L’altra cara de la llengua de signes catalana

Com cada any, el setembre passat era el mes de les persones sordes a tot el món. Com cada any també, les organitzacions mundials, estatals i locals van treballar per conscienciar la població sobre la sordesa, les persones sordes i la llengua de signes. La traca final es va concentrar en l’última setmana de setembre, del 23 al 29, amb la Setmana Internacional de les Persones Sordes. El dia 23 de setembre és el Dia Internacional de les Llengües de Signes, data que les Nacions Unides van declarar oficial el 2017 per reivindicar els drets lingüístics. A Catalunya tenim el nostre dia per la llengua de signes catalana, ho celebrem des del 2010 cada 3 de juny d’ençà de l’aprovació de la llei 17/2017 de la LSC. I ho celebrem doblement, o triplement, ja que tenim la llei 27/2017 de 23 d’octubre per la qual es reconeixen les llengües de signes espanyoles i encara el Dia Nacional de les Llengües de Signes Espanyoles, que és el 14 de juny des del 2014; tot i que té poc seguiment a Catalunya.

Enguany, el lema del 23 de setembre va ser Sign up for sign language rights, una crida a la societat a favor d’una millor implementació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, per als drets lingüístics –sobretot dels nens sords o amb sordesa–; tenint a la vista que el 2026 l’instrument de la Convenció farà vint anys i aquests drets ja s’haurien d’haver assolit o bé garantit.

L’article 21 de l’esmentada convenció, de llibertat d’expressió i d’accés a la informació, recomana explícitament:

1. a) Acceptar i facilitar la utilització de la llengua de signes […];
2. e) Reconèixer i promoure la utilització de la llengua de signes.

L’article 24, d’educació, “amb la intenció de fer efectiu aquest dret sense discriminació i sobre la base de la igualtat d’oportunitats”, explicita que:

2b) Les persones amb discapacitat poden accedir a una educació primària i secundària inclusiva, de qualitat i gratuïta, en igualtat de condicions amb els altres […]

3b) Facilitar l’aprenentatge de la llengua de signes i la promoció de la identitat lingüística de les persones sordes. […]

4) Per contribuir a fer efectiu aquest dret, els estats part han d’adoptar les mesures pertinents per contractar mestres, incloent-hi mestres amb discapacitat, que estiguin qualificats en llengua de signes […]

Es pot veure la versió signada en llengua de signes catalana i llengua de signes espanyola del text de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. La versió en català es pot trobar aquí.

En aquesta línia, al llarg de la setmana es va reivindicar una educació inclusiva de qualitat i plurilingüe que pugui garantir a l’alumnat amb sordesa la incorporació també de la llengua de signes, com exigeix la Declaració sobre els Drets dels Nens Sords –aprovada a la XXI Assemblea General de la World Federation of the Deaf, el juliol del 2023. L’entitat catalana pro-persones sordes DifuSord n’ha fet la traducció al català. Cal, repetidament, animar a tothom a defensar activament els drets de les persones sordes, tant lingüístics com d’accessibilitat total (tenir accés total a qualsevol informació, formació i comunicació). La resiliència és un dels nostres trets més característics –un tret que els catalans amb la nostra llengua també tenim– com a comunitat amb una llengua fortament amenaçada i minoritzada. Com ho és la interseccionalitat, la diversitat de les persones amb identitats que s’entrecreuen i edats que s’entrecreuen.

Com en el cas del català i altres llengües –podeu llegir un article sobre el paral·lelisme entre el català i la llengua de signes catalana, a El futur de la llengua de signes també depèn de tu, redactat per la mateixa autora amb la preuada col·laboració de la nostra enyorada Carme Junyent i Figueras–, la llengua de signes catalana té un patrimoni lingüístic i cultural molt ric, amb una llarga història, i per a la preservació de la identitat lingüística és importantíssim que se’n pugui assegurar la transmissió al llarg de les generacions. Per aquesta raó cal que els nens sords, joves i adults puguin connectar els uns amb els altres i amb el seu patrimoni. I per a això cal que tinguin, des d’edats primerenques, accés a entorns lingüístics rics també en llengua de signes. Les famílies han de poder tenir aquesta connexió, com a valor afegit, que aporta riquesa lingüística a la seva criatura sorda gràcies a una llengua que és exponencialment beneficiosa i inclusiva. Aquesta llarga reivindicació no és només meva, ni dels catalans, sinó de tothom del món; de qualsevol persona que estima i connecta amb les persones sordes i qualsevol llengua de signes existent al món, entre dues-centes i tres-centes, gairebé totes amenaçades i amb moltes debilitats.

Per què tanta reivindicació, any rere any, durant dècades?

És veritat que a Catalunya la llengua de signes catalana té reconeixement jurídic –la llei 17/2010 de 3 de juny de la LSC–, i que comptem amb el Consell Social de la Llengua de Signes Catalana del Departament de Política Lingüística –que considera la LSC com una llengua més, com el català i l’occità o aranès–, o l’LSC Lab (Laboratori de la Llengua de Signes Catalana) de la Universitat Pompeu Fabra. I que també tenim tant entitats associatives afiliades a la Federació de Persones Sordes de Catalunya com no associatives que imparteixen cursos de llengua de signes catalana dels nivells A1 fins a C2, enfocats a la població en general. Però no n’hi ha prou, i tot està molt aturat.

A l’àmbit educatiu i mèdic, la llengua de signes trontolla moltíssim a causa de determinades concepcions i mirades vers aquesta llengua natural de caràcter visual i gestual i vers la sordesa en general (podeu rellegir “Quina actitud lingüística és la teva?”, “Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües” i “La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?”, els tres textos publicats a VilaWeb, de la mateixa autora). També hi ha hagut esdeveniments històrics que encara impacten i tenen una forta empremta en la mirada i concepció de la sordesa.

Actituds, concepcions, fets històrics, mirades, pràctiques, visions… que no ajuden a avançar en una educació o societat realment inclusives i plurilingües. Posem-ne algunes en ordre alfabètic:

Audisme: prejudici vers les persones sordes, considerades inferiors o amb un dèficit, de manera que les pressiona a ajustar-se a les normes dels normo-oients mitjançant una oralització sense opció a la llengua de signes. És l’actitud d’una persona oïdora que es considera superior per la seva capacitat de sentir-hi, però també es dóna en persones sordes únicament oralitzades. L’audista és aquella persona que actua a favor de l’audisme, intencionadament. El terme fou creat per T. Humphries el 1970.

Audiofonocentrisme: és l’enfocament basat únicament en el treball auditivo-oral, en la parla (no de la llengua en si) i en la restauració auditiva amb les pròtesis auditives, amb una visió molt parcial de la persona sorda. És una visió reduccionista, no inclusiva ni respectuosa amb les capacitats de l’alumne sord o persona sorda, que té potencial per a aprendre moltes llengües.

Capacitisme: és una forma de discriminació o prejudici que considera que les persones sordes o amb discapacitat han d’adaptar-se al sistema social capacitista, perquè són un error o presenten un dèficit. És el contrari de la perspectiva de la diversitat, que ofereix mesures i suports per apoderar i fer la persona sorda partícip de la comunitat. Es podria considerar una forma anàloga al racisme, pel fet que considera la persona sorda o la llengua de signes de menys valor inherent.

Categorització: l’àmbit educatiu i mèdic comet l’error d’etiquetar els alumnes sords i persones sordes per la seva pèrdua auditiva: si és un individu amb implant coclear o no, si és oralista o signant. Es té una visió de modalitat comunicativa i educativa, no de llengües d’ús i competència. La perpetuïtat de la categorització fa que el mateix col·lectiu de persones sordes faci la diferenciació amb -istes o -ismes, sense tenir en compte la capacitat plurilingüe i d’aprenentatge de cada individu.

Colonialisme: concepte proposat per H. Lane el 1984 també per a la població sorda. En aquest cas els invasors serien els oralistes o audiofonocentristes i els seus discursos, valors, criteris i creences, que volen dominar la població sorda i la seva educació, i fins i tot dir-los com han de ser sense comptar ni amb professionals ni amb referents sords. Recomano la lectura de The Mask of Benevolence: Disabling the Deaf community, de Harlan Lane, i Understanding Deaf Culture: In Search of Deafhood, de Paddy Ladd. Descriuen l’oralisme com a pràctica colonial que exclou els professionals sords i les llengües de signes i nega el valor sociolingüístic de les llengües signades del món com a llengües de ple dret.

Condescendència: és l’amabilitat forçada que neix del sentiment de superioritat cap a la persona sorda. Es barreja el sentiment de superioritat amb l’amabilitat mal entesa.

Eugenèsia: Alexander Graham Bell no tan sols va ser l’inventor del telèfon, sinó també un defensor acèrrim d’aplicar l’eugenèsia (estudi i aplicació de les lleis biològiques dels trets hereditaris orientats al perfeccionament de l’espècie humana, terme creat per F. Galton el 1883) a les persones sordes. Volia dissoldre les persones sordes, i prohibir els matrimonis entre persones sordes per evitar la transmissió hereditària de la sordesa; va fer el treball Memoir upon the formation of a deaf variety of the human race el 1883. Considerava que la sordesa era una calamitat de la raça i calia examinar-ne les causes, com els matrimonis entre persones sordes, per evitar-les. Creia en la superioritat de la parla, per sobre de la llengua de signes; era un conegut defensor de l’oralisme, predicava que els alumnes amb sordesa havien de ser educats estrictament en l’oralitat, sense signes, i s’oposava a la inclusió de professionals sords a les escoles. Als Estats Units d’Amèrica encara existeix una organització, l’A. G. Bell, que segueix la mirada audiofonocentrista i reduccionista de la sordesa, i que és referent en l’àmbit mèdic i educatiu.

Implant coclear (IC): tot i ser una pròtesi auditiva molt funcional que pot ser beneficiosa per a l’alumne o persona amb sordesa, hi ha encara la creença errònia que als usuaris de l’IC no els cal la llengua de signes, que segons aquesta visió pot interferir en la parla.

Infantilització: és la manera de parlar de la majoria dels professionals, famílies, companys o altres persones cap a les persones sordes, una pràctica que pot amagar el no-reconeixement a la diversitat i de les capacitats, pel fet que el llenguatge dirigit és reduït i infantil. És una forma de condescendència.

Modalitat: és la mirada centrada en la manera com fa ús de la llengua o del llenguatge –si parla o signa–, en comptes de tenir una mirada de plurilingüisme, de competència en diverses llengües, independentment de la seva modalitat de transmissió. Persisteix molt el costum de dir: “És una persona o alumne oral / signant”, com si no hi hagués compatibilitat i les llengües no es poguessin sumar.

Oientisme: és la pràctica de les persones oïdores que minimitzen el valor de les persones sordes o que no les tenen en compte ni en l’àmbit quotidià ni en l’institucional. El 1990, C. Skliar va encunyar el concepte per descriure “les pràctiques discursives i els dispositius pedagògics colonialistes, en els quals el ser-poder-coneixement dels oïdors constitueixen com una norma no sempre visible, a partir de la qual tot és mesurat i jutjat”. Bauman, el 2004, va afirmar que l’oientisme té com a pressupòsit que l’oïdor ha d’avaluar la conducta de la persona sorda i imposar-li els seus valors. Algunes persones sordes, com a reacció, han desenvolupat oientofòbia. Recentment, s’ha publicat el treball de fi de grau titulat Una necessària descolonització de les persones sordes. Reptes per a l’educació social (2024), de Maria Alexandra Pardo, amb citacions sobre l’oientisme i més conceptes d’aquest glossari.

Oralisme: és la doctrina que exclou per se la llengua de signes, de manera que l’educació de l’alumnat sord se centra en l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral (simplement per la parla), tot i que en tota llengua hi ha unes competències lingüístiques que van molt més enllà de la parla com a producció fonètica. És l’obsessió per la parla fonètica, no pel contingut, coneixements o competència de la llengua en si. L’oralista és aquell individu que defensa l’oralisme o l’exclusivitat de l’oralitat i rebutja o menysté la llengua de signes.

Signant: tot i ser un terme positiu per als qui valoren les llengües de signes com a llengües naturals, pot ser un terme que fa pensar que la persona signant no parla, o que no fa ús de la llengua oral, per la categorització abans descrita. Cal dir que en el col·lectiu de persones sordes també hi ha –en alguns individus– l’actitud reduccionista de signants o signistes, com si les altres llengües parlades no hi tinguessin cabuda. Fins i tot anomenen oralista una persona sorda només pel fet que parli català, tot i saber o ser molt competent també en la llengua de signes catalana.

Són termes o conceptes que podrien incomodar, fins i tot remoure a qui ho llegeixi, però és la realitat que ens ha portat a la infravaloració de la llengua de signes catalana, qüestionant-ne la presència a l’àmbit educatiu des d’edats ben primerenques per un seguit o barreja d’aquestes actituds apreses i desinformacions, al llarg de dècades. És equiparable a qui vol excloure el català o una altra llengua minoritzada.

Paradoxalment, s’ensenya cada vegada més la llengua de signes a nadons oïdors –l’anomenat Baby Sign Language– per activar i desenvolupar millor la comunicació-llenguatge-parla; tot i que els qui ho promouen són persones oïdores, i s’ha detectat que moltes empren erròniament els signes per assignar a un concepte o acció. Fins i tot empren signes d’una llengua de signes que no és nostra, com fa pocs dies es comentava a Catalunya Ràdio parlant sobre “els beneficis de parlar amb signes al teu bebè”, quan Elisenda Carod va presentar Marta Serra, fundadora de The Baby Sign Academy, per explicar la utilitat dels signes per a nadons i com s’han de fer. La intenció és molt bona o lloable, però caldria la presència de referents sords de casa nostra per a un ús correcte dels signes propis de la llengua de signes catalana, si la intenció és ensenyar-los a les famílies catalanes.

En canvi, en l’educació de l’alumnat amb sordesa s’evita al màxim possible l’ús de la llengua de signes catalana; tot i que hi ha evidències i estudis que parlen dels beneficis múltiples i exponencials. Totalment contradictori, contraintuïtiu, il·lògic, incoherent, inversemblant, sense cap ni peus, sense solta ni volta, sense trellat, surrealista…

Hauríem de poder aprofitar els beneficis de totes les llengües i recursos, i avançar cap a una educació inclusiva i plurilingüe, i també accessible. Tots junts.

No és la primera vegada, i malauradament no serà la darrera, que les persones sordes demanem a la societat que no ens etiqueti o ens digui com i què hem de ser. De fet, ho volem tot. Tal com vaig escriure fa justament tres anys, “sí, nosaltres diem què volem i què necessitem, no és bo ni correcte que ens ho diguin els altres”, tenint com a principi propi: “res sobre nosaltres sense nosaltres”.

Torno a tancar l’article repetint: hem de sumar, mai restar.

Marta Vinardell-Maristany és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Articles de Marta Vinardell-Maristany publicats a VilaWeb com a GELA:

• Juny del 2021: El futur de la llengua de signes també depèn de tu.
• Setembre del 2021: Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada.
• Novembre del 2021: El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?
• Juny del 2022: Quina actitud lingüística és la teva?
• Març del 2023: Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües.
• Març del 2024: La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?

Més articles:

• Setembre del 2024: La llengua de signes catalana juga a segona divisió, d’Alba Tebar Gutiérrez.