22.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 23.10.2021 - 09:00
Què en sabem, d’algú que fa recerca científica? Probablement ens imaginem que és químic, metge o físic i que treballa dins d’un laboratori. Però, de ben segur, no preveiem la possibilitat que aquest investigador es dediqui a la lingüística, la ciència del llenguatge. Realment, gairebé ningú no sap què fan els lingüistes. I és curiós, perquè les llengües fa molts anys (mil·lennis!) que volten pel món. A més, siguin signades o parlades, són una eina que ha fet servir absolutament tothom que ha passat per aquest planeta. Com pot ser que entenguem que és necessari conèixer tots els tipus d’ecosistemes del món però no ens sembli evident que s’estudiï com funciona aquest sistema de comunicació que fem servir cada dia de la nostra vida i que té tantes manifestacions diferents arreu del planeta? D’alguna manera, ens costa imaginar quin és l’objecte d’estudi de la lingüística i per què és necessari estudiar-lo.
En aquest context, m’agradaria presentar-vos una de les moltes preguntes que es fa la lingüística i que, personalment, em sorprèn per la poca atenció que ha rebut. En una època en què fins i tot sabem de què estan formats altres planetes, seguim sense saber del cert com els humans aprenem la nostra llengua materna. No és sorprenent? És un fenomen que té lloc ininterrompudament i que es podria investigar sense sortir del planeta! Sabem moltes coses del nostre cos, però no sabem com és que, quan naixem, estem preparats per aprendre qualsevol llengua del món, però que, de grans i després de tanta inversió en escoles d’idiomes, parlem un anglès tan macarrònic.
Seria injust dir que no en sabem res, d’aquest tema. Hi ha hagut i continua havent-hi recerca en l’àmbit d’adquisició de llengües. Sabem, per exemple, que nens d’arreu del món aprenen a parlar aproximadament al mateix ritme: primer balbucegen, després diuen les primeres paraules i més endavant ja fan les primeres frases. És a dir, sabem que per a la canalla no hi ha llengües que costin més d’aprendre que d’altres. Però les llengües del món tenen estructures molt diferents. La pregunta llavors és: tot i estar exposats a sistemes tan diversos, els nens segueixen una única estratègia d’aprenentatge? Aprenen de la mateixa manera i en el mateix ordre un nen que ha d’adquirir 28 casos (com el nominatiu, l’acusatiu, l’ablatiu, etc. que coneixem del llatí) i un nen que aprèn una llengua sense marcatge de cas, com el català? Serà tan ràpid a produir verbs un nen que aprengui l’indonesi, una llengua sense temps verbals, que un nen que aprengui el castellà, on hi ha tantes conjugacions? Seguiran el mateix procés un nadó que estigui exposat al taa, una llengua de Botswana i Namíbia amb més de 100 consonants, i un nadó que aprengui el hawaià, amb només 8 fonemes consonàntics?
És evident que cal tenir en compte la diversitat lingüística per entendre del tot l’adquisició del llenguatge humà. És aquí, però, on la recerca encara no ha arribat. Actualment, es calcula que al món hi ha aproximadament unes 7.000 llengües. D’aquestes llengües, només un 4% es parlen a Europa. Ara bé, segons diuen Lieven i Stoll en aquest article, si sumem tots els estudis i tots els experiments sobre l’adquisició de llengües, només en sabem alguna cosa en el cas d’una setantena o vuitantena de llengües. És a dir, d’un 1% de les llengües del món. I el que fa aquestes dades encara menys representatives és que un 80% d’aquests estudis són sobre llengües europees, en la majoria de casos sobre l’anglès.
Òbviament, aquest 1% ja és alguna cosa; per algun lloc s’ha de començar. Tot i això, som davant d’un tema sobre el qual no ens podem permetre generalitzar. Les estructures a què cada nen està exposat en aquest aprenentatge varien clarament segons la llengua que s’aprèn. Però no només això, la manera en què s’aprèn una llengua és totalment dependent de factors culturals i de l’entorn d’aprenentatge. Per exemple, un factor que en les cultures europees creiem molt necessari és l’input dirigit als infants. Els adults s’adrecen als nens a un ritme més pausat, amb una entonació molt marcada i expressiva, un vocabulari reduït, onomatopeies com bup-bup per dir gos… Aquest tipus de llenguatge dirigit als infants es coneix en anglès com a motherese o baby-talk. Tot i que el baby-talk sigui una pràctica molt estesa, no podem dir que sigui imprescindible per a l’aprenentatge lingüístic. En altres cultures del món, els nens no reben aquest input tan personalitzat sinó que aprenen de tot allò que senten al seu voltant. Els nens tsimane’ (un poble de l’Amazònia boliviana) en són un exemple. En aquesta cultura, el percentatge de llenguatge adreçat exclusivament als nens durant els seus primers anys de vida és molt baix. No és fins als vuit anys, aproximadament, que els adults tenen converses amb els infants. Tot i així, els nens tsimane’ aprenen la seva llengua al mateix ritme que qualsevol altre nen que hagi estat exposat al baby-talk.
Un altre aspecte que podria semblar important és qui s’encarrega d’aquest input. En les cultures occidentals es prioritza la conversa reduïda, entre el nen i només una altra persona. A més, l’aprenentatge de la llengua és una tasca que es deixa per als pares dels nens i, com a molt, l’escola bressol i algú de la família més propera. En canvi, en molts altres llocs del món, els nens no passen tant temps sols amb els seus pares. La criança dels fills és una tasca que es comparteix amb els germans, la resta de la família, els veïns, la comunitat… Un proverbi en igbo (una llengua nigeriana) fins i tot diu que “cal tot un poble per criar un nen” (ora na-azu nwa). En aquests casos, els nens estan immersos en converses molt més nombroses en què molta més gent és responsable del seu aprenentatge lingüístic. I funciona tan bé com en l’altre cas.
En resum, ens queda molt per investigar i moltes variables a tenir en compte. Però l’àmbit de l’adquisició de llengües només n’és un exemple. Volem saber moltes coses més. Per exemple, volem saber si el llenguatge es va originar en un únic lloc del món o paral·lelament en diverses zones del planeta. Volem saber què condiciona que, de totes les maneres de què disposem per expressar un contingut, n’escollim una i no una altra. També ens preguntem de quina manera organitzem la informació quan parlem, com tenim en compte l’interlocutor a qui dirigim les nostres paraules, amb quins altres mitjans acompanyem el nostre discurs (gestos, expressions facials) i un llarg etcètera. En definitiva, volem estudiar allò que ens faci entendre com funciona el llenguatge humà, una capacitat bàsica universal però a la vegada d’una diversitat tan extraordinària. I això, amics meus, és el que fan els lingüistes.
Maria Bardají Farré
Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
