Almenys alguns alemanys estimen Catalunya

Divendres passat es va jubilar un alemany que estima Catalunya. Per sort, només s’ha jubilat de la seva feina, no d’estimar-nos. Després parlaré d’ell, però deixeu-me dir que sort en tenim, d’aquests estrangers que, per motius diversos i sovint atzarosos, s’han convertit en aliats internacionals nostres. Sense cap ànim exhaustiu, citaré només alguns dels qui conec en persona i amb qui he tingut el plaer de col·laborar professionalment en algun moment: el diplomàtic nord-americà Ambler Moss, mort el 2022, l’eslovè Bojan Brezigar, el noruec Johannes Nymark, el britànic Matthew Tree, l’italià Marco Giralucci, la sueca Bodil Valero i la brasilera Taíza Brito. Menció a banda mereix un trio de nord-americanes fantàstiques i incansables: Liz Castro, Jan Hartman i Mary Ann Newman. A tots ells, la meva particular Creu de Sant Jordi.

Per sort, n’hi ha molts més dels que acabo de citar. Centenars. Milers. Anònims, la majoria. Uns altres més coneguts, com l’activista peruana Rosario Palomino, morta avui fa just una setmana. Durant una època, uns quants es van aplegar sota el paraigua dels Foreign Friends of Catalonia creat per Pat Vila. Alguns viuen des de fa anys a Catalunya o són casats amb catalans, però d’altres no. Si tenen una relació més directa amb el país, no hauria de ser tan estrany que n’aprenguin l’idioma i n’estimin la cultura i les tradicions, direu. Bé, sortiu al carrer i mireu el vostre entorn i tornem-ne a parlar. A tots ells, doncs, el meu reconeixement i agraïment. Són el complement perfecte als milers de catalans que, malgrat viure a l’estranger, no han deixat de ser i actuar com a catalans.

Per proximitat familiar, em fixaré un moment en els alemanys. D’entrada, en general i simplificant molt, això de Catalunya no els fa excessiva gràcia. Tot allò que vagi més enllà de la cosa regional i folklòrica, fins i tot, els fa mandra. Ells que van pel món orgullosos de la seva reunificació, no acaben d’entendre que algú pugui o vulgui anar en direcció contrària. Sobretot, si això interfereix en la seva bonica imatge preconcebuda d’hamaca a la platja, migdiades i flamenc. Una imatge complementària de la de Catalunya que els transmeten els corresponsals alemanys establerts a Madrid. El màxim que poden acceptar és que vulguem ser com els bavaresos, però res més. Porrons i barretina, d’acord, però minories nacionals i altres invents, no, gràcies. Cal respectar l’ordre. Cal respectar les lleis. Cal evitar noves crisis i cal evitar sobretot que Europa esdevingui encara més complicada del que ja és, pensen i diuen.

Malgrat tot, almenys alguns alemanys estimen Catalunya. No em refereixo, és clar, als ramats de turistes que envaeixen les nostres viles i ciutats, amb especial predilecció per Lloret de Mar i Salou, que farien exactament el mateix a qualsevol altra destinació turística mediterrània: jeure i torrar-se al sol, beure cervesa barata i menjar paelles infectes. No tots els alemanys poden ser descendents de Nietzsche i de Kant ni tenir prou sensibilitat o interès per a anar gaire més enllà del Museu Dalí o la Sagrada Família.

Tampoc no parlo de Hansi Flick, l’alemany de moda ara mateix a Barcelona. Flick acaba d’aterrar i prou feina deu tenir a gestionar les cabassades de gols que fa l’equip masculí del Barça per a haver de dedicar temps a descobrir on ha anat a viure, a sobre. Dels teutons que han passat pel club els darrers anys, els que jo he conegut, per entendre’ns, cap no ha destacat pel seu “catalanisme”, com sí que ho van fer a la seva manera Lineker o Stoítxkov, per exemple. Ni Bernd Schuster, ni Udo Lattek, ni Robert Enke, ni Boateng, ni Gündogan. Sí, en canvi, el porter ara lesionat Marc-André ter Stegen, o una mica més, però és tan discret que ben poca gent ho sap. Els de més enrere ho desconec, tot i que n’hi havia un, de nom Otto Meier, entre els onze que, juntament amb el suís Hans Gamper, van fundar el club al Gimnàs Solé aviat farà 125 anys.

Salvant totes les distàncies, l’alemany que es va jubilar divendres passat està més en la línia de Joan Rosembach, un prevere i impressor establert a Catalunya que l’any 1502 va publicar a Perpinyà un Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan-alamany y lo alamany-catalan, que és amb gran diferència el primer diccionari entre aquests dos idiomes. També està en la línia del gran Til Stegman, autoproclamat ambaixador de Catalunya a Alemanya, fundador de la Biblioteca Catalana de la Universitat de Frankfurt, activista tossut i organitzador entusiasta de dotzenes d’actes i projectes. O de tants altres que han treballat i treballen a favor de Catalunya al país germànic, ja sigui des de l’àmbit més lingüístic, com Roger Friedlein, Johannes Kabatek i Carsten Sinner, l’àmbit social i polític, com Heike Keilhofer, Bernhard von Grünberg i Thomas G. Schulze, o l’àmbit institucional, com Stephan Koppelberg i les delegades de la Generalitat Marie Kapretz i Krystyna Schreiber.

Qui es va jubilar divendres és (era) el director del Goethe-Institut de Barcelona, Ronald Grätz, un home culte i de cultura. Casat amb una catalana, els anys 90 havia fet de professor de didàctica i metodologia de l’alemany com a llengua estrangera a la Universitat de Barcelona i de professor d’alemany al Goethe-Institut. Després, havia treballat per als Goethe-Institut de Moscou, Munic i Lisboa, i més recentment havia estat secretari general de l’Institut de Relacions Culturals Internacionals (IFA), amb seu a Stuttgart. Allà és on ens vam conèixer i on va néixer una relació que, primer, va ser de complicitat i, després, d’amistat. En sintonia amb l’europeisme català, Grätz defensa apassionadament un projecte europeu postnacional i allunyat dels estats, basat en una unió de cultures i societats pacífiques i solidàries. Un gran utòpic, vaja, a més de savi i humanista. El darrer regal que ens ha fet és la coordinació d’un llibre preciós de més de 400 pàgines, ple de fotografies i de textos breus d’autors diversos, que porta per títol Lameba (“La meva Barcelona”). Danke, Ronald!