“És real? L’han signat?”: Els palestins de Gaza esclaten d’alegria per l’alto-el-foc

The Washington Post · Heba Farouk Mahfouz i Sammy Westfall

Gaza va esclatar en una gran celebració quan començà a córrer la notícia que s’havia tancat, finalment, un acord d’alto el foc a l’enclavament.

El Mohamed Abualkas, de trenta-dos anys, diu que confia que l’alto el foc s’implementi de forma efectiva “per a poder dormir dos dies seguits sense haver de passar por”.

Explica que se li trenca el cor en veure l’èxtasi dels seus veïns, reduïts a viure en tendes de campanya. “Què ens queda?”, es pregunta.

Abualkas diu que, per molt que estimi Gaza, se sent com algú que s’ha de traslladar a un indret completament nou per a començar de zero. Explica que no té ni casa ni diners: la roba que porta posada són les seves úniques possessions.

Ahir, explica, va haver-hi un altre bombardament a prop d’on viu. “Ens vam llevar i vam trobar-nos una cama i parts de la cara d’algú dins de la nostra pròpia casa”, explica. Això, remarca, va ser fa menys de vint-i-quatre hores. “Hem vist mort fins a l’últim moment”.

L’Abeer Maher, una mare de tres fills de trenta-sis anys, explica que va sentir sentiments contradictoris quan es va assabentar del tancament de l’acord d’alto el foc.

“Pensava que estaria profundament contenta, però per desgràcia no ho estic”, explica, sense poder evitar de pensar en totes les persones que han mort en la guerra. “Em fa realment mal el cor”.

“Penso en què passarà demà, que és quan comença la veritable guerra i quan comença la veritable tristor”, afegeix Maher. “Ara començarà el veritable patiment, la feina de pair tot això que ens ha passat”.

Així i tot, Maher diu que s’alegra que el vessament de sang s’aturi, finalment. Diu que vol formar part del “canvi del futur” i ajudar a reconstruir Gaza.

Farah Hathout, de vint anys, explica que s’ha hagut de desplaçar ni més ni menys que nou vegades durant el transcurs de la guerra, i que quan va tenir notícies de l’acord no s’ho va acabar de creure. “És real? L’han signat?”, recorda preguntar-se

“Reso perquè tiri endavant”, explica entre llàgrimes Hathout, que abans del conflicte estudiava per esdevenir traductora de l’anglès. I afegeix: “Que Déu ens compensi per tot allò que ens ha tocat viure”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb