Jaume Alonso-Cuevillas: ‘Això és un despropòsit absolut’

Fa un any, Jaume Alonso-Cuevillas es posava les mans al cap quan veia que la jutgessa Carmen Lamela empresonava més de mig govern. Avui, una vegada llegits els escrits d’acusació de la fiscalia espanyola i de l’advocacia de l’estat contra els dirigents independentistes, ha dit que no estava pas sorprès. Perquè ja fa un any que la cúpula judicial espanyola, la fiscalia, el govern espanyol i els principals mitjans van alhora en la construcció d’un relat acusatori, condemnatori, contra els protagonistes de la tardor republicana de l’any passat. L’advocat de Carles Puigdemont i de l’ex-secretari general d’Interior César Puig atén VilaWeb poc després de la publicació de les acusacions per l’1-O.

—Els escrits d’acusació confirmen el guió previst de fa un any?
—Ja feia setmanes que ho esperàvem, això. Cap sorpresa. Hi va haver un moment, quan es va canviar el govern espanyol i el fiscal general, que pensàvem que es podria imposar el sentit comú, però ja feia setmanes que teníem abandonada aquesta expectativa. Va en la línia que esperàvem, que és que continua essent un despropòsit absolut. Tot parteix de dir que no hi va haver violència però que van assumir un risc que n’hi podria haver perquè ja hi havia hagut actes violents el 20 de setembre. Sobre el 20 de setembre, només cal tornar a veure el documentari ’20-S’ per comprovar que no hi va haver cap violència, tal com han dit els tribunals alemanys, belgues i escocesos. Qualsevol tribunal que fos imparcial descartaria completament tant la rebel·lió com la sedició.

—El relat dels fets que fa la fiscalia és pràcticament calcat al que fa el jutge Llarena.
—Sí, però a més, ni concreta ni diu quan va haver-hi aquest aixecament. Perquè comença el 2012 amb el llibre blanc per a la transició nacional i després se’n va al 2015 amb les eleccions. Explica des de Guifré el Pilós, pràcticament tota la història. Al final, diu que es va trencar la legalitat, però tampoc no descriu cap aixecament violent. Diu que van assumir el risc que hi hagués violència.

—Això crida molt l’atenció, perquè la descripció al codi penal del delicte de rebel·lió és la que és, i en canvi aquest relat dels fets intenta justificar la rebel·lió com una cosa potencial.
—Per això Alemanya va dir que no amb aquesta rotunditat. És que no hi ha hagut cap rebel·lió. A banda que a tot arreu es considera –i el Tribunal Constitucional mateix ho va declarar així– que la rebel·lió requereix l’ús d’armes o d’explosius. Però tant és. Encara que acceptessis que hi podria haver rebel·lió sense armes, que expressament no ho diu, és que no hi ha hagut violència.

—En l’escrit de la fiscalia, el nom de Carles Puigdemont gairebé no apareix, perquè no el poden acusar.
—No el volen acusar, perquè van renunciar a demanar-lo per malversació. Si estigués fugit, que no és el cas, si no sabessin on és, podrien haver dit: ‘Encapçalats pel president Puigdemont, que com que està fugat no se’l podrà…’ Però al relat hi hauria de ser, òbviament. I haurien continuat: ‘I només el podem jutjar per malversació, atès que les autoritats alemanyes ho han limitat.’ No té cap sentit.

—Javier Pérez Royo deia que el fet que no es pogués jutjar Puigdemont feia inconstitucional el judici. Això podria ser motiu de recurs al TC? Es pot arribar a valorar?
—Dissabte vaig dinar amb en Pérez Royo a València i en vam parlar, d’això. No acabo de compartir la seva tesi. Ell creu que això impedeix d’acusar. Tots estem d’acord que, com que no hi ha delicte, no es podria fer l’acusació. Però ell pensa que això seria per al moment de formular l’acusació, i jo crec que hauria de ser en el moment de dictar la sentència. De tota manera, la reflexió de Pérez Royo, que ja la sabíem, l’he traslladada al xat que tenim tots els advocats i suposo que alguna defensa ho valorarà.

—Una altra incongruència és: com es justifica que Mundó, Borràs i Vila no siguin acusats de rebel·lió i els altres consellers, sí?
—Curiosament són els tres que van deixar la política en un primer moment. No té cap sentit.

—És gaire normal que la fiscalia acusi el major Trapero i els membres de l’ex-cúpula dels Mossos de rebel·lió, quan el processament que va tancar la jutgessa Lamela era per sedició i no incloïa rebel·lió?
—No tan sols això. Dins dels fets, la qualificació jurídica dels fets correspon a les acusacions. Les acusacions queden vinculades pels fets del processament, no pas per la qualificació jurídica. La cosa sorprenent és que els fets del processament deien explícitament que no hi va haver violència, amb la qual cosa descartava la rebel·lió.

—A què atribuïu que s’hagi fet aquest pas?
—Ho han volgut unificar. També era surrealista el processament, perquè processava per dos delictes de sedició i un delicte d’organització criminal. Igual que dèiem abans, i aquí encara molt més bèstia. Una organització criminal que estaria encapçalada per la cúpula d’Interior i en què no hi hauria ni el conseller, ni el president, ni el govern. És un despropòsit, tot plegat.

—Ara diuen que l’advocacia de l’estat rebaixa la rebel·lió, tot i que en realitat amplia l’acusació que podria fer en primera instància, perquè afegeix la sedició a la malversació.
—Un brindis al sol. D’entrada, quan l’advocacia de l’estat es va personar per malversació ja ens hi vam oposar, perquè acusava en condició d’acusació particular, és a dir, com a víctima del delicte. Si hi hagués cap víctima del delicte, seria la Generalitat, perquè el patrimoni és de la Generalitat, no pas de l’estat. Però van dir ‘bé, però com que van fer servir fons del FLA’. Però això és un préstec, un avançament. Ja no és sostenible que pugui ser part. Segona cosa: quan l’advocacia de l’estat és part, per exemple, en causes en què hi ha delictes fiscals, es limita a acusar per allò de què és víctima. Per tant, ha anat més enllà, en comptes de quedar-se en la malversació ha entrat en un altre terreny. Qualificar els fets de sedició, en comptes de rebel·lió, és un brindis al sol perquè al final, el tribunal té tota la forquilla per moure’s: de la màxima pena, que és la que demana la fiscalia o la que demani Vox, a l’absolució. Que l’advocacia de l’estat quedi per sota és un gest absolutament inútil.

—Això ha de quedar clar, també. Al final, és això que decideix el jutge.
—Sí, és cert que al final Vox demanarà trenta anys per a tots. El tribunal podria anar a la pena que demana Vox, per sobre de la fiscalia, però això sí que seria molt mal vist, des del punt de vista democràtic: que el Suprem, a la sentència, s’alineés amb Vox i no amb la fiscalia. Però podria fer-ho, sí, de la mateixa manera que va mantenir la presó de Joaquim Forn quan la fiscalia no ho demanava, perquè ho demanava Vox.

—També és un precedent a tenir en compte.
—Sí, però suposo que els costaria molt de dictar una sentència que llegirà tot el món alineant-se amb les tesis d’un partit d’extrema dreta, més enllà del que demana la fiscalia. Però mentre la fiscalia es mantingui per sobre, el que demani l’advocacia de l’estat és absolutament irrellevant. Cap repercussió pràctica, zero.

—La qüestió és pensar en el judici però amb la mirada posada ja a Europa, oi?
—Fa temps que tenim la vista posada a Estrasburg, evidentment. De la part jurídica, Estrasburg, i de l’altra, Europa, les institucions, perquè s’ha de posar en evidència una vegada més que no es respecten les mínimes regles de l’estat de dret. A Europa comencen a veure-ho, però els costa de creure, perquè sobre el paper Espanya és un estat de dret amb separació de poders, etc. Però cada vegada es veurà amb més claredat, això.

—Esteu preparats per a la possible activació de noves euroordres, una vegada hi hagi sentències?
—Sí. És molt probable que una vegada hi hagi sentències s’activin noves euroordres.

—Aleshores, les fonamentarien en el fet que, tenint en compte que ja hi ha sentències fermes…
—Acusarien, no pas amb un escrit d’acusació, sinó amb una sentència. Però és que la sentència no podrà ser més sòlida que l’escrit d’acusació, perquè es basa en premisses absolutament irreals.