Almodóvar i la veritat

Acabo de veure l’últim Almodóvar, que segueixo des del començament. No me n’havia retingut abans només la perea i la mandra que m’ha deixat la pandèmia d’anar a una sala de cine, que en tinc unes quantes a la vora de casa. Això ha comptat, però no només. M’havia contingut la impressió divulgada, com una ràfega de pólvora encesa, per les crítiques llegides que, respecte de la memòria històrica i les fosses del franquisme que el film tracta, n’eren més que reticents per raons, han al·legat, narratives. Està ficat amb calçador, deien, això de les fosses; són dues històries que no casen, no estan ben lligades pel guió; aquestes “mares paral·leles” del títol pateixen l’hòstia artística, s’ha continuat dient, amb la sempiterna acusació contra el cineasta que no és un bon guionista i s’encaparra a ser-ho. Dubtava, volia veure’l però no ho feia. Sabia que més tard o més d’hora el veuria, un artista que admiro no em fa ni em farà caure els anells si li surt una obra menor, aquestes obres s’han de fer igualment, no se t’han de quedar dintre que et podririen, gràcies a elles pot venir després una obra major.

Tal vegada perquè dubtava, perquè havia oblidat els comentaris crítics esbiaixats que acompanyen Almodóvar des de sempre, la cinta m’ha agradat. Força. És un film decent en aspiracions i resolucions artístiques i morals. Una perla rara, criada amb el motor de no deixar-se arrossegar ni per la mirada potser ploramiques que acostuma a acompanyar el tractament artístic de les fosses del franquisme ni pel tractament melodramàtic del dolor que comporta i ha comportat per a tantíssimes famílies; el melodrama és l’altre, el de les dues mares paral·leles. La resolució de la trama conjunta és lluminosa.

El tema fondo del film és per a mi la veritat. L’escena essencial, la que lliga les dues històries que ens estan explicant, és la de la cuina entre les dues protagonistes, en un pla llarg d’una davant de l’altra. La més gran li diu a la jove que no ha de viure sense conèixer el passat històric, el passat del seu país. L’assalta llavors un secret duríssim que implica la jove i l’espectador coneix, ella mateixa no està dient la veritat, l’oculta. Com les fosses amagades per cunetes i terrenys, la veritat ha de sortir i ser proclamada, ens diu Almodóvar. I així és, en la mateixa seqüència, sense talls, així veiem que la Janis li explica a la jove Ana el que necessàriament ha de saber per viure una vida decent que la noia no pot emprendre si no ho sap.

Un cop més, el seu propi país nega a Almodóvar el caràcter polític, no li reconeix la condició de cronista polític del seu temps. Els seus colors d’impacte, que senyoregen tots els seus films, amb què aprofundeix i eixampla la comèdia política negra o grisa espanyola dels mestres Buñuel i Berlanga, han decidit certs crítics que no són colors polítics de bon to. Cronista del seu temps, que és el meu en sentit estricte, és com el veig i el gaudeixo des de bon començament. Un tret que té ben clar i estudiat la crítica d’altres paisatges morals i artístics, però no els seus, amb l’excepció potser dels catalans, que acostumem a entendre’l i que Almodóvar estima. És de doldre però gens estrany que premis i distincions el defugin a casa. Pel que fa a mi, llarga vida al cine d’Almodóvar, molt més llarga. Quins films político-històrics que podria fer si estigués aixoplugat per un clima cultural més sa. Tot i així, segur que els continuarà fent.