. Ho faran en nom d’una solidaritat selectiva i amb una radicalitat tan intestinal com eixorca. Tanmateix, aquesta solidaritat espúria els serveix per a gallejar, brandant la tovallola amb pastilles de sabó contra el “pusil·lànime” que surti dels rengles
Ambdues respostes són nefastes no ja per a la causa de la independència, sinó per a la solidaritat cultural més bàsica. Sobre la primera resposta, no tinc res de nou a dir; ja he escrit moltes vegades que no té cap més propòsit que anorrear la possibilitat d’un desenllaç del conflicte que salvaguardi la catalanitat. Però el perill de la segona resposta no és tampoc negligible. En un article publicat a la Harvard Business Review, Tomas Chamorro-Premuzic i Derek Lusk argumenten que massa resiliència pot ser contraproduent. Tot citant la recerca de Rob Kaiser sobre versatilitat en el lideratge, aquests psicòlegs assenyalen que les forces emprades amb excés esdevenen febleses. Insistir en la resiliència pot fer que un s’encalli cercant objectius inassolibles. Per exemple, l’estantissa taula de diàleg. O un elusiu referèndum pactat amb Madrid. Però també la independència sense cap més atot que reclamar-la com un deute històric que algú –Espanya, França– hauria de saldar. O, més forassenyat encara, un deute que els catalans tots sols podrien cobrar-se. Quan no es mesura l’alçaprem de Catalunya dins Espanya i dins Europa –per no dir ja el de la catalanitat en territori propi– la presumpció no duu a res més que a balafiar energies i vides –anys de presó en alguns casos, d’exili en uns altres, de carreres truncades en molts. És el perill anomenat “síndrome de falsa esperança”. Un perill manifest quan algú, amb infundat optimisme, s’entesta a repetir conductes que s’han demostrat improductives en el passat.
Si d’una banda els catalans van malbaratar el capital acumulat fins l’octubre del 2017 en rendir-se sense oposar resistència, d’una altra banda la vehemència d’una part de l’independentisme pot acabar produint tolerància a l’hostilitat. L’agressió és una droga dura que es pren en dosis creixents. Per això l’estat ha ampliat els atacs cada vegada a més gent per motius cada vegada més eteris, aprofundint-ne l’abast en passar de l’àmbit estrictament polític a l’àmbit general de l’economia i de la llengua. Com diuen Chamorro-Premuzic i Lusk, davant circumstàncies aparentment desesperades, hi ha persones embravides que, com un superheroi de còmic, pretenen travessar un mur de maons. Per a protegir-se de la humiliació despleguen mecanismes de defensa que inflen l’ego artificialment. Amb l’ego estarrufat i enlairat uns quants pams per sobre de terra, menyspreen els qui prenen el pols de la realitat titllant-los de somicaires. Els trets del superheroi de la resiliència solen ser els mateixos que bloquen la consciència de si i impedeixen de formar-se una idea objectiva de les pròpies possibilitats. Aquesta forma d’autoengany pot resultar letal si bloca l’accés a informació o la interpreta de manera incontinent.
L’autoengany per excés de confiança és especialment perillós en el lideratge. Llavors el preu a pagar no és sols l’afebliment del fatxenda, com s’ha pogut veure amb l’autodefenestració de Pablo Casado, sinó la tarifa molt més alta d’una catàstrofe col·lectiva. Especialment en les relacions entre grups, un lideratge ferri no és necessàriament la millor opció, per més que molta gent hi vegi una garantia de protecció. En situacions de gran complexitat, com ho són les relacions internacionals i les situacions colonials del tipus Espanya-Catalunya, tan semblant a la relació que Rússia pretén establir amb Ucraïna, no n’hi ha prou de tenir un líder hiperresilient com Putin. Per a triomfar a llarg termini, els líders han de tenir, a més de l’autoritat rudimentària de la força, integritat moral. La necessiten per a treballar amb els membres del seu equip de govern en lloc de dictar-los decisions sense cap més determini que envanir-se.
Quan els catalans demanen nous lideratges, fa la sensació que aspiren a ser conduïts per algú amb la determinació d’un Putin o d’un Hartman. Però arriba que l’excés de força es torna flaquesa. Hartman envia els reclutes al Vietnam per una causa ja perduda, però ell mateix cau víctima de la pròpia inflexibilitat sense sortir de la caserna. Putin, amb la rigidesa i sobergueria d’un tsar del segle XXI, juga fort a Ucraïna. Caldrà veure fins on arribarà la seva audàcia i si sabrà frenar a temps o sacrificarà milers de vides a la seva efígie, com ja ho feren molts dels seus predecessors.
