14.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 15.12.2022 - 07:59
“És un precedent perillós per a la democràcia europea.” Això va dir, sobre el referèndum que s’havia de fer hores després, el qui era aleshores i és avui president de Montenegro, Milo Đukanović, parlant amb la delegació del Parlament Europeu encarregada de monitorar les votacions. Ho podeu llegir vosaltres mateixos a la pàgina 13 d’aquest document.
I, de fet, el mateix president montenegrí rebla l’opinió i la complementa en aquestes declaracions a EUObserver, en què fa servir un argument que hauria de ser inapel·lable allà i també ací: “La decisió pertany a la majoria i no a la minoria i per això la fórmula que proposa la UE conté un virus molt perillós per a l’estabilitat social, quan se n’haja d’aplicar el resultat.”
La política catalana s’ha convertit aquests darrers mesos en una mena de ridícul certamen de contes en què s’intenten d’endossar als ciutadans propostes irrealitzables, que els ciutadans ja sabem que són mentida i que els polítics ja saben que no compliran. Però aquesta sobre copiar el referèndum montenegrí supera tots els rècords. I com que una de les feines principals del periodisme és recordar els fets i fixar la memòria, permeteu-me de recordar les circumstàncies tan especials d’aquell referèndum montenegrí. Circumstàncies que desmenteixen la instrumentalització que en fa ara el partit republicà.
Primer de tot, cal recordar que el referèndum de Montenegro és un cas únic en la història, una lex specialis. Tal com s’explicava en aquest dossier de l’espanyolíssim Real Instituto Elcano, publicat el 2006, la Unió Europea havia fet mans i mànegues per a impedir la independència dels nous estats balcànics i en el cas de Montenegro el darrer recurs de Brussel·les va ser posar unes condicions duríssimes al referèndum. Aquesta, i no cap altra, és la raó de l’anormalitat de la proposta. Anormalitat que els montenegrins van acceptar formalment, tan sols perquè era la garantia que es faria sota supervisió internacional el dia que tocava. I, sobretot, perquè l’oferta els arribava de fora, d’un tercer, i no la feien ells –que aquesta és una gran diferència amb això que es proposa ací.
Però cal dir, i cal saber, que ni tan sols això és tota la veritat.
Perquè en realitat el govern de Montenegro i el president Milo Đukanović van jugar sempre a l’ambigüitat. Van acceptar formalment, amb una votació al parlament, la tesi imposada per la Unió Europea, la del 55%, però alhora van prometre, també en seu parlamentària i de manera solemne –i això els tertulians nostrats o ho amaguen o no tenen ni idea de què va passar–, que proclamarien la independència igualment si se superava el 50% més un.
La sort per a Montenegro va ser que, tan sols per dos mil vots de diferència, van aconseguir de superar el llistó imposat –i val a dir que els montenegrins eren minoritaris al propi país i un dia potser hauríem d’explicar també com van saber guanyar. Siga com siga, les ucronies no es poden resoldre, de manera que no sabrem mai què hauria passat si el referèndum hagués tingut tan sols un 54% de vots favorables, posem per cas. Però, dit això, hi ha proves contundents respecte de la voluntat de Đukanović i dels polítics montenegrins de proclamar la independència unilateralment si superaven el 50% dels vots i prou. Com, anys després, van certificar, per exemple, cables diplomàtics com aquests, fets públics per WikiLeaks.
Com és possible, doncs, que Esquerra Republicana haja arribat al despropòsit de presentar com un exemple positiu aquestes mateixes condicions que els independentistes montenegrins rebutjaven, que consideraven un perill per a la democràcia i que no pensaven complir és una cosa inexplicable. O no.
PS. A VilaWeb us demostrem cada dia la nostra independència i la nostra capacitat crítica, el nostre rigor en parlar de les coses. És la nostra feina i la fem de gust. Però necessitem el vostre suport per a continuar existint i treballant. Necessitem que ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari, en aquesta pàgina. Gràcies.
