24.04.2019 - 21:30
|
Actualització: 02.05.2019 - 11:26
En aquest mateix espai parlàvem, fa quasi exactament dos anys, de la mort de Ueli Steck, conegut com la Swiss Machine, a la paret del Nuptse, a l’Himàlaia. Ueli Steck, l’alpinista per a qui la muntanya no enganyava mai. Ni a ell ni a ningú. L’alpinista per a qui arriscar-se era quedar-se a casa i no fer res. L’alpinista que deia, rient, que viuria tants anys com vegades hagués escalat l’Eiger. I aquell vaticini, inesperadament, es va complir.
Al cap de vint-i-quatre mesos, aquest passat 18 d’abril, una de les allaus que hi hagué a la ruta M16 del Howse Peak, al Parc Nacional de Banff (Muntanyes Rocalloses de Canadà), s’enduia tres dels millors alpinistes de món: Hansjörg Auer, Jess Roskelely i David Lama. 35 anys, 36 i 28, respectivament. En van localitzar i recuperar els cossos sense vida diumenge passat. Eren coneguts arreu per les seves gestes en l’escalada i a la muntanya i, malgrat la joventut, no en tenien res, d’inexperts. Ben al contrari.
Roskelley és fill de l’històric alpinista John Roskelley, el primer americà guardonat amb el Piolet d’Or, l’any 2014. Junts, pare i fill, havien escalat l’Everest el 2003, quan Jess tan sols tenia vint anys, i esdevingué l’americà més jove que havia arribat al cim més alt del món. Va ser Roskelley pare qui fa pocs dies va donar l’avís d’alarma, quan no va rebre la trucada que havia pactat amb el seu fill.
Auer, per una altra banda, professor esporàdic de matemàtiques a Àustria, era conegut per les seves ascensions tot sol i considerat un dels millors escaladors del món (vegeu-ne aquesta entrevista de Rosa Maria Bosch publicada l’agost passat a La Vanguardia). El seu compte de Facebook continua actiu (i els dels seus companys també, cosa que fa pensar una vegada més que algú hauria d’estudiar algun dia què se n’ha de fer, de les xarxes socials, quan deixem d’existir…). La seva família hi ha publicat un text de comiat, escrit per Auer mateix el 2015 en què diu: ‘Fer escalada i alpinisme al límit del possible és un joc, un joc arriscat, però un joc sense el qual jo no puc viure.’
Lama, el més jove, es pot dir que és fill de l’alpinisme: nascut de la unió d’una infermera austríaca i d’un xerpa nepalès. Tenia un currículum quasi inigualable. Era conegut, sobretot, d’ençà del 2012, quan va escalar a tan sols 21 anys el Cerro Torre, una de les agulles més tècniques i difícils del món, a la Patagònia, en una ascensió relatada pel film A Snowball’s Chance in Hell. Vegeu-ne el vídeo de promoció:
D’heroïcitats en tenia les butxaques plenes. Com haver salvat la vida de l’alpinista de primera categoria mundial Conrad Anker, l’any 2016, al Lunag Ri del Nepal. Enmig de l’ascensió, Anker va tenir un atac de cor i Lama el va ajudar a baixar, quasi arrossegant-lo, fins a aconseguir-li atenció mèdica. Contra tot pronòstic, va sobreviure. Aquests dies Anker ha publicat aquest text a les xarxes socials, repiulat a Twitter per Kilian Jornet.
With empathy for the families of Hansjörg, Jess and David. So very sad. 😔😥 pic.twitter.com/AHDulhvcgw
— Conrad Anker (@conrad_anker) April 19, 2019
‘La intensitat de l’alpinisme, protegida pel vent i per la neu, i governada per la gravetat, és on trobem els moments que ens defineixen com a persones’, diu. I afegeix: ‘No és fàcil de perdre éssers estimats, especialment aquells que tenen tanta vida per viure.’ Lama va tornar al Lunag Ri l’any passat i va fer cim tot sol.
Perversions del destí, Lama havia publicat, precisament tan sols dos dies abans de morir, aquest vídeo en què resumia en menys de quatre minuts els millors moments del seu 2018, entre els quals l’ascensió al Lunag Ri. El vídeo es titulava, atenció, ‘Mirar enrere per a avançar’.
La revista Desnivel es feia ressò del vídeo el fatídic 18 d’abril, però a les dotze del migdia, abans de saber-se res de l’allau, tot pronosticant-li un 2019 carregat d’èxits. Al cap de quatre hores, la mateixa revista publicava la informació que n’explicava la desaparició, amb aires de tragèdia.
Sí, la mort és quasi sempre inoportuna. I en l’alpinisme, amb l’afegit de l’èpica dels fets i de les paraules, també. I, qui ho sap, potser per això no és casual –com de manera inexplicable tampoc no ho devien ser els vaticinis de Ueli Steck– que aquests tres joves alpinistes morissin a la muntanya un 18 d’abril, una data marcada amb vermell en la història de l’alpinisme: el 18 d’abril de 2014 hi hagué la pitjor tragèdia en la història de l’Everest, quan una allau va colgar i matar setze xerpes a la cascada de glaç de Khumbu, per on passa la ruta normal d’ascensió a l’Everest per la cara sud. Equipaven la via perquè els alpinistes que hi havia al camp poguessin pujar-hi hores més tard. Durant setmanes no hi hagué cap ascensió. Per respecte als morts. I a la muntanya.
Un respecte, com diu Ferran Latorre al pròleg del magnífic llibre de Jordi Cruz 3 nits de torb i 1 cap d’any (entrevista a l’autor al programa ‘Islàndia’ de RAC1), que és la base de l’alpinisme i que no serà mai suficient. Perquè és, com quasi tot quan parlem de natura, aprenentatge. La muntanya avisa, com un rellotge, i no tenim cap més remei que fer-li cas.
Per cert, segons que ha publicat a Twitter l’editor de llibres de muntanya Enric Soler i Raspall, l’editorial Tushita era a punt de tancar un acord amb Lama per traduir al català el seu llibre sobre l’ascensió al Cerro Torre. Esperem-lo, aquest llibre, malgrat tot. O esperem-lo, encara més, precisament per tot plegat. Pel respecte i per l’aprenentatge que necessitem.
Moltes gràcies Rosa Maria. Precisament estàvem acabant de tancar el contracte amb en David Lama per traduir al català el seu llibre sobre l'ascensió en lliure al Cerro Torre… Quina gran pèrdua!
— ENRIC SOLER RASPALL (@108milarepa) April 22, 2019
Ah, i ja que hi som, també per respecte, estaria bé que la Casa del Llibre, al seu catàleg a internet, corregís l’autor del llibre esmentat, 3 nits de torb i 1 cap d’any, perquè el Jordi Cruz que ha fet la recerca i que l’ha escrit no és pas cap cuiner. Amb tot el respecte.
