03.05.2016 - 05:00
|
Actualització: 03.05.2016 - 10:34
A principis del mes d’abril Altamira feia el salt a la gran pantalla. La superproducció espanyola ens apropa a la història del descobriment de la cova càntabra per Marcelino Sanz de Sautuola, interpretat per Antonio Banderas. El film intenta recuperar el debat que va sorgir al voltant de la veracitat de les pintures del seu interior, i com tant des de la comunitat científica com des de les institucions religioses es va posar en entredit la troballa. La gran majoria del mitjans de comunicació espanyols s’han fet ressò de l’estrena de la pel·lícula d’una o altra manera, fent d’ella un succés d’actualitat. La història del descobriment d’Altamira posa de relleu que la ciència mai es desenvolupa en un entorn asèptic i que per tant aquest context social i cultural té i seguirà tenint un paper destacat dins de la tasca de desenvolupament de la ciència.
El descobriment de la cova
El 1880 Marcelino Sanz de Sautuola donava a conèixer al món els sostres policromats de la cova d’Altamira en el seus Breus apunts al voltant d’alguns objectes prehistòris de la província de Santander. Amb un text molt prudent, tot i l’entusiasme per la troballa, Sanz de Sautuola va redactar les investigacions realitzades en la cova durant l’any anterior a la seua publicació. Va ser Modesto Cubillas, un teuler asturià radicat a Cantàbria, qui de forma casual va topar amb l’obertura de la cova el 1868 en endinsar-se en ella el seu gos mentre caçava. Aquest va comunicar la seua troballa a Sanz de Sautuola, propietari de les terres i molt aficionat a l’arqueologia. Sautuola trigaria vuit anys a endinsar-se en elles per primera vegada. Tres anys més tard, el 1879, seria la seua filla María la primera a contemplar les pintures dels sostres mentre el seu pare centrava l’atenció a trobar per terra peces com les que poc temps abans havia contemplat fascinat en l’Exposició Universal de París. Després de la publicació del document detallant les seues investigacions, Sanz de Sautuola el feu arribar a experts nacionals i internacionals entre els que destacava el prehistoriador marsellès Émile Cartailhac, qui era considerat la màxima autoritat del moment. La desconfiança fou la resposta d’aquest i de pràcticament tota la comunitat científica, amb poques excepcions.
Entre les excepcions es trobava Juan Vilanova y Piera, geòleg i paleontòleg valencià en aquell moment catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Madrid, qui va defendre àrduament junt a Sautuola l’autenticitat del descobriment i la necessitat d’estudiar com calia la cova. Al setembre del 1880 Vilanova valorà in situ la troballa convertint-se des d’aquell moment en el seu major publicista. Poc temps després Vilanova i Sautuola presentaren internacionalment el descobriment en el IX Congrés Internacional d’Antropologia i Arqueologia Prehistòriques que se celebrà a Lisboa aquell mateix any. Allà s’hi trobava també Cartailhac. Vilanova va mostrar al públic els dibuixos d’algunes de les pintures de les coves davant el descrèdit dels assistents. Cartailhac abandonà la sala a la vista de tots mostrant així la seua oposició i condemnant tots dos a l’ostracisme. Posteriorment fins i tot arribaren a ser acusats de falsificar personalment els gravats. El 1902, 22 anys després, Cartailhac feia públic en la revista L’Anthropologie un breu text subtitulat La caverna d’Altamira, Espanya, mea culpa d’un escèptic amb el que volia fer justícia a Sautuola i Vilanova reconeixent que a la llum de les posteriors evidències es va equivocar en la seua valoració. Sautuola havia mort catorze anys enrere; Vilanova, nou. I tots dos «en el més absolut descrèdit», com afirma Francisco Pelayo, investigador en Història de la Ciència del CSIC, en un article d’El País.
El context científic i cultural del descobriment
L’evolucionisme arribà a Espanya durant la revolució de 1868 després de la repressió del seu ensenyament en els últims anys del regnat d’Isabel II, passant molt prompte a formar part de les disputes que marquen la polarització ideològica de l’època. Com afirma Jesús Catalá, professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera de València, l’evolucionisme va ser defès «moltes voltes de manera acrítica» pels sectors anticlericals i d’ideologia progressista en sentit ampli, i «impugnat, quasi sempre també des de la viceralitat, pels tradicionalistes, que l’interpretaven com una perillosa amenaça a l’ordre de creences que gins aleshores havia marcat la societat espanyola de manera hegemònica». El context de l’últim terç del segle xix ve marcat també per aquesta reivindicació de la ciència en el seu conjunt com instància fonamental en la construcció de l’ordre social i polític, preconitzada per diverses ideologies i sistemes de pensament més o menys influïdes pel positivisme. Tot i que «el debat implica consideracions religioses, aquestes estan relacionades amb un context politicosocial que va molt més enllà d’allò teològic i d’allò moral», sosté Catalá.
El 1871 va parèixer L’origen de l’home i la secció en relació al sexe de Charles Darwin on el naturalista anglès tractava la qüestió de l’evolució de l’espècie humana. Darwin comparava els nadius de Terra de Foc amb els antecessors de l’home modern, als que definim com unes criatures salvatges i desconfiades que «a penes posseïen cap art». Com era possible que aquestes pintures foren autèntiques? Per a Cartailhac i la majoria del seus col·legues francesos Altamira no podia ser més que un atac a les idees darwinistes orquestrat per l’Església des d’Espanya. La progressivitat de l’evolució no donava cabuda a un cas en el que es feia patent un clar sentit estètic i una complexa internacionalitat que «interpel·lava el procés de lenta gradualitat que deurien governar els canvis», afirma Jesús Catalá. I és que, com afegeix el professor Valentín Villaverde, Catedràtic de Paleontologia i Arqueologia per la Universitat de València, l’art moble paleolític realitzat al voltant d’objectes de pedra i os, que ja es coneixia molts anys abans del descobriment d’Altamira, no va suscitar ninguna controvèrsia ja que es considerava com una artesania, sense significació social o ideològica, el mer resultat de la capacitat artesana de les poblacions del paleolític i de la disponibilitat de temps lliure. Tot i així, la decoració de cavernes en zones apartades de la llum implicava una explicació distinta que remetia al món de les creences o de la màgia.
Aquesta idea que la humanitat poguera posseir des de dates molt primerenques un sentiment religiós casava prou bé amb la primerenca documentació de rituals funeraris i creences màgiques. L’art parietal constituïa un argument per als qui defenien aquesta proposta i el món religiós es va sentir còmode en aquest context. Encara així, la part més retrògrada i conservadora de l’Església va mostrar la seua preocupació davant uns descobriments que podrien amenaçar els ciments creacionistes que fonamentaven la doctrina catòlica. Entre qui defenien una visió literal del relat bíblic, fins i tot existia una data concreta per a la creació del món en què l’home prehistòric no tenia encaix. Però açò no deu dur-nos a un simple relat maniqueu en on ciència i Església siguen vistos com pols oposats. Com apunta Jesús Catalá, «encara que hi haja algun cas solt d’impugnació d’allò científic com a perniciós, és absolutament excepcional». L’afany per promoure la ciència mitjançant centres d’ensenyament i institucions científiques era una de les màximes de moltes ordes religioses «com exemplifica clarament la Companyia de Jesús», tot i que no debem oblidar que «la intenció de l’Església és difondre una ciència perfectament acordada o harmonitzada amb les pròpies doctrines», prossegueix Catalá.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Matías Gabarrón Pérez. Filòsof i estudiant del Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica. Universitat de València.
