06.03.2020 - 21:50
L’independentisme no és un suflé que s’infla i es desinfla: és una possibilitat permanent en la societat catalana, una mena de botó que s’activa i es desactiva segons la situació política, però que no es pot suprimir mai, perquè abans que independentisme és la manera que tenen molts catalans de projectar la seva catalanitat, com una mena de Pokémon, i combatre’l vol dir eliminar la concepció d’ells mateixos. Per això eradicar-lo definitivament és molt més que el veredicte d’un debat d’idees. Vol dir liquidar una nació. També per això tenim un conflicte, i no pas un desacord. I per això el moviment ha pogut créixer aquests darrers anys sense haver-se de justificar gaire, amb el luxe d’agafar més embranzida de la intuïció que no pas d’una argumentació nítida i més o menys concreta.
Això ens va anar molt bé durant la ingràvida i llarga esperança dels anys de procés, per a poder-ho fer tot més o menys de pressa: el moviment era una resposta al menyspreu espanyol contra l’estatut, ja n’estàvem tips i havíem d’aprofitar l’impuls de l’atipament. Però és un dels factors que en va propiciar la derrota, que explica la desorientació i que carrega aparentment de raons els qui s’han recreat en la crítica processista a partir d’una pretesa neutralitat en el conflicte, afirmant que el moviment d’alliberament nacional en realitat no eren res més que tres polítics com galls esperitats que provaven de salvar els mobles creant una fantasia sentimentaloide envernissada d’una èpica artificial en un context de crisi i decaïment electoral.
Tenen raó en un punt: el procés tenia un component emocional molt fort. Una altra cosa és que ells ho facin servir per pintar-lo com un deliri i invalidar-lo, amb la falsedat que si hi ha sentiments no hi ha arguments, en lloc d’entendre que el component emocional no fa sinó reforçar el racional. Més ben dit, que en prové, del racional, perquè el sentiment és el canal més lubrificat per a deixar pas a la identitat, que és el món íntim i referencial que et guia i t’empara. Si ridiculitzen el vessant emocional del procés és perquè ells tenen sufocada la seva identitat nacional per a no haver d’assumir que Espanya es fonamenta en l’opressió. I encara una altra cosa és que els qui encapçalaven l’independentisme institucionalment s’hagin recolzat en la seva vessant emocional per, una vegada fracassats efectivament, poder fer política a còpia del dolor.
Tenen raó en una altra cosa: la retòrica del procés emfasitzava la solemnitat, l’èpica de plàstic i els dies històrics i subministrava una falsa imminència de la independència per a impedir que ens plantegéssim qüestions més de fons. Sembla que només que ens haguéssim fet les demandes pertinents ens hauríem adonat que no hi havia cap mena de planificació, però altra vegada això s’explica per la malla que ens nega entendre els esquemes. Oferíem respostes esbiaixades a les preguntes equivocades. El problema no és tant la falta de fiscalització als nostres dirigents, que també, com la falta d’elaboració d’un pla real sobre l’endemà de la declaració d’independència, no en el sentit físic i efectiu de control del territori sinó en el de pensar com fer net del conflicte quan siguem independents.
L’indicador més clar que d’ençà de l’octubre del 2017 l’horitzó no és la independència és que no parlem de com haurien d’anar les coses quan l’assolim. Jo diria que, en l’ordre exclusivament nacional de les coses, hi ha tres fronts on ja hauríem de fer feina i preparar el país, i no ho fem perquè ens sembla que les coses ja vindran. És clar que hem de planificar com fer efectiva la secessió. Calcular suports internacionals i locals, acumular recursos, entrenar-nos com es va fer amb l’aeroport, preparar la gent i els dirigents, renovar discursos, cultura política. Però potser no hi ha tant de temps. I allò que es fa mentre es tresca cap al cim sol ser més determinant que no pas allò que es fa quan s’hi arriba definitivament.
La primera qüestió és com es desocupa un país a efectes polítics, socials i culturals. Assumir la lògica de combat antiocupació per a fer la independència ens pot servir de brúixola per a saber com actuar enfront de la repressió i com trenar l’estratègia. Però si hi ha ocupació vol dir que hi ha catalans que ja s’hi avenen, amb aquesta ocupació. Vol dir que ha arrelat una concepció mesella i poc exigent amb la fiscalització dels dirigents polítics. Vol dir que hi ha mals hàbits democràtics. Vol dir que els nostres polítics estan avesats no a manar, sinó a gestionar engrunes. Vol dir que la part predominant de la classe dirigent del país ha treballat al servei d’Espanya durant decennis. Com s’ha de fer per resituar aquest poder al servei de la gent i del país? Com ens acostumem a manar? Com ens avesem a tenir sobirania? Desprendre’ns dels mals vicis que una repressió sostinguda durant dècades imprimeix en una societat és una tasca complicada. L’hem de començar a esmenar ara: la independència per si sola no solucionarà els nostres problemes culturals.
La segona qüestió és el problema més tens que tenim. La virulència del contrast que hi ha entre els ciutadans de Catalunya quant a obediència nacional va deixar una nafra oberta la tardor de fa tres anys. La fal·làcia que ‘som un sol poble’ es va ensorrar. La veritat que en va florir és preocupant. Arribarà un dia que, efectivament, serem un sol poble. Si restem per sempre a Espanya, tard o d’hora la pressió permanent de violència subterrània de l’estat farà efecte i la llengua esdevindrà escanyolida i convertida en un dialecte del castellà, la tradició serà tan folkloritzada que, de mica en mica, ja no se’n recordarà ningú, i l’imaginari nacional serà assenyalat, mal vist i, finalment, aigualit. Un sol poble castellanitzat. I el risc és que a aquest procés també s’hi pot arribar des d’una autonomia gestionada per polítics independentistes que veneren un nou pactisme, encara més esclau.
L’esquema d’una Catalunya amb dos blocs que tenen referents nacionals diferents li serveix perfectament, a Espanya, perquè sap que n’hi ha una que no pot assimilar de cop; però no ens servirà a nosaltres. La tesi que en una nació independent el bloc que ret obediència nacional a Espanya acabaria abandonant la voluntat de reunificació i, finalment, per esgotament, es ‘catalanitzaria’, és més que improbable i matussera. La tesi que tard o d’hora cessaria de fer oposició a la nostra construcció nacional és més viable, però inservible i antidemocràtica. Amb el procés i Ciutadans ja hem vist si n’és de fàcil fer saltar el vernís de l’agressivitat contra les institucions pròpies. Un país independent però sense un acord de mínims és un país que no es pot ocupar d’evolucionar. L’objectiu de la independència no és solament desprendre’ns de l’opressió, sinó tancar el conflicte, perquè un conflicte nacional obert en carn viva, fins i tot en un país independent, s’ha d’atendre. I atendre’l implica desatendre d’altres qüestions.
Cal construir un projecte nacional català renovat, que s’adeqüi a un país futur i que faci inevitable la independència. I per a això, i aquí ve la tercera qüestió, ha de ser un projecte que restauri la tradició modernitzant-la; sense caure en el parany que, per no empantanegar-nos en aquesta rebequeria casolana contra la cosa encarcarada i purista, nosaltres mateixos comprem el marc de Tabàrnia i ens folkloritzem. I, de vegades per autoprotecció, de vegades per mala fe, acabem convertint Catalunya en una mena de desert indigne de reconèixer i vetllar desacomplexadament pel seu imaginari nacional. Com en la qüestió anterior, hi té un paper indiscutible el català. La llengua té la salut delicada i tot sembla indicar que sense revertir la situació de bilingüisme social el procés de substitució o dialectalització en favor del castellà serà irreversible. És incomprensible com aquesta realitat, que constaten la majoria de sociolingüistes, no és a l’ordre del dia del discurs independentista. Sense català, no hi ha cohesió social. Només rendició.
Entre més raons, doncs, el moviment és estancat perquè, com deia, només ha agafat embranzida de la intuïció. En lloc d’un discurs que no cessés mai d’explicar per què volem la independència, tan sols vam crear-ne un que fos vàlid per al moment, que ens donés l’empenta justa. Per això, quan el moment fracassa, fracassa el discurs, i aleshores no resta sinó la litúrgia de la repressió. No únicament s’ha descurat un discurs que ja feia aigües, sinó que el relat que hem creat no sembla prou irreversible. Per això el debat s’ha centrat en com fer la independència, i com que ningú no en té cap resposta prou convincent, es propaga la desorientació. L’independentisme només pot recuperar significat amb un relat que sigui, aquesta vegada de debò, irreversible, i omplint-lo d’idees noves.
